“Quan sento joves africans que volen anar a Europa els pregunto: «A fer-hi què?»”

Si hi ha alguna paraula que defineix Brigitte Yoboué és emprenedora. O activista. Aquesta dona nascuda a Bouaké, la segona ciutat més gran de la Costa d’Ivori, fa 30 anys que es dedica amb Fondatrice a impulsar projectes per assegurar que els joves no iniciïn la ruta de l’emigració i es quedin al país, un dels que presenten millors dades macroeconòmiques de la zona però que no es desempallega d’altes taxes de pobresa, analfabetisme o marginació. Yoboué ha visitat Barcelona convidada per l’associació AMMFeina Salut Mental Catalunya per a la inserció laboral de persones amb trastorn mental.

Expliqui’m el seu camí fins a arribar a ser considerada la Dona de l’Any per una ONG italiana.

Soc una persona que estima el seu poble i que sempre havia sentit dir que no funcionava, i tothom volia marxar. El 1983 vaig començar a involucrar-me en petits projectes i a poc a poc la gent em va anar coneixent i vaig saber que podíem fer canvis per desenvolupar la regió. La gent em venia a buscar: “Brigitte, com podem fer un pou? Volem tenir aigua”, em preguntaven. I així va néixer la fundació.

Per què és una fundació adreçada bàsicament a la dona?

A l’Àfrica és la dona la que ho fa tot, eh? Saps que lluitarà, s’ocuparà de la casa, dels fills, dels malalts, d’anar a buscar l’aigua i el menjar... Els homes hi són però creuen que tot això no és cosa seva. La dona representa el tot. Sense les dones, sobretot a l’àrea rural, no hi ha vida. Elles treballen, però el pare prioritzarà l’escolarització d’un fill home abans que la de la filla.

La discriminació de la dona és un problema compartit.

Aquí també? No, aquí he vist homes amb nens i carregats amb bosses. A l’Àfrica la dona rural no té els drets respectats, és considerada inferior. La nostra tasca des de la fundació és crear moltes associacions i projectes per donar oportunitats a les dones perquè creiem que tothom és útil. Si tenim mitjans, podem comprar llibres, llapis, i si encara en tenim més, podrem comprar un cotxe. L’individualisme no va enlloc però amb la unió avancem i podem solucionar els problemes.

Com ha millorat la seva ciutat?

Avui els nens encara han de caminar quilòmetres per anar a l’escola, però cada cop hi ha més centres sanitaris, escoles...

Això és optimisme o realisme?

L’optimisme està bé, és per a tothom, però nosaltres hem de fer valer els nostres valors, el dret de viure. Per què l’Àfrica està tan desorganitzada? Per què continuem sent pobres? Els africans patim perquè no ens autoorganitzem; no som pobres, sinó que ens cal autoorganitzar-nos.

¿Vol dir que ha fallat el procés d’independència iniciat als anys 60?

Som antigues colònies però no som lliures, i sense llibertat tindrem sempre problemes. Si vull emprendre amb algú, tindré el problema polític que imposa el colonitzador. Crec que ha arribat el moment de pensar per nosaltres mateixos i hem de canviar el xip per ser conscients que hem de tenir la llibertat per treballar amb qui volem. La colonització encara fa que tinguem guerres i cops d’estat. Això no és just.

També tenen el problema de joves que emigren a Europa.

Si avui veiem els africans que volen venir no és perquè Europa sigui el paradís terrenal, sinó perquè no saben que molts cops darrere de les imatges boniques hi ha dolor o mort al Mediterrani.

Venen buscant futur, no?

Molts no fan més que queixar-se i plorar que no hi ha res a fer a casa nostra, però jo crec que s’ha de passar a l’acció, que podem fer molt. La Costa d’Ivori és un gran productor de cacau i cafè. Però a la fundació vam decidir ajudar dones a produir arròs, tomàquet..., i això els permet una autonomia financera.

¿Llavors l’alternativa de no emigrar és sòlida?

Quan sento que alguns joves volen marxar sempre els dic: “¿Voleu anar-hi? A fer-hi què?” A Europa les feines ja les fan les màquines, així que em pregunto: “Què hi ve a buscar un africà?” No els animo gens. Els animo a quedar-se a casa, que creïn la seva activitat, un projecte. Poden ser tot el que es proposin. Només cal que ens organitzem i lluitem perquè realment treballant aconseguirem moltes coses.

L’Àfrica com a futur.

L’Àfrica no és una terra maleïda, tot i que la gent es pensa que som una terra abandonada. Però la Costa d’Ivori és un país fèrtil, amb moltes potencialitats. No podem dir que és una societat pobra.

Digui’n societat empobrida.

D’acord, i aquí preguntaria: per què el govern no organitza el desordre? El país no està organitzat, no es respecten els drets humans bàsics ni els drets de les dones i hem de distribuir justament la riquesa. Cal organitzar aquestes associacions i entitats que tenen petits projectes i involucren molta gent. I una altra cosa importantíssima, hem d’enfortir el paper de les dones. Molts cops hi ha diners als governs, el problema és que massa sovint es dediquen a altres coses.