Adrian Parr: “Ser més bons consumidors no acabarà amb el canvi climàtic”

BarcelonaSi el canvi climàtic és un crim contra la humanitat, tots en som culpables; però no per igual. Així ho creu Adrian Parr, filòsofa i presidenta d’Aigua i Assentaments de la Unesco. La seva última publicació, Birth of a new Earth: the radical politics of environmentalism, explora el vincle de la governança neoliberal i el canvi climàtic, una idea que també va recollir a la conferència que va pronunciar a l’abril al Palau Macaya de Barcelona, en el marc de l’Escola Europea d’Humanitats.

A qui podem retre comptes?

A tothom i, alhora, a ningú en concret. El problema és que no podem responsabilitzar una sola persona, perquè tots som responsables de manera col·lectiva. Però en això hi ha una limitació: si tenim en compte la quantitat de gasos que han anat a parar a l’atmosfera des de la industrialització, els països rics tenen més responsabilitat històrica. A més, dins d’aquests països trobem membres que s’han beneficiat més de les emissions que d’altres, com ara la indústria fòssil, que encara rep subvencions del govern.

Com afecta el sistema econòmic i polític la lluita contra el canvi climàtic?

El neoliberalisme interfereix constantment en la manera com abordem el canvi climàtic. Ho fa a través del lliure mercat, la concentració de riquesa, l’individualisme i la competitivitat massiva, entre d’altres. El sistema ens ha fet creure que deixant de comprar bosses de plàstic, conduint cotxes híbrids i reciclant més podrem acabar amb la crisi mediambiental. Sense adonar-nos-en, ens han convençut que convertint-nos en millors consumidors acabarem amb el canvi climàtic, però, tot i que aquests gestos són necessaris, no són suficients.

Molts dels efectes ja es poden percebre avui dia.

Els últims cinc anys han sigut els més calorosos de la història i els científics adverteixen que l’increment general de la temperatura pot arribar fins als 2 ºC. A això s’hi suma un índex més elevat d’incendis, un ritme d’extinció d’espècies mai vist abans i episodis més freqüents de tempestes i huracans arreu del món. Estem superant tots els límits i són molts els senyals que ens alerten de l’entrada en un estat crític que ja ens està afectant.

Les reserves d’aigua no paren de minvar. ¿Ens estem enfrontant a una crisi global d’aquest recurs?

A mesura que augmenta la població, calen més recursos hídrics, que alhora no paren de ser contaminats i degradats per tot tipus de processos. Es necessita una gran quantitat d’aigua per produir no només el nostre menjar, sinó també les nostres comoditats. Arribarà un punt que l’equilibri en què estem serà insostenible. Hem de saber avançar-nos-hi.

¿Pot ser font de conflicte?

Totalment. De fet, moltes de les tensions entre israelians i palestins estan relacionades amb l’aigua. El que és interessant d’això és que aquest problema es pot abordar de dues maneres: pots centrar-te en el potencial d’aquest recurs per al conflicte, fet que et portarà a una discussió sobre emergència i seguretat, o pots, cosa que jo prefereixo, veure l’aigua com un recurs comú; com a tal, hi ha un interès col·lectiu de tenir-ne cura. En la mesura que pot ser la base per generar conflicte, l’aigua també pot ser la base per generar pau i unitat.

Els missatges d’alerta han arribat a la ciutadania, però el sistema es resisteix a canviar.

Crec que estem en un moment de canvi, i l’aparició de líders climàtics joves com Greta Thunberg ho demostra. Ens hem trobat amb una bretxa generacional: els adults estem acostumats als luxes d’una vida amb una empremta de carboni elevada i no volem renunciar-hi, però mentrestant els joves veuen el planeta al qual hauran de fer front i ens exigeixen responsabilitats. És qüestió de temps que la seva veu sobre la crisi comenci a tenir influència política.

Què cal fer per no arribar a aquest punt?

Hem de replantejar la manera en què s’estructuren les societats i qüestionar-nos les nostres actituds com a individus dins d’aquest conjunt. Cal repensar com ens relacionem amb els altres i, en especial, amb les persones més vulnerables a aquesta crisi: les generacions futures, les espècies i les comunitats amb menys recursos en els països més desfavorits. Un cop aconseguim ser més empàtics, hem de traslladar-ho a com ens organitzem socialment.