Mas i Fernàndez, l'abraçada que va desconcertar Catalunya… però que comença a ser políticament correcta al món

Barcelona"No penso demanar perdó per ser com sóc". La frase és de David Fernàndez, i el motiu pel qual no pensa demanar perdó és una abraçada, la que diumenge va protagonitzar amb el president Mas, una trobada que es va convertir en una de les imatges del 9-N. L'abraçada va tenir conseqüències: Fernàndez va ser criticat a dins i a fora del partit, i porta dos dies havent de donar explicacions als mitjans. Tot, pel que ell mateix va descriure com un simple gest "personal". Per què va ser criticat Fernàndez? Ho hauria estat també si s'hagués limitat a saludar Mas amb una encaixada de mans? Quin és el problema d'una abraçada?

Àmbit personal, no polític

Alguns diputats de la CUP semblen molestos amb el que perceben com una excessiva sintonia entre David Fernàndez i el president Mas, dos personatges situats en òrbites polítiques molt diferents, si no antagòniques. La proximitat entre tots dos s'ha posat de manifest en moltes ocasions, tant per les seves declaracions com pels gestos. Però la imatge de diumenge ha molestat més. Hauria passat el mateix si s'haguessin donat la mà? Probablement no, perquè una encaixada s'hauria interpretat com un gest formal, protocol·lari. En canvi, l'abraçada és vista encara com un gest íntim, especialment càlid. L'encaixada queda ubicada en el terreny de la vida pública; l'abraçada, en l'àmbit personal i sentimental. És això el que molts li van retreure a Fernàndez.

Durant dècades, quan dos líders polítics es trobaven en públic es donaven la mà. Tot i que en altres cultures la salutació pot incloure petons, la de dos homes que es donen la mà és la imatge habitual a Occident. Però les coses estan canviant, sobretot al món anglosaxó. Han canviat tant, i en tan poc temps, que ara una encaixada de mans comença a ser vista com un símptoma de fredor, una indicació que les coses no van bé. El més normal és fer-se una abraçada, per molt que en alguns casos sigui evident que un dels dos no està gaire còmode.

Recompensa hormonal

A Catalunya, un país que tot i la seva percepció de territori mediterrani i càlid sembla incòmode a l'hora d'expressar sentiments, els polítics no passen de donar-se alguns cops a l'esquena. Més que abraçar-se, es toquen els braços. Res a veure amb l'abraçada càlida i intensa del president Mas i David Fernàndez. El cert és, però, que hi ha estudis que demostren que els homes gaudeixen d'una abraçada tant com ho fan les dones. La raó és purament química: estimular els sentits produeix plaer, i el sentit més intens és el del tacte. Quan ens toquem alimentem la producció d'oxitocina, una hormona que es genera al cervell i redueix l'estrès, fa baixar la pressió arterial i el ritme cardíac i millora la circulació. És una medicina natural.

"No porto armes"

Tot i aquests beneficis, els homes a Occident es toquen poc per un tabú cultural. Patty Wood, una experta en llenguatge corporal, apunta una dada interessant: tot i que ara considerem l'abraçada més afectuosa que no pas l'encaixada de mans, el cert és que totes dues tenen un mateix origen, i un de ben masculí. La recerca apunta que l'abraçada entre homes es va generalitzar a l'antic Egipte, però no per mostrar afecte, sinó tot el contrari. L'objectiu era comprovar que no es duia cap arma amagada a l'esquena. El mateix va passar amb l'encaixada de mans, generalitzada a la Roma clàssica. Els homes es donaven la mà i es tocaven els braços per demostrar que no duien cap arma.

El sociòleg Mark McCormack és l'autor d'un estudi que arriba a la conclusió que ha estat l'homofòbia la responsable que durant segles hagi estat mal vist que dos homes es mostrin afecte o es toquin. Segons ell, aquesta és la raó per la qual al món àrab sí que s'estableix contacte físic: són cultures on, en teoria, no existeix l'homosexualitat. I, com que no existeix, no hi ha cap problema a mostrar-se afectuós. A Occident, en canvi, la por de semblar homosexual ha frustrat les demostracions d'afecte.

Menys homofòbia

McCormack apunta que si avui abraçar-se comença a estar ben vist és, justament, perquè l'homofòbia està retrocedint. És per això que Obama sempre abraça, fins i tot quan ho fa a algú que sembla resistir-s'hi. La imatge del president americà abraçant el seu secretari de premsa, que acabava de presentar la dimissió, tot i que aquest últim semblava no apreciar gaire el contacte físic, va ser molt comentada. Al Regne Unit, David Cameron fa de forma habitual el que cap primer ministre britànic havia gosat fer mai: abraçar. Ho fa sense que ningú no s'exclami. A Catalunya, però, la situació no sembla tan avançada, com ha descobert David Fernàndez, forçat a explicar per què es va abraçar a Mas, en comptes de saludar-lo amb una previsible, cordial i freda encaixada de mans.