Aeham Ahmad: “La música i les paraules són armes de resistència”

Se’l coneix com “el pianista de Damasc” des del moment que els vídeos on se’l veia tocant al bell mig dels carrers bombardejats de Iarmuk es van difondre per internet, a finals del 2014. Aeham Ahmad (Damasc, 1988) intenta treure’s el protagonisme que li va donar una fotografia en què apareixia tot sol, tocant el seu piano envoltat de destrucció. “Sense alguns amics i el meu pare, que eren amb mi, sense la meva dona i sense tantes persones que, com jo, intentem dir «Mireu, escolteu Síria», jo no podria haver continuat tocant”. Des d’aquell 2014, la vida d’Aeham Ahmad ha canviat. L’agost del 2015 va fugir de Damasc, va fer més de 700 km a peu fins que va arribar a Alemanya, a través de Turquia, Grècia i els Balcans. Pocs mesos després rebia el Premi Internacional Beethoven pels Drets Humans. A finals del 2016, la seva dona i els seus dos fills es van poder reunir amb ell. Ara viuen a Alemanya, des d’on Ahmad viatja arreu d’Europa difonent, a través de la música, un missatge de pau i esperança. L’editorial S. Fischer acaba de publicar el llibre Und die Vögel werden singen [Els ocells tornaran a cantar], en el qual explica la seva història.

Li hem sentit a dir que, fins que va esclatar la guerra a Síria, tenia una vida “normal”. Què vol dir això?

Vol dir que les persones que, com jo, hem abandonat els nostres països fugint de la guerra som gent amb unes vides semblants a les vostres. Jo havia viscut sempre a Iarmuk, el camp de refugiats palestins a les portes de Damasc, on ja va arribar el meu avi. Iarmuk, fins que l’han destruït, era com una ciutat, un suburbi de la capital siriana, amb edificis, botigues i amb uns 160.000 habitants. Vaig començar a estudiar piano als 5 anys, vaig anar a l’escola, al conservatori a Homs per especialitzar-me en piano clàssic, mentre ajudava el pare, que és cec, i que tenia una botiga d’instruments musicals i és violinista. La meva mare treballava per a l’ONU. Seguint la nostra tradició, ella va buscar durant un any una jove per a mi. La va trobar, es va acordar el matrimoni i ens vam casar. Jo estudiava música i ella pintura. És artista. Vull dir que, dins els nostres costums, tot això és una vida normal, tranquil·la i amb un cert benestar.

¿Com li canvia la vida, el 2012, amb el bombardeig de Iarmuk?

Quan van començar els combats entre les tropes de Baixar al-Assad i els rebels, uns 140.000 habitants van abandonar la ciutat. Seguidament, entre l’estiu del 2013 i el gener del 2014 vam patir un assetjament dramàtic. Casa nostra i casa dels meus pares, com la de tots els nostres veïns, van ser bombardejades amb bidons carregats de metralla. Afortunadament no érem a dins. Ens vam quedar sense casa, sense feina i sense menjar. Jo veia que els meus dos fills s’aprimaven. Teníem fred. I jo mirava el piano i pensava que un dia els dits se’m congelarien i no tindria la capacitat de tocar. Em vaig plantejar fer estelles el piano per escalfar-nos. La tristor començava a matar-me. Impulsat per la meva dona, em vaig decidir a treure el piano al carrer. Els amics i el pare m’ajudaven. En alguns moments se sentia el soroll de les bombes de fons (ho podeu veure a YouTube), però jo continuava tocant mentre altres joves cantaven al meu costat. La gent que anava pel carrer s’aturava a escoltar. Aquells eren els nostres moments de pau i de somni d’un futur millor.

¿Va ser l’ISIS que li va cremar el piano?

La música occidental no es pot tocar, i jo feia una mescla dels mestres europeus i la música siriana. Agents de l’ISIS ens van cridar: “Prohibit!” Em van cremar el piano i em van amenaçar de tallar-me les mans o matar-me. Si no ho van fer va ser perquè el meu pare va dir que el piano era seu, que ell és cec i que jo era el seu ajudant. M’havia quedat sense piano, una nena de deu anys a qui jo ensenyava música va morir, veia el patiment de la meva família i vaig entendre que no podíem continuar així. Llavors, amb les imatges del piano al carrer, vaig parlar amb mitjans de comunicació europeus, van escriure articles sobre mi i es van recollir diners perquè poguéssim marxar. Penseu que només anar de Iarmuk a Damasc ens va costar 3.000 euros de suborns. Amb la dona i els fills vam arribar fins a Homs, però per a ells continuar era massa perillós i vam decidir que jo seguiria sol.

Aquí molta gent crida “Volem acollir”, però no hi ha polítiques que ho afavoreixin. Què en pensa?

Penso que les polítiques efectives serien no crear refugiats: es tracta de no promoure guerres perquè tu i jo puguem anar en cotxe o beure aquest cafè, de no explotar els recursos de l’Àfrica, de no voler el domini del gas sirià. Tothom apunta a l’ISIS, però això es fa per tapar els interessos dels països poderosos. Ara volen reconstruir una altra Síria, i fer-ho segons els interessos de l’Iran, de Rússia, de Turquia... Estan destruint el món. A Síria també ens miràvem les guerres de lluny, fins que ens va tocar. A Europa pot arribar-li en les pròximes dècades. Ho hem d’aturar.

Què vol aconseguir amb els seus concerts de piano?

Només vull que estiguem junts, bastir ponts entre la gent, entre cultures. Vull dir-vos el que sento, difondre el que ens passa. Junts i al marge de la política podrem lluitar contra la bogeria. La música i les paraules són armes de resistència.