Veus sense casa: Joves, migrants i treballadors

BarcelonaContra els estigmes, contra les agressions, contra les addiccions, contra la falta de menjar, contra els taps burocràtics que impedeixen tenir papers, contra el fred, contra la calor, contra la pluja, contra un mercat immobiliari impossible, contra la solitud, contra la brutícia, contra les normes dels albergs i la falta d’intimitat, contra la duresa de l’asfalt. Viure sense llar és una lluita diària, i costa molt més sortir-ne que no pas entrar-hi. L’ARA ha parlat amb quatre testimonis en exclusió residencial.

Musah, 22 anys

“Dormir? Al carrer sempre tens un ull obert”

L’oloreta arriba fins al carrer: algú està fregint pollastre salpebrat a l’interior d’un dels edificis de la plaça Gardunya, al Raval. Els únics baixos que encara tenen la porta oberta, malgrat que s’està fent fosc, són els del número 5. A la primera estança que s’entreveu, un home segueix la ronda de notícies del 3/24 des del sofà mentre d’altres entren i surten. Al fons, el Musah cuina el sopar per a tots ells en un fogonet. Té 22 anys, un Samsung esquerdat a la butxaca i la família a Accra, la capital de Ghana. “Si no hagués trobat aquesta gent, encara estaria dormint al carrer”, explica des d’un matalàs mentre vigila que la carn no s’enganxi. Quan parla d’“aquesta gent”, el Musah es refereix a les desenes de migrants que es van tancar a l’edifici de l’antiga Escola Massana el mes d’abril i encara hi són. S’hi han tancat indefinidament per demanar, entre d’altres, derogar la llei d’estrangeria.

El Musah volia venir a Barcelona des que va acabar l’institut: llavors va començar a estalviar per poder fer el viatge. Però quan va arribar a la capital catalana, fa cinc mesos, no coneixia ningú. “Quan viatges, vinguis d’on vinguis, estàs molt sol els primers dies”, diu en anglès, que és la llengua oficial del seu país. En el seu cas, ell va arribar-hi després d’una escala aèria al Marroc, un viatge amb pastera per creuar el Mediterrani i un últim trajecte en bus. I fins que no va conèixer els companys de la tancada va estar dormint -“Dormir? Sempre tens un ull obert al carrer!”- uns dies al centre de Barcelona: a la plaça Catalunya. Entre turistes, coloms i carros de neteja. Algunes persones li donaven adreces de serveis socials, d’altres passaven de llarg. “Encara que dormís al ras, tinc casa meva a Ghana i els meus pares treballen: si hi ha gent de Londres que ve aquí per passar una temporada i necessita treballar, per què no puc fer-ho jo?”

El Musah està tramitant l’empadronament per tenir accés a la sanitat pública. Els seus objectius ara són fer xarxa -“A tothom qui conec li explico la meva història”-, estudiar castellà i trobar alguna feina per tenir ingressos. “Almenys, per ara, tinc un sostre i no em roben”, diu.

Mentre acaba d’explicar la seva història, arriben un parell de noies estrangeres que es fan una selfie davant del decàleg reivindicatiu de la tancada. Ni se’l llegeixen. El punt número vuit de la llista diu: “Contra el racisme institucional”. El Musah les mira, es gira i insisteix: “No seria estrany que tu volguessis anar a l’Àfrica a treballar i conèixer algun país, no?”

Óscar, 56 anys

“M’agrada viure a la zona alta de la ciutat”

L’Óscar dorm al terra d’un portal. Es lleva cada dia a les set del matí, pren un cafè al bar més pròxim i, llevat de quan està buscant menjar, passa la resta del dia “mirant els cotxes i com passa la gent”, assegut a la vorera de la seva cantonada preferida del barri de Sant Gervasi, acompanyat del seu gos, el Moreno. Surt fins i tot a les imatges del Google Maps. “No vaig veure passar el cotxe que fa les fotos: m’ho va dir un amic”.

