Tràfic de dones: fugir d’una violència per patir-ne d’altres

BarcelonaLa psicòloga pregunta a les víctimes de tràfic de persones quina és l’experiència violenta més traumàtica que han viscut. Sorprenentment, una dona respon explicant una història del seu passat, d’abans d’haver estat objecte del tràfic i l’explotació sexual. La psicòloga és Alba Alfageme, coordinadora de recerca del PHIT, un projecte europeu que per primera vegada estudia l’impacte psicològic del tràfic de persones en les víctimes. La resposta es va repetir amb diverses de les 30 víctimes que va entrevistar. El 60% provenien d’entorns socioeconòmics difícils i el 40% d’ambients més favorables, però absolutament totes havien patit algun tipus de violència sexual abans de ser forçades al treball sexual després d’un procés migratori alimentat amb falses promeses.

“Moltes, també les que no fugen d’un context socioeconòmic complicat, fugen d’alguna ferida o alguna situació de violència”, explica Alfageme, que, igual que tot l’estudi, ha apostat més per entrevistes qualitatives en profunditat que per una mostra gran d’entrevistes per tenir un informe estadístic de gran abast. Tot i així, entre les entrevistades, un 30% tenen records de violència masclista dels primers 4 anys de vida, un percentatge que augmenta fins al 75% a la franja dels 4 als 12 anys i fins el 82% en l’edat adulta. Una altra xifra devastadora, que amaga patiments i traumes, és la del 50% de víctimes que reconeixen que la seva primera experiència sexual va ser una violació. “En molts casos, han sentit des de petites que això és el que els toca per ser dones, i el primer que costa en atendre-les és que reconeguin la seva condició de víctima”, afegeix Alfageme.

La violència no acaba, per descomptat, amb aquesta fugida fallida. “Jo treballava com a advocada al Brasil, però la situació econòmica va empitjorar i em vaig quedar sense feina. Una suposada amiga em va parlar d’una agència que aconseguia feina amb gent gran i altres assumptes. Però quan vaig arribar aquí, una dona em va tancar en una habitació i em va dir: «No has vingut a fer cap feina domèstica, sinó a prostituir-te»”, explica una de les víctimes entrevistades al vídeo de la investigació conjunta entre la Universitat de Barcelona i la Universitat de Tillburg, amb el suport d’entitats i el departament d’Interior de la Generalitat. “Compte. Si dius alguna cosa, coneixem gent als hospitals i la policia, et tallem a trocets, et tirem al Guadalquivir i els següents seran la teva família”. Són les paraules que l’explotador li va dir a una de les víctimes segons el que recull el vídeo del projecte. Són amenaces comunes que fan que moltes no denunciïn.

Justícia traumàtica

Però ni tan sols quan aconsegueixen escapar-se de l’explotació les víctimes trenquen amb la violència. La reinserció i els processos judicials també són traumàtics. Per exemple, una de les supervivents, que ja havia patit violència sexual a la infància, es va atrevir a denunciar el seu agressor i el jutge va accedir a preservar la seva identitat durant tot el procés. Després d’haver declarat en diverses ocasions, el magistrat va canviar d’opinió el dia del judici per garantir el dret de l’acusat a saber la identitat de qui el denunciava. La dona va patir “tal nivell d’estrès”, explica Alfageme, que va abandonar el procés. I això passa en molts casos. I també són molts els que acaben en absolució o sobreseïment.

L’ONG Sicar, que treballa amb un servei integral per a víctimes de tràfic i explotació, només ha comptabilitzat 15 sentències condemnatòries en els últims quatre anys, tot i que treballa amb uns 100 casos anualment. La jutge d’instrucció María Gavilán, que també forma part del projecte, reconeix que la justícia té molt a millorar per treballar amb un delicte “relativament nou”. Hi ha hagut millores, això sí, i aquest mateix mes el Consell General del Poder Judicial ha elaborat una guia per als professionals policials i de justícia amb aquest tipus de víctimes.

Per a Gavilán, una de les prioritats és “aconseguir que les víctimes declarin com menys vegades millor” per reduir els danys psicològics del procés, així com fer que no tot el pes judicial recaigui sobre la declaració i començar a reforçar el pes d’altres proves “perifèriques”. Pel que fa a les declaracions, Alfageme insisteix que “no es pot esperar de les víctimes una coherència i una claredat totals en el relat”, ja que l’estudi acredita que les llacunes formen part del trauma, per la qual cosa defensen que ha de guanyar pes el peritatge psicològic.

La reinserció també és difícil, “fins i tot obrir-se un compte al banc”, explica Noelia Torres, coordinadora de Sicar, així que per “evitar l’estigma” d’haver sigut explotada, l’ONG deriva la reinserció laboral a altres entitats. “Necessitem, a més, una fórmula que equipari les víctimes d’explotació als demandants d’asil i els doni oportunitats laborals”, completa Torres, per acabar de dibuixar un context en què gairebé és impossible trencar el bucle de violències masclistes.

Alba Alfageme

Noelia Torres

Markus González