Jordi Trelis i Esther Roquer: "Som afortunats que existeixi una xarxa d'atenció intermèdia a Catalunya"

BarcelonaJordi Trelis és president de la Societat Catalano-Balear de Cures Pal·liatives, i Esther Roquer dirigeix la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia. Són dos defensors a ultrança de l’atenció intermèdia –fins ara coneguda com a sociosanitària– i els dol que es parli malament d’aquest sector. Per això estan tant a la defensiva. Opinen que aquesta atenció servirà per donar resposta al "tsunami" que suposarà tenir una població cada vegada més envellida.

Vostès diuen que l’atenció intermèdia és modèlica.

— Esther Roquer (E.R.): Té més de 30 anys de recorregut a Catalunya. Des del 1986 s’ha implantat tota una xarxa diferenciada d’atenció a les persones grans, i això és modèlic. Atendre les persones grans és diferent que atendre persones adultes de menys edat. Si tinc un problema de cor i tinc 80 anys, això també m’afecta la mobilitat i també puc tenir problemes cognitius. Això vol dir que ho hem d’abordar de manera interdisciplinària i holística. A Catalunya vam tenir una visió de futur i ja vam començar a treballar d’aquesta manera l’any 86. Recentment el president de la Societat Espanyola de Geriatria reclamava que el model català s’implantés a la resta d’Espanya.

O sigui, tenim molta sort.

— E.R.: Hi ha 96 centres d’atenció intermèdia, hospitals d’adults, equips d’atenció comunitària... Som afortunats que existeixi una xarxa tan completa a Catalunya. Que després de tenir una fractura de maluc no m’enviïn a casa meva amb una situació de dependència, i pugui anar un centre a fer una rehabilitació i m’atenguin una sèrie de professionals com fisioterapeutes, treballadors socials, metges, infermeres, etc. és una sort.

La majoria dels pacients d’aquests centres són persones grans.

— Jordi Trelis (J.T.): Tenim unes dades horroroses de gent gran. Quan dic horroroses vull dir que és un tsunami que ens passarà per damunt. Quina és la resposta que hi hem de donar? L’hospital ho podrà fer sol? No. L’atenció primària ho podrà fer sola? No. Hem de jugar amb els llits d’atenció intermèdia que ja tenim i garantir que els indicadors de qualitat es compleixin. També s’han de desenvolupar equips d’atenció domiciliària i equips que prenguin decisions de forma ràpida dins dels hospitals i de la primària. Aquest és un dels grans problemes que tenim. Amb una apendicitis està clar què s’ha de fer. Amb la gent gran ha de passar el mateix: hem de saber què hem de fer davant de cada situació.

Amb els recursos que tenim ara, es pot atendre tota la demanda?

— E.R.: Les nostres dues societats van fer una reclamació al Govern perquè n'augmenti el pressupost. Hem de créixer. Fa un any i escaig la Generalitat ja va iniciar un pla de transformació i modernització del sector i el que demanem ara és que el pla no quedi aturat amb el nou govern.

Caldria establir ràtios de personal en aquests centres?

— J.T.: Es va fer un grup de treball on es van fer propostes de ràtio en aquest sector. O sigui, el treball previ d’estudi està fet.

I què els sembla que Salut no hagi aplicat aquestes propostes?

— J.T.: Això ho ha de preguntar a Salut. Nosaltres no en tenim responsabilitat, som societats científiques.

No els demano responsabilitats, els pregunto quina valoració en fan.

— E.R.: És que no només és la ràtio. Tu pots tenir 55 metges i que no donin una bona atenció. Cal fixar-se en la qualitat.

I com es pot garantir que l’atenció sigui de qualitat?

— J.T.: Amb els indicadors i les enquestes [de satisfacció].

O sigui, amb les eines que ja existeixen. Malgrat això, hi ha centres amb mancances, com el centre Terraferma i l’Hospital Jaume Nadal Meroles.

— J.T.: Això ho ha de preguntar als responsables de la regió sanitària a la qual pertanyen aquests centres.

Però vull saber quines propostes fan vostès, com a representants de societats científiques, perquè això no passi.

— E.R.: Aquests casos són desgraciats i no han de passar. Però per molt que posem un munt d’eines, sempre hi ha alguna cosa que se’ns pot escapar. Si només es focalitza la visió en aquests problemes, es pot crear alarma social i es pot estigmatitzar un sector que no s’ho mereix. És un model que funciona. A Catalunya hi ha molts equips d’atenció intermèdia que han generat evidència científica que milloren la funcionalitat i la qualitat de vida de les persones.