Als seus 56 anys, en fa tretze que és al carrer i respon al perfil dels sensesostre cronificats que gairebé renuncien a deixar-ho de ser o ho tenen molt coll avall. Va perdre la seva feina de soldador, es va enfadar amb els seus pares i va marxar de casa, ja amb 43 anys. “Tenia set de llibertat i em vaig dir: em donaré un respir. Però encara dura”, explica. Amb les seves germanes també ha trencat la relació. Assegura que “seria un somni” tenir un habitatge on viure, però creu que “a aquesta edat és impossible trobar feina”. Tanmateix, no dramatitza mai la seva situació i de vegades mostra un cert orgull per la seva condició: “La llibertat que tinc no la canvio per res del món”. “No em falta de res, aquí. A més, m’agrada viure a la zona alta de la ciutat. Jo no demano diners, deixo el pot i que em donin el que vulguin. No em puc queixar: em deixen bastant”, explica.

Quan només feia un any que vivia al carrer s’hi va trobar el seu gos, el Moreno, i des de llavors no se n’ha separat. “Ho és tot per a mi. Parlo més amb ell que amb la gent”, explica mentre es fan petons. “No m’agraden els albergs perquè no puc entrar amb ell”, diu. Representa desenes de persones que continuen al carrer perquè no volen que els separin de les seves mascotes. La fundació animalista FADA està fent una campanya de conscienciació per tal que deixin entrar els animals als albergs, i mira de connectar a través de les mascotes amb la població que viu al carrer i que no confia en les institucions. Un assistent social ha de visitar aviat l’Óscar i ajudar-lo a trobar un llit i un sostre per a ell i el Moreno.

Allà podrà portar les seves dues maletes: una està amb ell tot el dia i l’altra, amb la roba d’hivern, la té guardada en un traster. No té gaires pertinences més i, fora d’algunes fotografies que fa guardar en un bar, la resta de records els guarda “aquí”, diu, assenyalant-se el cap amb el dit.

José, 55 anys

“Ara guanyo 800 euros, però costa molt trobar habitació”

Tot i que fa quatre anys que no té llar, José Carrasco Neto, Pepe, de 55 anys, no ha parat mai de treballar. Bé, només durant els sis mesos que va passar amb depressió durant la seva primera etapa al carrer. “No tenia ganes de res i el metge em va donar unes pastilles, però les vaig deixar a les dues setmanes quan vaig veure que no em feien res”. Va ser més aviat la seva empenta el que li va permetre superar-ho.

Originari de La Línea de la Concepción -“allà, si no és amb la droga no tens feina”-, va arribar a Barcelona l’any 2004 perquè el seu germà hi havia trobat feina. Al cap de dues setmanes va entrar a treballar com a cap d’equip de Pàgines Grogues, però “amb tot el tema d’internet, la publicació cada cop era més prima i anaven acomiadant gent fins que em va arribar a mi”. Amb coneixements d’electricitat, mecànica i construcció, encara va tenir un parell de feines més com a taxista i a Energies de Portugal abans de quedar-se al carrer, a la mateixa època que va trencar amb la seva parella.

Es va quedar al carrer l’any 2014 i allà, explica, “beus alcohol tant sí com no, perquè no tens res a fer i a més estàs en un pou: no pots trobar feina i, si en trobes, havent de pensar cada dia on dormir i on dutxar-te, costa molt mantenir-la”. Al Parc de la Ciutadella, on dormia, s’hi va trobar un dels seus millors amics, excompany de feina a les Pàgines Grogues i que havia sigut guàrdia civil. “Qui ens ho havia de dir, que ens trobaríem al carrer, si ens havíem recorregut tot Espanya fent entrega de les guies!”, s’exclama. Quan els van fer fora del parc dormien als porxos del Born, de l’avinguda Marquès de l’Argentera, i de vegades en algun caixer.

Durant el primer any al carrer el José cobrava l’atur, però a partir del segon va haver de buscar feina. Alguna vegada va guanyar uns calés extra inflant bombolles al passeig de l’Arc de Triomf, però, sobretot, repartia papers pels bars i els carrers oferint-se per fer reparacions i petites obres a casa. Però continuava bevent. “Fins que un dia vaig pensar: he de buscar un suport, alguna cosa a què agafar-me. I el primer que vaig fer és deixar de beure i allunyar-me d’un entorn al carrer on qui més qui menys bevia o es drogava”. El segon pas va ser plantar-se tres dies seguits a l’alberg de la Zona Franca l’estiu de l’any passat fins que li van donar un llit. “Un cop tens un lloc per dutxar-te i dormir és més fàcil mantenir una feina”, admet.

