L’adaptació constant d’una infermera a temps complet

BarcelonaEl sistema sanitari s’ha hagut d’adaptar per fer front a la crisi del covid-19, col·lectivament i individualment. També a la sovint invisibilitzada atenció primària, on el personal mèdic, d’infermeria i d'administració s’han bolcat per contenir els pacients lleus i continuar atenent les altres patologies. D’aquesta adaptació n’és testimoni Montse Ribas Camprubí, infermera del CAP de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat). Viu a Castellbisbal, té 43 anys i en fa vint-i-un que exerceix, primer en l’àmbit hospitalari i, des de fa cinc anys, a l’atenció primària. Al centre on treballa els guia el lema Jo em quedo a casa, i han maximitzat l’atenció telefònica i domiciliària. Des que ha esclatat la pandèmia, a més, Ribas ha passat de pediatria a fer suport amb adults. Molts canvis en poc temps que ha assumit amb determinació: “Jo m’adapto molt a la realitat. Per supervivència i perquè si no t’adaptes, pateixes. És millor adaptar-se i donar tot el que puguis”.

Són dos quarts de nou del matí i atén l’ARA per telèfon, després de retirar-se la mascareta que s’ha convertit en un element imprescindible del seu dia a dia. Avui la seva jornada la dedicarà a fer trucades als pacients per fer-los seguiment i resoldre dubtes: n‘estan fent entre 400 i 500 diàries. Altres dies, però, s’enfundarà un doble guant, una bata impermeable, les ulleres de protecció, una doble mascareta (de tipus FFP2 i quirúrgica), el gorro i la pantalla de protecció i anirà en parella a fer domicilis. Arriben a unes 45 llars cada dia –residències a banda–, on fan cures quirúrgiques o cròniques, proves del Sintrom (tractament anticoagulant) o acompanyaments en el dol. Recentment va anar a casa d’un avi que havia perdut la dona per culpa del covid-19. Estava repassant documents del banc i escriptures. “Tal com va, avui hi soc i demà ja no, com la meva dona”, li va dir l’home.

Ribas reivindica la “tasca de suport emocional i l’“empatia” dels equips d’infermeria en aquesta pandèmia. També amb aquells que tenen por. A Sant Andreu de la Barca, explica, hi ha una família xinesa que s’han tancat al seu domicili i no surten per a res tot i que un dels fills necessita punxar-se medicació. Ha estat ella qui ha mediat amb la família i ha gestionat amb l’Hospital Sant Joan de Déu l’enviament del tractament. A l’altra banda, però, aquells als quals s’ha d’insistir que no poden sortir de casa. “Els governants o els mitjans no ajuden massa quan parlen de com haurem de desconfinar-nos. La gent es relaxa”, lamenta.

Malgrat que la seva jornada laboral acaba a les 15 hores, quan arriba a casa continua sent infermera. Després d’un estricte protocol de desinfecció, gestiona les emocions familiars: les de la seva parella, la seva filla i les seves pròpies. Els seus dos sogres han estat ingressats amb covid-19 i, malgrat que ja han estat donats d’alta, la situació els amoïna. També estan amoïnats a la comunitat de veïns: “Si saben que tenen una infermera a la comunitat, ja has begut oli”, diu, fent broma. A l’escala, ha organitzat un sistema rotatiu de neteja de baranes, timbres i poms de portes. La tasca que fa dins i fora del CAP és intensa, i per això lamenta que Salut estigui aprimant l’atenció primària. “Si tanquen els CAP, qui cobrirà les necessitats de la població? Els veïns no s’haurien de desplaçar”, apunta. “Des d’aquí gestionem tot el que podem per evitar que gent surti de casa i seguir donant el servei que necessitin”, conclou. I així té clar que ens en sortirem: “I tant que ens en sortirem”. Caldrà, això sí, un esforç d’adaptació.