Com un cotxe de carreres amb els frens defectuosos: per què els adolescents són com són

BarcelonaNo hi ha pare ni mare que no hagi passat per l'experiència. De sobte algú estudiós, afectuós, divertit i atent es converteix en algú mandrós, esquerp, melancòlic i insensible. La saviesa popular ho considera un període inevitable de la vida de qualsevol persona, l'edat de la poca-solta, una transició molesta però inofensiva de la infantesa a la maduresa. Però això no evita que els progenitors ho passin realment malament i es preguntin què poden fer per enfrontar-se amb èxit a l'adolescència dels seus fills.

Doncs bé, el primer que poden fer és relaxar-se i deixar de preguntar-se si són ells els causants de l'insofrible comportament d'aquells que fins fa poc actuaven de forma completament previsible i raonable. I si no té sentit culpar-se a un mateix tampoc no serveix de res culpar els fills, perquè els seus silencis i desafiaments, els seus crits i les seves males cares no són més que la conseqüència externa d'un procés que s'escapa del seu control. La culpa no la tenen ells, la tenen els seus cervells. O, per ser més exactes, els lòbuls frontals dels seus cervells, tal i com han certificat diferents estudis.

El paper del còrtex prefrontal

Els adolescents tenen cossos perfectament formats, estan en edat de decidir si volen seguir estudiant o no, poden ser pares i mares… però per molta força física i vitalitat que tinguin els seus cossos, els seus cervells no s'han desenvolupat del tot: només un 80%. Pot semblar un percentatge baix, però el 20% que no tenen desenvolupat és una part petita però crucial del cervell. Realment crucial. Els lòbuls frontals són els responsables d'analitzar les situacions, de raonar, de prendre decisions, de planificar què farem demà o l'any vinent, de frenar els impulsos, d'inhibir els comportaments inadequats, de mossegar-nos la llengua en determinades ocasions… De fet, juguen un paper fonamental en la regulació de les relacions socials perquè ens ajuden tant a ser conscients de qui som nosaltres com a sentir empatia pels altres. A més, regulen l'estat d'ànim i les emocions. Parlem, doncs, d'una zona extraordinàriament important. Sense ella, no seríem humans.

Coneixeu algun adolescent que sembla incapaç de raonar, actua per impuls, és descortès, no té empatia i viu en una muntanya russa emocional? Doncs el responsable no és ell, ni ella, sinó aquesta part del cervell que en el seu cas no s'ha desenvolupat del tot. I pares i mares, professors i professores, armeu-vos de paciència: no ho farà del tot fins que el noi o la noia tingui 25-30 anys.

Plaer i risc

Un adolescent ja no és un nen, però es comporta com ho faria un adult que anés pel món amb la part frontal del cervell desconnectada. Condemnat, per tant, a tenir un comportament erràtic, a ser brillant per a algunes coses però equivocar-se en altres, a actuar per impuls i sense meditar, a prendre tota mena de riscos innecessaris. Un còctel explosiu que empitjora si es consumeixen drogues, com acostuma a passar en una edat en què la biologia i la pressió social empenyen a experimentar, a provar coses noves. Part de la culpa la té el sistema límbic, responsable de recompensar-nos quan fem coses divertides, encara que siguin arriscades. Aquest sistema, el que busca la diversió i es complau amb el risc, està hiperactivat en els adolescents. Això, unit a la necessitat d'independitzar-se dels pares i d'impressionar els amics, explica el peculiar comportament de nois i noies. I si unim aquesta tendència al risc amb la incapacitat de mesurar les conseqüències dels actes, el resultat és potencialment perillós. No és estrany que Frances Jensen, neuròloga i autora d'un dels llibres sobre la pubertat de més èxit, compari els adolescents amb un Ferrari que té els frens defectuosos.

Una de les queixes més habituals per part de pares o professors és la incapacitat de molts adolescents de mostrar empatia, de posar-se en la pell dels altres i valorar les conseqüències que les seves accions tenen en els que els envolten. Això passa no només perquè no han desenvolupat la capacitat de tenir empatia, sinó perquè la seva percepció i intuïció és igualment deficient. Els costa planificar i organitzar-se i, com si fossin nens, no saben treballar per aconseguir un objectiu que està lluny en el temps (com aprovar el curs, per exemple); necessiten una recompensa immediata. La calma, la ponderació, l'anàlisi freda, no és per a ells.

No ho és perquè tenen menys substància blanca en el còrtex frontal. De fet, en tenen menys que els nens, perquè durant l'adolescència el cervell fa una mena de neteja, desfent-se de connexions innecessàries i reforçant les necessàries, un procés que varia depenent de l'ambient. En funció del que veu, de l'entorn, el cervell prepara el noi o la noia per a la seva vida com a adult. Això vol dir que no tot és biològic: l'educació, els models a seguir… juguen un paper fonamental en el desenvolupament del nen.

Aprendre dels errors

És aquesta falta de substància (en concret de la mielina responsable d'establir les connexions nervioses) la responsable que els adolescents considerin completament lògiques i racionals idees que qualsevol adult considera absurdes. I la que fa que els costi tant entendre les conseqüències negatives que poden tenir determinades accions. El resultat d'aquesta incapacitat és que no només tenen tendència a cometre errors, sinó que també els costa aprendre dels errors. Això, unit a la seva tendència a seguir impulsos, explica per què sovint actuen de forma inapropiada.

Resulta interessant que la capacitat d'entendre millor el comportament dels adolescents, el per què es comporten com es comporten, hagi vingut de la mà de la neurologia. L'estudi del cervell, històricament un òrgan misteriós, ha evolucionat de forma molt marcada els últims anys, en part gràcies a la millora de les tècniques de diagnòstic per la imatge. Això ha permès arribar a conclusions noves. Fins fa uns anys es creia que el desenvolupament del cervell tenia lloc de nens, durant els primers anys de vida. Avui sabem que el cervell no es desenvolupa de forma homogènia, sinó que avança des de la part posterior a l'anterior.

Aquest procés gradual, que experimenten tots els nadons, nens i adolescents a títol personal, va tenir lloc a gran escala en els nostres ancestres. Cap altre animal té la part frontal del cervell tan desenvolupada com els humans, però això només va passar després d'una llarga evolució, la que ens porta des del terreny del primat fins al de l'home. I és aquesta part, la que separa un primat d'un home, la que separa un adolescent d'un adult.