A dins de la Mitja Marató
BarcelonaEl xip, el xip. S’ha de posar amb les brides a la vamba, però deu ser legal posar-lo als cordons? Potser no, som tants corredors que potser no ho permeten perquè costa de treure’l, després. I ara que ja me l’he posat penso que m’he equivocat de vambes, no hauria hagut d’agafar aquestes sinó les altres, les més amortidores, no intento fer un gran temps. Però ara ja no me les puc canviar perquè no tinc més brides. Pipí, pipí. He fet pipí en sortir de casa i quan he arribat a l’Arc de Triomf però ara en torno a tenir. Haig d’entrar en aquest bar i demanar un tallat (no m’anirà malament un altre tallat). Quina cua. Tots els corredors tenen pipí.
Falta un quart d’hora, un quart d’hora. Escalfo, escalfo, troto, troto. Recordo quan feia poc que corria i no entenia que els corredors gastessin minuts escalfant, uns minuts que després se sumaven a la cursa. Jo abans no corria. A l’escola -com tu i com tu- odiava haver de córrer. Per què corro? Per què correm? Per què correrem una Mitja Marató? Per molts talls, per molts punts i a part, per molts sangtraïts de la vida. Sempre hi ha un per què. Un divorci? Una malaltia? La malaltia d’algú molt estimat? Perdre la feina? Sí, esclar. Hi ha qui corre perquè és un atleta, perquè sempre ha corregut, però aquests no són als calaixos del final. Són als calaixos del principi. Avui, rècord mundial de Florence Kiplagat. Ho ha fet. La tia ho ha fet. A la tele la treuen deixant-se caure a terra quan arriba. Però ¿no és increïble que nosaltres, els atletes populars, els que ho fem per gust (entre biberons, informes, pernil dolç per despatxar, taules de multiplicar per ensenyar) hàgim arribat només cinquanta minuts més tard que ella?
La bromosa bellesa de la ciutat
Música motivadora i comencem. Moment de converses. “Jo vinc de Finlàndia, m’entreno amb vambes de claus, allà, corrent sota zero, el rímmel és blanc. Ningú t’aplaudeix com aquí”. Perquè aquí et trobes al llarg del recorregut tota mena d’entusiastes. Senyores que volen travessar el carrer (mai falten a les curses) i que diuen “Ole, ole!” com si esperonessin nens petits. I els que surten de l’ after, vestits de nit, borratxos encara, que et criden, ardorosos, que ja falta poc i aplaudeixen fent tentines. Jo he estat a l’altre cantó. He vist com tallaven els carrers per una cursa i potser m’he queixat. Quan em deien “21 km” no parpellejava. No hi parava esment. Cap respecte, no m’hi fixava. Però ara puc saltar d’aquest cantó a l’altre. De l’altre, no hauria pogut saltar a aquest. 21 km ja no són una broma. “El que fa el coco -diu un home davant meu-. Quan en fas una de deu, arribes als cinc mort. I ara això no és res...” Al meu costat dos homes no pas prims, Mendo i Carlos (ho sé pel dorsal), que porten unes samarretes amb un lema èpic: “Antes morir que dejarlo”. Passem per davant del bar A Gudiña, a l’avinguda Mistral. És territori dels articles de Quim Monzó, penso. La dona dels coloms, el restaurant on esmorza... Motivats que criden: “Ja portem tres quilòmetres!!!” Un noi agafa la mà de la seva xicota. “Aquest ritme és bo, però ni de conya l’augmentem, eh?” Jo vull ser conservadora. No vull arribar morta als deu, no vull deixar-me endur per la riuada, pel soroll de vambes, clap, clap, clap, clap, una bateria perfecta, el ritme del meu cor, les cançons que canto per dins, les coses que em passen pel cap. No haig de pensar res excepte que correré dues hores. Jo sóc qui vindrà a donar-vos la notícia que la guerra és acabada, però després no moriré.
Paral·lel. Un anunci del McDonald’s. Aquesta xurreria, l’olor m’assassina, aquest senyor que ha anat a buscar el diari. La Gran Via. Aquí hi ha aquest bar que es diu Obama. Abans era un restaurant vegetarià, jo m’hi comprava empanades d’espinacs. Al costat hi ha un bar on de vegades hi he anat a fer un cafè amb un amic que va en cadira de rodes, perquè està adaptat. Quina bromosa bellesa la d’aquesta ciutat. Gent a les fonts que fa fotos. Mira, l’hotel Ritz. Ah, no. Que ara es diu Palace. Al soterrani hi ha una cocteleria, i és de les poques de la ciutat on t’hi fan el Bull Shot, un còctel amb caldo de carn (fan servir el caldo del restaurant).
Accelerada i esforç final
“Tinc flato”, diu una noia. “No pensis en el flato”, li diu l’amiga. “No hi pensis!” Deu quilòmetres. “Ara sí que em començo a trobar bé”, s’enfarfolla un home. I té raó. Jo també. Jo també. Tinc ganes de córrer més, molt més. Al davant tenim les llebres per als que volen fer dues hores. Xerren, riuen, podrien anar molt més de pressa. Les passem. Volem. Volem de volar, vull dir. Primers abandonaments. Algú que s’agafa a un fanal i vomita. Grups de música que ens canten versions que fan que accelerem inconscientment. Surfing USA dels Beach Boys. Però també alguna espiritual. Que emocionant resulta una guitarra elèctrica mentre corres. Ells abrigats, nosaltres no. Aquí, a la Vila Olímpica, en aquest banc, ens vam fer un petó tu i jo quan feia tres dies que ens coneixíem. Passem per l’avituallament del km 15. A terra, milers de taps blaus de les ampolles d’aigua. Un empleat municipal ja escombra. Gots aixafats. Moltes peles de taronja.
Només tres quilòmetres. Una dona saluda cap a un hotel. Potser hi ha la seva família a l’habitació i han quedat així. Judit, número 5523: ens hem fet una foto però no ens coneixem de res. Amigues per un instant. La meta. La veig. Un speaker accelerat demana que aixequin les mans els que fan rècord. I després, fotos, estiraments, tornem el xip, agafem la medalla i la capelina, el plàtan, la mandarina, els flyers d’altres curses. A fora, la vida normal. Els taxistes, els vianants atrafegats, els turistes perduts. En comparació, que contents que estem nosaltres. Que indubtablement contents que estem nosaltres, que ho hem fet i ara, hop, saltem al vostre costat i fem una cervesa èpica.
