Quedar-se a les portes de poder abraçar un fill pel tancament de fronteres

Barcelona “Va ser una sotragada molt gran, ara estem en uns llimbs estranys. Al gener havíem començat a preparar l'habitació, l'havíem pintat. Ara està buida, amb la il·lusió que teníem per omplir-la. Vaig tancar-ne la porta i no l’he obert durant un mes, és com haver fet una marató molt llarga i que et diguin que encara et queden 30 quilòmetres més”, diu la Marta Grau. El tancament de fronteres ha allargat un procés d’adopció internacional que va començar l’estiu del 2015, quan va presentar els primers papers a l′Institut Català de l′Acolliment i de l′Adopció (ICAA). La Marta i el seu marit esperaven tenir el seu fill o filla aquest estiu a casa, compartir la seva arribada amb la família, però ara no s’atreveixen a posar una data al calendari. A més, tot plegat s’ha agreujat per un error que es va cometre al país d’adopció, el Vietnam.

El Carles Farrarons i la Maurine Montsin estaven ansiosos per poder viatjar a Ucraïna per assistir al part del seu fill, el Martí, que ha de néixer d'aquí pocs dies per gestació subrogada. Però de moment no podran agafar cap avió. El 16 de març Ucraïna va decretar l’estat d’alarma i l'ha allargat fins a mitjans de maig: “Hi ha excepcions, però el ministeri d’Afers Exteriors ucraïnès ens va dir que per poder tenir el permís per entrar al país necessitàvem fer els tràmits a través de l’ambaixada espanyola, que no ens ha ajudat”, diu Montsin. Com que Montsin té la nacionalitat francesa, també va escriure a l’ambaixada francesa, però la resposta també va ser negativa. “Les dues ambaixades van trigar dues setmanes a respondre per dir-nos que no, tot i que sabem d’altres parelles que sí que han pogut viatjar per ser allà durant el naixement dels seus fills, i es garanteixen tots els controls sanitaris. Hem trucat a totes les portes i ni tan sols ens han explicat per què no poden fer els tràmits. Tot plegat és molt frustrant”, lamenta Montsin.

Un recorregut molt llarg

Les dues parelles estaven a tocar de poder abraçar els seus fills. Quan el passat gener l’agència que tramita l’adopció li va comunicar que ja hi havia un infant a punt de ser-li assignat, la Marta Grau es va il·lusionar molt. Era el final d’un recorregut molt llarg, perquè quan li van dir que no podia tenir fills, amb el seu marit van intentar la fecundació in vitro. “Al tercer intent ja no podia més, em trobava malament, no volia que tenir un fill fos un trauma. Aquell estiu va començar a prendre força la idea de l’adopció”, diu Grau. També s’havien apuntat a la llista d’espera per intentar la fecundació in vitro a través de la sanitat pública. “Dos anys després em van trucar de la Vall d’Hebron, però aleshores ja tenia clar que volia adoptar”, explica. El país d’adopció va ser el Vietnam però podia haver sigut qualsevol altre. “Vam triar perquè ens van fer triar, i Àsia és el continent que millor coneixem”, diu Grau, que quan va començar el procés d’adopció va iniciar un diari, amb il·lustracions, per poder explicar al seu fill o filla com havia sigut tot el procés. “Al gener m’hi vaig posar amb molta il·lusió però ara el tinc en un calaix, estic desmotivada, ara dibuixar no té gaire sentit, necessitaria una bona notícia per tornar-m’hi a posar. L’única finalitat del diari és que el meu fill entengui com ha arribat a les nostres vides”, relata.

Una investigació amb final incert

A tot plegat s’hi suma una altra notícia angoixant que els va arribar també just a l’inici del confinament. L’infant que en un principi els havien assignat tenia un adult vinculat al seu passaport. “Això vol dir que han d’investigar i trobar aquesta persona”, diu la Marta. És excepcional que passi una cosa així, perquè l’infant estava en la categoria d’adoptables i el Vietnam és un país molt rigorós en les adopcions. “L’advocat de la nostra agència va anar al Vietnam, però era l’inici de la pandèmia i no es va poder reunir amb ningú. Ara ens diuen que estan tramitant una nova llei, segons la qual si en 60 dies no es troba l’adult vinculat, els nens es poden adoptar”. Sense aquesta llei, l’infant, segons la Marta, es podria quedar fins als 18 anys a l’orfenat pendent d’una investigació que pot ser que mai es resolgui: “Condemnen aquest nen a quedar-se sense l’oportunitat de poder tenir una família”.

El Carles i la Maurine van passar per moltes operacions per poder tenir un fill fins que fa un parell d’anys els van dir que era impossible. Estaven exhausts de tants tractaments i operacions i no es veien amb cor de fer front a un llarg procés d’adopció. Van decidir-se per la gestació subrogada però volien conèixer la gestant, estar a prop d’ella. Ucraïna els oferia aquesta proximitat: parlen sovint amb la Inna i han estat amb ella en les últimes ecografies. El Martí havia de néixer el 17 de maig, però tot indica que el part s'avançarà. La Maurine està molt angoixada perquè si neix ni tan sols el podran inscriure al Registre Civil: “No tindrà identitat, no estarà en cap registre, només tindrà l'informe mèdic. Pot ser que passin sis mesos o més, no tenim cap data, és angoixant. No entenen que es tracta de la vida d’un nadó que hauria d’estar amb els seus pares”.

La Generalitat té acords amb una trentena de països que permeten adopcions internacionals. La pandèmia, tal com reconeix la directora de l’ICAA, Agnès Russiñol, ha alentit els processos, perquè la majoria de països teletreballen i tenen serveis mínims. No s’han parat els tràmits, però en aquests moments és impossible acabar el recorregut perquè cap d’aquests països permet l’entrada d’estrangers. “Som conscients que els suposa angoixa i incertesa perquè haurien d’estar allà i no poden”, admet Russiñol. Tanmateix, és un ajornament, perquè l’adopció es podrà culminar.