Amb un contracte fix

I així, de seguida i amb l’ajuda de Càritas, va trobar feina dirigint el trànsit de taxis a l’aeroport. Després el van contractar com a mosso de magatzem durant quatre mesos en una gran empresa de roba per a les campanyes de Nadal i el Black Friday. Amb les bones referències -“soc un currante : no m’agrada estar-me quiet”- el van trucar de la seva actual feina, on l’acaben de fer fix i on condueix un carretó mecànic i, a més, li han donat el títol de conductor, tot i que ja sabia portar-lo. “Ara guanyo 800 euros però costa molt trobar habitació”, diu. Mentre cerca, continua dormint a l’alberg per a sensesostres Creu de Molers, on té una habitació individual des de fa set mesos. “Dec haver vist unes 200 habitacions en els tres mesos que fa que en busco una, però o em diuen que prefereixen noies o la donen a algú altre”, diu, resignat.

Roberta, 26 anys

“Només vull els diners per tornar a casa”

Quan estàs assegut al terra d’una boca del metro veus centenars de genolls cada hora. Els usuaris que transiten amb presses ni et miren, t’esquiven -en molts casos sense aixecar la vista del mòbil-. Però la indiferència creix si hi ets per demanar diners, com la Roberta, que està asseguda a pocs metres de les màquines expenedores d’una de les entrades amb més afluència de la parada d’Universitat. Amb les mans sosté un got de cafè amb monedes a dins, però ningú li presta atenció. Mentre s’acaricia les trenes llargues dels cabells, ja desfilades, explica que fa tres setmanes que dorm als carrers de Barcelona. Es fa entendre en italià perquè durant un temps va estar cuidant una senyora gran a Bari, al sud d’Itàlia. Però ella és de Bucarest, la capital de Romania. Diu que va decidir venir a Catalunya perquè una amiga de la infància hi té un restaurant i li va assegurar que li donaria feina. Però la promesa no es va complir i es va veure obligada a passar les nits al ras mentre busca com tornar a casa. Com la Roberta, hi ha moltes persones que només s’estan al carrer de manera puntual: uns dies o unes setmanes. De fet, aquest és un dels perfils que més ha crescut l’últim any. “Tinc ganes de tornar amb el meu fill: quan aconsegueixi els diners, marxaré”, explica trista mentre treu del bolso una fotografia plastificada en què apareixen un nen rosset als braços de la seva àvia i dues preadolescents amb vestits llargs, que són les seves germanes.

El bitllet de tornada a casa costa uns 90 euros, i al got de la Roberta amb prou feines hi ha diners. Ella en va portar alguns quan va venir, però va gastar-se’ls en el lloguer de l’habitació on va dormir els primers dies que era a Barcelona. S’hi va estar pocs dies perquè, com que la feina no arribava, va haver de marxar. Des d’aleshores, el lavabo d’un bar de Sant Antoni i alguns racons del barri, com aquesta boca del metro d’Universitat -“Vinc aquí perquè estic més amagada i, així, la policia no m’empaita tant”-, són casa seva. El cambrer del bar del costat li deixa utilitzar el lavabo quan ho necessita. Però la Roberta no sap que Barcelona té alguns locals que, amb més o menys recursos, ofereixen algun àpat i la possibilitat de dutxar-se a les persones que viuen al carrer. Ningú s’ha ajupit a dir-l’hi -el dia que vam parlar amb ella només s’hi havia acostat una persona, que li havia dut dos kiwis-. La falta d’informació és una de les principals queixes que formulen els que s’han vist abocats a dormir al carrer. Els primers dies, diuen, són els més difícils. Sobretot si ets dona, perquè també estàs exposada a discriminacions de gènere. La Roberta té 26 anys.