"Si em diuen que faria tot el que he fet, no m’ho hauria cregut”

A Quico Tur mai li havia agradat el tenis fins que s’hi va aficionar a la Gutmann, on es recuperava d’un greu accident de trànsit. A partir d’aquell moment va fer una evolució rapidíssima: només va necessitar un parell d’anys per participar en el seu primer torneig internacional, l’any 2002, i el 2004 ja disputava a Atenes els seus primers Jocs Paralímpics. Va ser pioner en una època i en un país en què el tenis en cadira de rodes era un esport sense ajudes ni patrocinadors ni cap ressò mediàtic, i, vint anys més tard, considera que ha obert la porta a altres jugadors més joves que ara despunten amb força. Aquest estiu també ha fet de monitor en un campus esportiu per a persones que fa poc que han patit lesions medul·lars com la seva: “Els donem eines perquè explorin les possibilitats del seu cos i les habilitats que poden arribar a adquirir a partir d’ara”.

En el teu cas, com va ser aquest procés posterior a la lesió?

Dins de la putada que és quedar-te en cadira de rodes, la sort que vaig tenir és que la davallada moral o psicològica la vaig patir molt aviat. Vaig passar un parell de mesos molt dolents a l’hospital, però després ja vaig començar a remuntar. I quan em van donar l’alta no puc dir que estigués eufòric, però sí que em sentia força estable.

Quin paper hi va jugar, el tenis?

Em va ajudar molt. Convivia amb gent que estava en una situació semblant a la meva, amb jugadors que eren els meus referents, perquè veia com competien però també com s’espavilaven en el dia a dia. I el més important és que el tenis m’ha ensenyat a valdre’m per mi mateix. M’ha obligat a tenir una bona condició física que m’ha servit en el dia a dia -des de ficar-me a la banyera fins a pujar al cotxe-, i m’ha portat a viatjar sol per tot el món, amb el meu raqueter i la meva maleta. He pogut viatjar moltíssim, he conegut llocs i persones que sense el tenis no hauria conegut mai. En el meu cas ha sigut el tenis, en el cas d’una altra persona pot ser estudiar un ofici o el que sigui; al final la qüestió és trobar una motivació forta.

Vas passar d’estar a l’hospital a jugar uns Jocs Paralímpics en només cinc anys. Com és que va anar tan ràpid?

Si mig any després de l’accident m’haguessin dit que faria tot el que fet, no m’ho hauria cregut. Però amb el temps vas sent més independent. Treballant molt, això sí. No pots entrenar dos dies i anar als Jocs Paralímpics, cal molt d’esforç. El tenis implica molta rutina, moltes repeticions: entrenament, viatge, torneig, entrenament, viatge, torneig... I és un esport dur: és molt individual i has de saber controlar les teves emocions sobre la pista. Si estàs un parell de setmanes sense entrenar-te, de seguida se’n ressent el teu joc, i quan perds un parell de partits entres en un bucle en què voldries enviar el tenis a la merda. Amb el temps, però, t’adones que és l’únic camí per continuar millorant.

¿Algun cop et planteges com hauria anat tot sense la lesió?

L’escenari d’abans de la lesió era el d’un nano de 21 anys que havia deixat d’estudiar, feia de cambrer i volia ser bomber... No ho sé, suposo que hauria sigut un més. I compte, ara també soc un més, però el que vull dir és que no hauria anat a quatre Jocs Paralímpics. Estic molt content del que he fet fins ara.

Com valores la manera com els mitjans tracten l’esport adaptat?

A vegades el que no m’agrada és que aparegui un atleta que porta anys competint al màxim nivell i s’insisteixi tant a destacar tota l’estona el seu “esperit de superació”. Jo no he sentit mai parlar de l’esperit de superació de Nadal o de Federer. M’agradaria que tractessin l’esportista amb discapacitat en relació amb els seus mèrits esportius. Som atletes, i no m’agrada sentir frases de l’estil “mireu aquests pobres nois, que bé que ho fan”. Però entenc que és una qüestió de desconeixement. Si hi hagués tornejos de tenis en cadira de rodes al Godó o a la Caja Mágica, segur que hi ajudaria: ens entrenem com qualsevol atleta d’elit i competim amb la mateixa exigència.

Q uina relació teniu amb els jugadors dels tornejos ATP?

Els quatre Grand Slams tenen també torneig en cadira de rodes i hi ha una certa relació, però són dos mons a part, sobretot si parlem dels premis en metàl·lic.

Com et definiries com a jugador?

Soc agressiu. I esquerrà, que sol molestar els rivals perquè els obliga a canviar l’esquema de joc.

¿Veus factible arribar als Jocs de Tòquio 2020?

Sí, vull aconseguir-ho. No és un repte senzill, soc conscient que soc més gran i que he patit algunes lesions que no em deixaran entrenar-me tant com voldria. Però tinc un parell de cartes a favor: les ganes d’aconseguir aquest objectiu i el fet que a base d’experiència he après a solucionar les situacions més difícils.

I més enllà del 2020?

Saps què passa? Que m’agrada tant competir que fins que no em tallin el canell esquerre no pararé. Després del 2020 potser sí que m’hi dedicaré amb menys intensitat i encararé altres coses. M’agradaria fer classes a altres jugadors: transmetre’ls la diversió, els viatges, el que significa disfrutar dels entrenaments i de la competició... I que tot això va lligat a l’esforç diari. Que no es poden recollir fruits sense treballar molt.