Saps actuar en cas d’emergència? La majoria de catalans no

BarcelonaSi un desconegut cau inconscient al carrer, ¿sabries atendre’l sense perdre els nervis? ¿I fer-li la maniobra de Heimlich a un familiar que s’està ennuegant en un sopar? Si la resposta és afirmativa, formes part de l’escàs 30% de catalans que tenen nocions de primers auxilis. Segurament perquè has fet un curs específic o ets un professional del món de la salut. La Creu Roja alerta que la majoria de la població -el 70% restant- no sabria com reaccionar davant d’un accident més enllà d’avisar el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), un servei que rep 6.500 trucades al dia.

Un estudi de l’entitat constata que el 97% dels catalans tenen clar que han de trucar a un telèfon d’emergències: el 67% ho farien al 112, la línia prioritària, i el 30% recorrerien al 061 -el servei CatSalut Respon-. Si bé la notificació al SEM és imprescindible quan una vida perilla, el pronòstic i la supervivència de la víctima també depenen en gran mesura d’una intervenció ciutadana immediata. “Els primers cinc minuts són vitals, especialment quan la persona no respira o té una afecció al cor, però els serveis no sempre poden arribar”, explica el director tècnic de formació de la Creu Roja Catalunya, Antonio Pérez.

Aturar una hemorràgia pressionant la ferida o fer la maniobra de reanimació cardiopulmonar (RCP) fins que arriba l’ambulància són exemples de primers auxilis que minimitzen les conseqüències de l’accident i eviten danys irreversibles. El primer auxili, doncs, és “cabdal” per mantenir la víctima amb vida fins que sigui atesa pel personal sanitari o traslladada a un hospital. Tota actuació per salvar una vida ha de regir-se per les sigles PAS: primer s’ha d’assegurar la zona (protegir) per evitar que el pronòstic s’agreugi o que hi hagi un nou accident. Immediatament després, s’ha de trucar als serveis d’emergència (avisar) i ajudar l’accidentat (socórrer).

A la cua d’Europa

El director mèdic del SEM, Xavi Jiménez, diu que ara per ara la societat catalana no està preparada per enfontrar-se a situacions d’urgència on hi ha ferits, una mancança que es deu a l’escassa educació sanitària bàsica que rep la població. “No és una obligació formar-se en primers auxilis i hi ha poca familiarització social amb aquestes tècniques”, denuncia el facultatiu.

En efecte, Catalunya és a la cua d’Europa en coneixements de primers auxilis, sobretot si es compara amb països com Noruega o Alemanya, on la gent preparada per fer front a una emergència sanitària fluctua entre el 75% i el 95% de la població. Tres de cada cinc enquestats per la delegació catalana de la Creu Roja, però, tenen interès per formar-se “per salvar vides”.

No és el mateix fer-li una RCP a un adult per problemes cardíacs que a un infant que pateix una aturada respiratòria. “El nen no és un adult en petites dimensions, t’hi jugues molt”, explica el cap del servei d’urgències pediàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu, Carles Luaces. El centre hospitalari infantil fa sis anys que ofereix tallers per a pares perquè aprenguin a fer una reanimació o a enfrontar-se a urgències quotidianes, com febrades, ferides o intoxicacions. “Hi ha poc coneixement i, en cas d’urgència, cada segon compta: cada minut es perd un 10% de possibilitats de sobreviure”, apunta Luaces. Un dels errors més perillosos per als infants, de fet, és fer-los vomitar quan s’enverinen amb un producte corrosiu com el lleixiu, ja que això fa que passi dues vegades pel tub digestiu i causi lesions més greus.

Formar per desmuntar mites

“Cada dia hi ha un munt de situacions quotidianes en què cal reaccionar ràpid”, assegura Jiménez, que defensa que la instrucció en primers auxilis també ajuda els ciutadans a evitar danys més greus quan una persona es desmaia -aixecar les cames millora la irrigació de sang cap al cervell- o detectar patologies com l’ictus, que es pot reconèixer si l’afectat està atordit i quan somriu té una part de la cara paralitzada.

La formació bàsica també desmunta mentides i mites que s’han escampat com una taca d’oli al llarg del temps. Per exemple, que quan algú es crema s’ha d’aplicar pasta de dents en comptes d’aigua per evitar que s’infecti la ferida. O que si un jugador de futbol rep un cop fort i queda inconscient a terra cal ficar-li els dits a la boca perquè no s’empassi la llengua (cosa que no pot passar); en aquests casos n’hi ha prou col·locant la persona de costat, en la postura lateral de seguretat per afavorir la respiració.

A Catalunya, l’escola ha estat l’espai d’ensenyament d’aquestes tècniques: als 3 anys aprenen a distingir una ambulància i a memoritzar el número 112; als 10 se’ls instrueix per reconèixer una aturada cardiorespiratòria i a fer maniobres. El SEM lamenta que sol·licitar els tallers no sigui obligatori i que depengui de la voluntat de cada centre educatiu. “Hem de lluitar per incorporar els primers auxilis al currículum escolar de totes les escoles”, resumeix Jiménez, que inclou els clubs esportius, les associacions d’excursionistes i els casals com a potencials espais de formació. Pérez, de la Creu Roja, hi està d’acord i afegeix que també cal més formació de primera assistència entre futurs conductors -en cas de sinistre- i entre treballadors, ja que la demanda empresarial de cursos per a les plantilles encara és residual.

Intervencions ciutadanes per evitar un 20% de les morts diàries

La supervivència d’una persona accidentada depèn d’una intervenció mèdica immediata: cada minut que passa sense atenció té un 10% menys de possibilitats de salvar-se. L’ambulància, però, pot trigar fins a vuit minuts a arribar i, en aquests casos, els primers auxilis mantenen vives les víctimes.

Només el 32% dels catalans tenen coneixements de primers auxilis: el 25% serien capaços de fer servir aquestes tècniques bàsiques en cas d’emergència perquè han cursat estudis específics, mentre que el 7% restant saben atendre una urgència perquè són professionals del món de la salut.

Una dècada després que Catalunya posés en marxa el telèfon únic d’emergències, el 112, més de la meitat dels catalans (67,5%) trucarien a aquest número en cas d’accident. El 30% avisarien altres telèfons, com el 061, i només el 2,5% marcarien un telèfon erroni com el 012, que és d’atenció ciutadana.