Les entitats volen que les comissions antiabusos siguin externes

BarcelonaEn una sola setmana, l’Església catalana ha creat dues comissions diferents per investigar abusos sexuals. Primer ho va fer el Monestir de Montserrat, quan van sortir testimonis denunciant que havien patit abusos sexuals per part d’un monjo i, pocs dies després, va ser el bisbat de Girona el que va crear una altra comissió, després que l’ARA destapés que un exmossèn de Vilobí d’Onyar hauria abusat sexualment de diferents menors. La comissió de Montserrat està formada per tres persones independents i un monjo -que té veu però no vot- i la de Girona encara s’ha de concretar, però serà interna. La decisió de crear un grup que no sigui extern a la institució on s’han produït els abusos es considera insuficient des de les entitats que atenen els infants que ho han patit. “La comissió hauria de ser externa, com si fos una auditoria”, assegura la cap de relacions institucionals de la Fundació Vicki Bernadet, Pilar Polo. “És bàsic que la comissió sigui un auditor extern, perquè, si no, és la mateixa organització la que investiga els seus casos”, afegeix la presidenta de l’Associació El Mundo de los ASI, Alexandra Membrive.

I no només això: les entitats reclamen que la comissió tingui uns objectius que vagin més enllà d’investigar els casos que s’han fet públics o es puguin denunciar. Des de Montserrat i el bisbat de Girona han vinculat la creació de les comissions a la voluntat de ser transparents i prendre mesures en funció dels resultats del grup. Tot i això, Polo defensa que “una comissió s’hauria de fer per modificar els codis de conducta, repensar què ha funcionat malament, ser més estricte en la presa de decisions i ajudar les persones que ho necessitin”. “Que es creï una comissió és fantàstic, però cal que sigui pràctica i serveixi”, diu la presidenta de l’Associació Catalana per la Infància Maltractada (ACIM), Carme Tello.

En aquest sentit, les entitats recorden que les institucions tenen una responsabilitat en els casos d’abusos sexuals que han passat sota la seva activitat. La psicòloga de l’Associació d’Assistència a Dones Agredides Sexualment (AADAS), Violeta García, assegura que la responsabilitat dels abusos sexuals “és de qui els ha fet”, tot i que les institucions no es poden desentendre de com ho aborden. “No tenim res en contra de cap comitè, però la voluntat d’aclarir els fets no sempre és efectiva”, adverteix García.

Pel que fa als abusos sexuals en el món de l’esport, que l’ARA també ha destapat, alguns clubs tenen un protocol per prevenir possibles casos. Malgrat que un alt nombre de clubs esportius no disposen de cap manual per determinar com han d’actuar en cas d’abusos, les entitats que atenen els infants que ho han patit apunten que falta formació entre les persones que hi treballen. “Els hi han de donar unes eines perquè puguin detectar els senyals dels abusos”, defensa Tello. “Totes les entitats vinculades al món de l’esport, el lleure i altres activitats en què participen les criatures han de fer una reflexió sobre la protecció de la infància. Si es fa aquest canvi en la mirada, la gent està més atenta”, subratlla Polo.

Feina pendent en la protecció

Més enllà de les comissions i els protocols, existeixen altres assumptes que encara no han avançat en la protecció dels abusos sexuals a menors. Fa un mes, el govern espanyol va anunciar que vol ampliar el termini de prescripció dels delictes sexuals contra menors perquè comencin a comptar quan la víctima arribi als 30 anys i no a partir dels 18. La proposta, que encara s’ha de tramitar, no convenç. “Els 30 anys no són suficients. Per què el termini no es pot posar als 50 anys? Amb els 30 hi haurà gent que no arribarà a temps”, avisa Polo. La psicològica de la Fundació Vicki Bernadet remarca que sovint els abusos patits a la infància es denuncien a partir dels 30 anys; en el cas de les dones, la maternitat és una experiència que hi influeix a revelar-ho.

De fet, quan es publiquen els testimonis de persones que han patit abusos sexuals a la infància, “es produeix una allau de persones supervivents que aleshores ho manifesten per primera vegada, normalment a partir dels 30 anys, tot i que pot ser perfectament als 50”, exposa Membrive. “Quan veus que no ets l’únic, això t’empodera i et dona força per poder parlar”, afegeix Tello. Per això, la presidenta de l’ACIM reivindica que els infants tinguin “un espai de confiança” on poder denunciar els abusos sense que es vegin superats pel sentiment de vergonya o culpa; el primer, segons diu, acostuma a afectar molt més els homes que les dones. “La societat ha de donar veu als infants perquè s’acabi aquesta xacra”, sentencia.