Adele Diamond: "Els nens de tres anys no haurien d'estar asseguts"

És una de les quinze neurocíentifiques vives més influents i les seves investigacions sobre les funcions cognitives han impactat en l’educació de milions de nens. Adele Diamond defensa que l’estimulació de la creativitat i l’exercici físic a l’escola són tan importants com les habilitats curriculars.

¿L’escola ha de canviar la manera com educa?

Sí. Necessitem que s’hi imparteixi més activitat física i artística perquè ajuden a construir les funcions executives [habilitats cognitives com l’atenció, l’autocontrol o el pensament flexible, que permeten associar idees]. Hi ha qui pensa que si els nens es diverteixen i són feliços no estan treballant seriosament. I es pot gaudir i aprendre a la vegada. Després de l’activitat física, en lloc d’estar cansat per fer classe, pots tenir més energia i no frises per moure’t perquè ja ho has fet i la classe està més tranquil·la. Els nens han de tenir temps per moure’s i per expressar la seva creativitat i per aprendre a treballar en grup. A les escoles que tenen més temps per a l’activitat física i les arts i, per tant, menys temps per fer instrucció acadèmica, els alumnes treuen millors resultats acadèmics que els que només fan activitats curriculars.

Però són matèries que sovint hem menystingut. ¿Com beneficien el desenvolupament del cervell?

Si toques un instrument en una orquestra has de recordar les seqüències que has de tocar, ser flexible i adaptar-te als canvis del director d’orquestra, als altres nens o als imprevistos. En el cas de la pràctica d’un esport, també t’has d’adaptar al que passa al camp i potser vols marcar però no estàs en la millor posició i has d’exercir l’autocontrol i passar la pilota i això requereix entrenament. Se n’aprèn practicant. Sempre aprenem millor les coses a través de la pràctica i no a partir de l’escolta abstracta. És com el conductor i el passatger d’un cotxe. El conductor s’aprèn la ruta perquè la necessita i el passatger només s’asseu. Desafortunadament tenim alumnes passatgers.

Quin és el paper de l’educació emocional?

Si et sents trist, estressat o sol, les funcions executives pateixen. Per tant, necessitem preocupar-nos perquè el nen sigui feliç i pels seus problemes a casa, que impedeixen que es concentri a l’escola. Que sigui feliç és essencial per als resultats acadèmics. La recerca mostra que tenim més flexibilitat cognitiva i més bona memòria per al treball quan estem contents.

Diu que l’amor d’una mare pot compensar altres dèficits.

Crec, tot i que no hi ha prou evidències, que no és només el d’una mare. Pot ser un professor. Algú que es preocupi per tu, que t’escolti, que cregui en tu, que et digui que seràs capaç de fer-ho. Poso l’exemple del nen que aprèn a caminar. Potser cau cinc cops al dia, però ningú li diu: “Has suspès”. Li diem: “Estic segura que aprendràs a fer-ho”. En canvi, van a l’escola i què senten? “Avui has tret un suspens”.

¿Està dient que a l’escola no cal posar notes?

A les escoles Montessori no es posen notes i els nens obtenen bons resultats acadèmics.

Hi ha un debat obert: ¿els nens han d’anar a escola als 3 anys o estan millor a casa?

Tot depèn de com es faci l’activitat. És inapropiat per al desenvolupament tractar els nens com si fossin estudiants universitaris i esperar que estiguin asseguts escoltant la lliçó. No haurien d’estar asseguts ni necessiten instrucció acadèmica. A Finlàndia, on els nens treuen bons resultats acadèmics, no comencen l’escola fins als 7 anys. No cal començar l’escola aviat. Però si a l’escola se’ls ajuda a exercitar-se físicament i a desenvolupar funcions executives com l’autocontrol, llavors és genial. Però s’ha de fer en el context del moviment i del joc i fer que gaudeixin de l’escola, no que l’odiïn.

¿Què en pensa de l’accés dels nens a les noves tecnologies?

No dic que no hi hagin d’accedir, però ha de ser un accés limitat perquè els allunya de la interacció social. Em preocupa que els nens no aprenguin a interactuar en el món real amb gent real i de tot tipus. I això requereix pràctica, no se n’aprèn davant d’una pantalla. També necessiten contacte amb la natura i menys ciment.

Els científics han sortit al carrer a reivindicar-se en la Marxa per la Ciència. És inusual.

Sí, però té més a veure amb Trump i amb els estúpids que neguen el canvi climàtic. La veritat és important i això s’està perdent amb Trump perquè menteix. I els arguments científics no es poden negar. No es pot posar al mateix nivell el creacionisme i la teoria de l’evolució, i hem demostrat que l’home és el causant del canvi climàtic. És irrefutable. La gent ha de saber quan hi ha evidència científica i quan no. Hem de ser bons consumidors de ciència per diferenciar entre el que és científicament demostrable i el que és fe en una opinió.

Però per aconseguir això cal educació científica.

Sí, i per a això cal que els professors estiguin formats. Als Estats Units a molts professors els agradaria fer educació activa però no saben com, només els han ensenyat a recitar la lliçó. Ningú els ha donat les eines per fer-ho. No dic que tots hagin d’educar segons el sistema Montessori, però seria beneficiós que n’aprenguessin algunes de les tècniques.