“Els creadors han de poder dir més coses que la resta de la gent”

La seva família tenia una floristeria a Lleida, però ella no era gaire del ram de les flors. Això sí, després d’anys de treballar per als altres -va ser galerista i coordinadora de la secció de cultura i art dels hotels Eurostars- va decidir que tindria negoci propi. I va ser sortint d’una dutxa calenta que li va dir a la seva parella, Kike García -codirector del diari satíric El Mundo Today -, que volia obrir la primera botiga conceptual dedicada a l’humor: des de peces d’art fins a llibres, passant pels nassos de pallasso. I caques.

Què hi cap sota el gran paraigua de l’humor?

L’humor és una eina. Una eina comunicativa. L’humor és quan tens un patró i es trenca. L’home ben vestit que va caminant pel carrer. El patró és que seguirà caminant, ben seriós i amb la maleta. Però trepitja la pell de plàtan i cau. S’ha trencat el curs d’esdeveniments previst. L’humor et mostra aquest trencament. Per això sovint no fa riure: només t’ensenya les coses des d’una òptica diferent. Que et pot afectar.

Deia Freud que l’humor és rebel per naturalesa.

Ara queda més patent que mai. A Espanya han passat coses preocupants, els últims temps, com ara les sentències que penalitzen clarament la llibertat d’expressió. A partir de lleis sobre terrorisme o amb la llei mordassa ens han endossat un control social increïble. Nosaltres estem a favor de la llibertat d’expressió, d’uns i d’altres. Que Hazte Oír surti amb un autobús m’és igual: la societat hauria de ser prou responsable per ensenyar als seus fills que allò no està bé. És probable que els bloquegi a Twitter, però no els denunciaré.

Tenim aquesta entrevista el dia abans que Valtonyc hagi d’ingressar a la presó.

És obvi que les coses que va dir no tenia la mínima intenció de dur-les a terme. Les injúries a la Corona... Ets una figura pública, ho sento, apareixeràs als acudits. Una gran majoria no et vol i t’ho farà saber. No podem penalitzar això. I no és només llibertat d’expressió, sinó també de creació: els creadors han de poder dir més coses que la resta de la gent. Si no, no poden fer sortir a la palestra assumptes incòmodes.

¿L’humor encara és vist amb displicència o com a gènere menor?

Això està canviant. Estem en un moment molt bo per a la comèdia. Amb Netflix molta gent ha accedit als grans còmics internacionals. El clixé existeix perquè la gent assumeix que l’humor és hi-hi i ha-ha, que només busca fer riure. Però nosaltres, a la galeria, les coses que tenim no fan riure: fan pensar. Amb la novel·la ha passat el mateix, i hi ha molta literatura humorística que explica coses ben fotudes, només que ho explica des d’un punt de vista divertit. Perquè potser és l’única manera que tens per explicar-les. I hi ha un altre tipus de llibres, pensats només per fer riure, com El gran tractat de la caca.

La caca no falla mai. Les que té de plàstic a la botiga, es venen?

Moltíssim! A l’aparador en tinc una i tots els nens del barri s’aturen i criden: “Una caaaacaaa!” Una vegada, el senyor pakistanès que netejava els vidres va venir i em va dir: “Perdoni, senyora, té una caca”. Com si no me n’hagués adonat! Quan li vaig dir que les venia, em va mirar com si m’hagués tornat boja... Suposo que és un element molt comú que, quan t’eduquen, es converteix en tabú. Però, al final, la caca iguala a tothom.

Caga el rei, caga el Papa i de cagar ningú n’escapa.

Exacte. Als catalans, la caca ens tira molt, som escatològics. És un element comú que tothom comparteix, així que quan el treus de context tothom entén el joc.

Parlant de deposicions: teniu a la venda un Mein Kampf.

És una versió, eh? L’autor és Clément Moreau, víctima de l’Holocaust que va haver-se d’exiliar. Ha posat il·lustracions molt fosques sobre els nazis al costat de paràgrafs originals. I, amb aquest muntatge, crea una història alternativa en la qual Hitler, amb les seves pròpies paraules, acaba sent un perdedor.

Algú s’ha ofès mai a la botiga?

Una estrangera, que parlava una mica de castellà, va estar remenant per la botiga i comentant coses que li agradaven molt. Fins que va fixar-se en el llibre Sobre el amor, de Lenin. Que en realitat és una perversió del llibre Sobre el estado : l’editorial Belleza Infinita l’ha reproduït, però canviant cada cop que sortia estado en el text original per amor. Doncs bé, quan el va veure va dir: “Això no és divertit, això no fa gràcia”. I va agafar i va marxar. Però si havia estat rient de coses fotudes!

No puc acabar sense preguntar si algun polític ha entrat i ha agafat una caca.

No encara! Riuen massa poc. Els últims temps han sigut durs. El dia que no se sabia si Puigdemont convocaria eleccions o proclamaria la República hi havia nerviosisme i tensió al carrer. Doncs jo vaig treure la pols a la meva disfressa de dinosaure i vaig començar a caminar per la llibreria fent passes divertides. “Què fas? Creus que és el millor moment?”, em va dir el Kike. Doncs mira, si no faig això, m’agafa alguna cosa. Hi ha molta pressió i l’humor és una bona manera de destensar.