6 anys de turment, 60 de silenci

BarcelonaVan ser vuit segons de conversa. Vuit segons que contenien el turment de seixanta anys de silenci. Un testimoni devastador que va aturar-se en sec després d’explicar per primera vegada a la seva vida que va passar “un infern” quan era adolescent. Massa temps de silenci per trencar-lo de manera sobtada. La Margarita farà 73 anys al març, i quan en tenia 13 va patir els abusos sexuals del seu entrenador de natació. Violacions que es van repetir tres o quatre cops per setmana durant sis anys. Ara, envalentida després de conèixer els casos d’abusos sexuals al món de l’esport destapats per aquest diari, vol explicar la seva història. És una dona valenta.

La vida de la Margarida ha girat al voltant d’aquells sis anys, una època fosca en què va arribar a ser campiona d’Espanya de trampolí i palanca l’any 1965. “Soc una persona trista. Em va destrossar la vida: tot el que soc està marcat pel que em va passar”, explica. Fins al punt que va agafar por dels homes. “La segona vegada que sortia amb algú ja tenia por. Pensava que no em casaria mai”. Tot i això, va trobar un noi i es van casar quan ella tenia 29 anys. Però un mes abans de la boda els records del seu entrenador van retornar. “No podia. Em vaig prendre un tub de pastilles perquè no em veia capaç d’estar amb ningú”. Li van salvar la vida i va casar-se al cap d’unes setmanes. Amb tot, nou anys després i ja amb una filla, va dir prou i es va haver de separar. “No podia, no ho havia superat”.

Un dia sí i l’altre també

Tot va arrencar quan el seu entrenador, el Paco Ballbé, es va casar i els va donar uns dies de festa. La Margarida feia natació al CN Catalunya, i va ser llavors quan va aparèixer la figura que li va destrossar la vida. Encara ara li costa dir-ne el nom. En mitja hora d’entrevista encara no l’havia pronunciat. Sempre era “ell”. Aquell home superava la trentena quan va dir-li que havia de provar de fer salts de trampolí. L’abusador era P. P. -la Margarida va preferir que el nom sortís amb inicials-, i ja el primer dia d’entrenament la va violar. “Em va portar a una platja, a prop de la Mina, on hi havia unes casetes per canviar-se. No hi havia gaire gent, va entrar amb mi i em va violar”. Ella no havia vist mai un home despullat, tenia la innocència d’una nena de només tretze anys. “No vaig dir res, i a partir d’aquell dia va ser un dia sí i l’altre també, un dia sí i l’altre també”.

P.P. aprofitava un apartament que un soci seu tenia a prop de la plaça dels Àngels de Barcelona per abusar “tres o quatre cops per setmana” de la Margarida. La “casa de l’avi” com en deia ell, fent referència al senyor -vinculat també al club- que li deixava aquell petit pis. “La sort va ser que no em vaig quedar embarassada”, recorda. “Els dissabtes i diumenges em deia: «No surtis, que entrenarem». Jo em quedava a casa i ell em venia a buscar per abusar de mi. Sempre que volia. Sempre, sempre, sempre...” Fins al punt que molts dies havia de mullar el banyador perquè no havia arribat a anar a la piscina.

Com que havien d’entrenar tard, després que acabessin els nedadors i els jugadors de waterpolo, els horaris mai van alertar ningú. Tampoc els viatges van aixecar sospites, o, si va passar, ningú va actuar. En una estada a Granada, P.P. entrava i sortia de l’habitació de la Margarida “quan li donava la gana”. Fins i tot van viatjar en cotxe tots dos junts, al marge de la resta de l’equip, i ningú va dir res. Tampoc a casa seva se’n van adonar. “I això que em vaig convertir en una nena trista: la mare em preguntava si volia sopar i jo me n’anava al llit. M’agradava estar-m’hi perquè allà podia plorar i ningú em deia res. M’anava enfonsant, em sentia bruta, i ell encara em preguntava: «Per què estàs trista?»”

De fet, després que ella el deixés quan tenia 19 anys, van tornar-se a trobar dos cops. Ell la va anar a veure a casa seva. “Va ser un dia horrorós, sentia odi, fàstic... però vaig quedar-me callada”, recorda. No va passar res. El segon cop, quan ella ja havia deixat el seu marit, P.P. va presentar-se amb una bossa i li va dir que volia passar la nit amb ella. La Margarida el va fer fora i ell li va etzibar: “Per què ets sents així? Tot el que va passar era normal”. La Margarida sempre ha cregut que no va ser l’única víctima.

Cada dia de la seva vida ha recordat aquells sis anys d’horror. “Moltes coses les he volgut oblidar, faig esforços per esborrar-les, però no puc”. Quan va llegir el reportatge el dolor es va tornar més intens i va tenir “malsons”. Tot i això va sentir la necessitat d’explicar tot el que havia silenciat durant seixanta anys. Quan l’ARA va parlar amb ella es va alliberar. Tot i que seguia tenint por d’obrir el cor a gent desconeguda, ho va fer. Va explicar-ho també a una amiga i a la seva filla, i es va convertir en una supervivent i en un exemple per a totes les víctimes que encara no han pogut denunciar el seu turment.