Agafar tanda i cronometrar el temps: cada cop més requisits per seure en una terrassa a Barcelona

BarcelonaPrimer va ser “Es busca aprenent”. Després “Hoy no se fía” i “Reservat el dret d’admissió”. Més endavant “WC només per a clients” i “Taules de la terrassa només per a dinars”. Avui hem arribat a “Demaneu torn per seure a la terrassa”, “Temps màxim, 35 minuts” i “Mínim dos comensals”. L’evolució de la cartellera dels bars i restaurants és també l’evolució del gremi de la restauració, que amb aquesta nova realitat –destapada aquest estiu amb nombroses queixes a les xarxes socials– revela la dependència ferotge del turisme i l’enfocament descaradament ultraliberal del sector.

Les protestes a les xarxes –sigui quina sigui la temàtica i el sector– ja se sap que acostumen a ser pel broc gros, sense matisos i posant tothom al mateix sac. És obvi que, ni de bon tros, tots els bars i restaurants actuen de la mateixa manera ni han adoptat mesures tan restrictives en les seves condicions, però la incomoditat de molts consumidors i usuaris és palpable.

“Tant queixar-se i demanar suport durant la pandèmia i quan el turisme es recupera torna la llei de la selva”, exclama la Loles, veïna del Poble-sec, una mica cansada de veure com la zona d’influència del carrer Blai –amb rica oferta de bars i restaurants– s’ha convertit en un cert campi qui pugui. És molt revelador el cartell a totes les taules de la veïna pizzeria Verace: “El límit de temps per consumir a la terrassa és de 60 minuts”. 

25 minuts per beure cervesa

Són diverses les zones de Barcelona afectades pel malestar de veïns i barcelonins, sobretot el Poble-sec, Sant Antoni, Gràcia i algunes zones de l’Eixample, coincidents amb l’urbanisme tàctic, empresa recent de l’Ajuntament. “A mi també m’agrada molt prendre el solet a una terrassa, però hi ha clients que demanen un cafè sol i s’hi estan entre una i dues hores”, no pot ser més eloqüent la reflexió de la propietària del Petit Ibèric, el bar del carrer de Viladomat que llueix un cartell impactant a l’entrada: “Cafè 20 minuts, cervesa 25 minuts, refresc 35 minuts, entrepà 40 minuts”.

És la mesura més expeditiva que se’ls ha acudit per dissuadir els clients amb poques ganes de consumir, sobretot en franges horàries en què la terrassa està sol·licitada per persones que desitgen entaular-se per a un àpat. Al mateix barri, al clàssic Amigó d’Urgell amb Tamarit no tenen cap mena de limitació horària: “Confiem en el sentit comú; si algú que consumeix poc s’allarga molt, li diem que necessitem la taula per a altres clients. Ben dites, aquestes coses es poden dir, i no hi ha problema”, m’explica una de les cambreres. 

El Joan m’explica que fa unes setmanes, a la terrassa del gairebé sempre concorregut Sol Soler de la plaça del Sol gracienca, van suggerir-li a ell i la seva família –quatre persones– que deixessin la taula lliure. Era mitja tarda, encara lluny d’horari de sopars. A la mateixa plaça, el cambrer del Joali detalla que no tenen limitacions: “Sense abusar es pot permetre quasi tot”.

Són tres quarts de set de la tarda i al Tres del carrer de l’Alzina ja tenen les taules parades per als sopars: “Aquest horari completament guiri és desesperant. Si vols seure per prendre alguna cosa, fer temps, conversar o fer la prèvia del sopar, cada vegada hi ha més requisits que has de complir”, protesta el Miki, habitual del barri, que ja fa temps que s’ha resignat a l’habitual i assumible tràmit de fer cua per seure, però que lamenta la suma creixent de condicionants. A la plaça Rovira i Trias la pràctica dels torns està força institucionalitzada en tots els locals. A La Rovira hi ha uns cartellets a cada taula en què es demana agafar torn al bar, igual que als veïns Cafè Flanders i Casa Vall.  

¿Més terrasses?

Una de les obres públiques estrella de l’últim mandat d’Ada Colau i Jaume Collboni a l’Ajuntament ha sigut la pacificació de Consell de Cent, que l’ha convertit en carrer de vianants durant gran part del seu recorregut. “Pacificat???? –s’exclama la Carmeta, veïna del carrer Girona (també sotmès recentment a l’urbanisme tàctic)– Però si és més perillós que mai! Com que saps que no passen cotxes ni motos, vas passejant tranquil·lament i se’t pot tirar a sobre qualsevol bici o patinet elèctric!”

A més a més, afegeix el Mike, que regenta una perruqueria del barri, el nou urbanisme del carrer ha fet proliferar terrasses i oci: “Tothom posa les seves normes i cap és il·legal”, reflexiona. És curiosa la paradoxa: l’urbanisme tàctic impulsat pels Comuns ha derivat en un panorama d’ultraliberalisme en què manen les lleis del mercat més que mai. Un panorama, tot sigui dit, al qual ni el PSC –actual comandant del consistori– ni el Gremi de Restauració de Barcelona fan fàstics excessius. 

Pujant pel carrer Girona, cinc turistes franceses dinen amb menjar per emportar en una de les taules d’ús públic habilitades recentment com a part de la pacificació del carrer. Contrasta amb el “Temps màxim 35 minuts” del Saffron, a Enric Granados amb València. Posats a triar cartells, potser val la pena quedar-se amb el que llueix a l’exterior del Frankie Cha Cha Cha, el restaurant italià de dalt de tot de Roger de Llúria: “Escriu aquí tot allò que et faci feliç”. Les respostes són variades: les vacances, la família, el vi, fer l’amor, la meva millor amiga, una cervesa... els diners.