"Adeu, guapo"

BarcelonaVersos d'Última rosa, de Màrius Torres, i Stairway to heaven, de Led Zepellin, per acomiadar Alfonso Maneja, enterrat en el cinquè pis d’un passadís del cementiri de Montjuïc, amb vistes al port i el mar Mediterrani, en un nínxol que la beneficència municipal reservat per als difunts sense recursos econòmics per pagar-se’n un o sense família. Una tapa de guix, sense làpida, amb l’únic detall d’una torreta de flors petita. 

Els dos operaris han trigat poc més de cinc minuts a pujar el taüt amb una bastida i introduir-lo en el forat. “Per nosaltres, ja estaria tot fet”, diuen educadament a la mitja dotzena de treballadors i voluntaris de la Fundació Arrels que s’han aplegat en aquest assolellat matí a Barcelona per donar un comiat “digne” a l’home que els saludava amb un “Hola, guapo”. La beneficència no inclou el dret a una sala de vetlla ni a cap cerimònia, i dintre de dos anys les restes de Maneja es traslladaran a l’ossari. "Fins i tot això se'ls nega, a les persones que viuen al carrer, el dret a existir i pateixen l'última discriminació", es queixen a l'entitat.

L’Alfonso és una de les 68 persones mortes -58 homes i 10 dones- en l’últim any que vivien o havien viscut al carrer, que aquest dimecres seran recordades a la plaça de la Catedral amb un parell de sabates, en un acte que començarà a les 11 del matí i s'allargarà fins a les 8 del vespre. Dels morts, 17 ho han fet a la intempèrie de la via pública, com l'Amine, que va morir de fred i que amb 28 anys és la més jove. El Joan, de 88 és la persona més gran i ha mort en una residència. La mitjana d'edat és de 55 anys, 27 menys que la mitjana de la ciutat de Barcelona. "Viure al carrer mata i resta anys de vida", insisteix Ferran Busquet, director de l'ONG.

Maneja tenia 63 anys i se’n va anar en silenci al seu pis, que ocupava des del 16 de juliol del 2020, després de vuit anys vivint al carrer. “Li agradava llegir filosofia, el rock, era un punky de la vida però també era una persona molt sensible”, recorda Bob Walker, del grup de carrer d’Arrels, que va ser amb el voluntari Enric Blanqué el que va contactar per primer cop amb Maneja, cap al 2017. Primer, una aproximació d’un “Hola, com estàs?” per trencar el mur de la desconfiança i crear complicitats i lligams –expliquen–, perquè en un principi els sensellar “es pensen que els estàs interrogant”.

Llavors Maneja vivia amb quatre cartons en un portal del carrer Ramón y Cajal del barri de Gràcia. No se'n volia moure. “Jo estic bé, no necessito res”, diuen que els responia en les trobades periòdiques amb l’equip de carrer. Fins que el van fer fora i ho va perdre tot, i llavors ja va dir que sí, que acceptava anar a un pis. És una actitud habitual entre les persones que viuen al carrer no voler abandonar les coses –moltes o poques– que han anat aplegant al llarg de la seva vida i que són el seu patrimoni. Però sobretot no volia deixar els seus dos gossos, el Thor i l'Ulisses, perquè sovint entrar en albergs o hostals suposa deixar-los a fora. “Només ens va posar com a condició que no volia anar al Raval, era la seva obsessió”, diuen rient.

Li va tocar Ciutat Meridiana i va decorar curosament el pis amb fotografies que li agradaven. També s'encarregava disciplinadament de la cura del Thor i l'Ulisses, que ara estan a punt de ser adoptats per unes veïnes de Gràcia. Des d'Arrels el van seguir cuidant i tractant per si li calia demanar hora al metge o fer algun altre tràmit. Sota sostre i amb les quatre parets, l’home va perdre la mica de duresa que dona viure a la intempèrie i es va “relaxar”, apunten els educadors Txema Anguera i Juan Castilla, del grup de suport, que destaquen la gran capacitat per conversar de Maneja. De qualsevol cosa, des de la música als animals. “Si li treies el tema de política, llavors ja no acabaves mai”, se sent en la intimitat d’aquesta petita comitiva que Arrels bateja com la Barca Caronte, nascuda el 2009 amb l'objectiu d'evitar comiats en solitud.

Des de llavors ja s'han acompanyat més de 200 persones. “Les seves són vides invisibles i amb la nostra presència intentem, precisament, que se’ls recordi, fer-los visibles”, apunta Anguera. Per acomiadar Maneja només han vingut el personal d’Arrels, però les cambreres de la granja La Nena i una veïna que l’havien tractat a Gràcia han mostrat la seva pena per la mort d’aquest home a qui li agradava parlar de tot menys de la seva vida i de com va arribar al carrer. Respecte i que la terra li sigui lleu.