Muhammad Yunus: “Hauríem de fer diners fins a una edat i després deixar-ho tot al bé comú”

BarcelonaMuhammad Yunus (Bangla Desh, 1940) va guanyar el Nobel de la pau per haver impulsat els microcrèdits. És a Barcelona per ajudar a la creació d’empreses socials sense ànim de lucre (Social Business City Barcelona). L’entrevistem acabat d’aterrar procedent de Suïssa.

Com ha anat per Davos?

Hi havia un tema que es repetia: la quarta revolució industrial, a base de màquines que es comuniquen entre elles, crea un entorn nou. S’ha de veure si tindrà un efecte en la velocitat de l’economia i en les vides de la gent. I, esclar, la situació general d’inquietud amb els refugiats i el preu del petroli... Però jo he estat parlant de com podem canviar l’economia canviant-ne el marc.

Què vol dir amb “canviar el marc”?

Que la pobresa, les malalties, l’analfabetisme, tot plegat, no està relacionat amb les capacitats dels éssers humans sinó amb el marc conceptual de l’economia. Un dels temes a Davos han sigut els Objectius de Desenvolupament, adoptats recentment per les Nacions Unides. Són una de les millors coses que ha fet mai la humanitat: una llista de disset d’aquests problemes i com solucionar-los en un temps determinat. Però la llista és també com un butlletí de notes dels centenars d’anys que hem estant construint l’economia. Són els problemes que nosaltres mateixos hem creat. Ara podem reduir la pobresa a zero, reduir l’escalfament global per sota d’1,5 graus, etc., però la maquinària, que ha creat això, no l’aturarem. Així que hem d’aturar la maquinària i fer-la anar marxa enrere, de manera que la mateixa maquinària ens acabarà traient del problema. Aquí és on entra la meva idea de crear un nou marc conceptual, perquè el marc actual produirà els problemes que ja tenim, no els podrà solucionar.

Sí, i li diré més. Mentre vostè i jo parlem, llegeixo a The Wall Street Journal que diversos fons d’inversió que usen programes informàtics complexos per dirigir la seva operativa borsària han generat milions de dòlars en vendes durant el mes de gener. ¿Com pot lluitar contra tot aquest poder?

Hem d’anar a l’origen d’aquest poder. Hem considerat que l’únic objectiu a la vida és acumular coses. En economia això es coneix com l’interès propi. Treballes per un interès propi. No t’importa què li passi a l’altra gent. Crec que és una mala representació de l’ésser humà, perquè l’ésser humà veritable no és un robot que fa diners, 100% egoista. Som egoistes però també som altruistes. L’egoisme s’expressa però l’altruisme es bloqueja. Per què no puc ser altruista en els mercats? Per això hem creat empreses basades en l’altruisme. I les anomenem empreses socials. Una companyia que no dóna dividends i soluciona problemes humans. Deixem que els humans decideixin quina part d’ells mateixos volen que sigui egoista i quina part volen que sigui altruista.

Com es pot fer?

Hem aconseguit que s’acumulin guanys en mans d’uns quants. Fa deu anys eren 380, els més rics. Avui són 60. No passaran gaires anys abans que arribem a un de sol. Així que dic: “Com ho solucionem, això?” I recordo l’acord de París sobre el canvi climàtic, en què s’ha limitat l’augment de la temperatura de la Terra. Per què no podem prendre una decisió similar, que no permetrem que la concentració de la riquesa arribi a determinats nivells? Perquè si tens tota la riquesa del món, ets el rei! ¿A qui li importa la democràcia i tot això, si ets el propietari de tot?! L’Acord de París va funcionar no perquè els governs tinguessin ganes de signar-lo, sinó perquè la gent de tot el món es va mobilitzar durant anys i anys. Això és el que han de fer els ciutadans pel que fa a l’acumulació de riquesa: mobilitzar-se. Fer com a la Cimera de París. La gent rica no ho volia i els governs no ho volien, els encantava el combustible fòssil, així és com feien diners. Però fixi’s, diria que aquesta és la part menys important. Els ciutadans també s’han d’assegurar que no deixaran que la seva riquesa vagi més enllà d’un determinat límit. Estic parlant de la meva riquesa i de la teva riquesa. Si jo decideixo que la meva riquesa la deixaré per al bé comú, que no serà per als meus successors i només me’n quedaré una part petita, estaré canviant el sistema de valors. Què vull aconseguir amb la meva vida? Això ha d’entrar al sistema educatiu.

I les empreses socials poden ser molt útils.

Molt. Útils no, fonamentals, perquè no estaria guanyant diners per a mi. Amb aquests diners, crearia empreses socials. Quan arribés a certa edat, diria: “A partir d’ara, no faré més diners, sinó que utilitzaré els diners per crear empreses socials”. Ha de sortir d’un mateix... Actualment, com més riquesa tinc, més m’aplaudeix la gent. Això ha de canviar. No s’ha d’aplaudir quanta riquesa tinc, sinó quanta en dono a les empreses socials per solucionar el problema de la gent. Bill Gates ho ha fet, Warren Buffett ho ha fet... 140 multimilionaris ho han fet. Han signat The Giving Pledge [El Compromís de Donar]. Si els peixos grossos poden fer-ho, nosaltres, els peixos mitjans, també podem fer-ho. Tots hem de dir que al llarg de la nostra vida treballarem fins a certa edat per fer diners i a partir d’aquesta edat solucionarem els problemes de la gent. I crear fideïcomesos amb la nostra riquesa i passar-ne una petita part a la següent generació. Poso l’exemple de Bosch, la companyia alemanya, fa 130 anys. El fundador de Bosch no va passar l’empresa als seus fills, sinó a una fundació. El 92% de les accions de la companyia van anar a la fundació i el 8% als seus fills. Avui, 130 anys després, és una gran companyia global que encara és propietat de la fundació.