Empar Moliner: a dins de la Marató de Nova York, en primera persona

Nova YorkEt diuen que no vagis a córrer, sinó a passar-ho bé, et diuen que serà la millor marató de la teva vida. Però tot el que et diuen, i que ja saps que passarà, et sorprendrà com si no t’ho haguessin dit. La Marató de Nova York és la més increïble del món i l’acabem de fer. I hem arribat a la meta, i ara caminem, amb la capelina blava, sortint de Central Park, com si fóssim zombis de sèrie.

De matinada, a l’autocar per anar a la sortida. Jo anava amb un grup d’espanyols i ha resultat que dos dels passatgers eren famosos (m’ho han explicat, jo no els he reconegut). L’un era un presentador que es diu Jaime Cantizano, i l’altre, un torero que es diu Rafael Benítez. No m’hi he fet foto, m’ha fet vergonya.

I, després, a la gran esplanada on tanta gent s’espera. Donen dònuts, cafè, barretes energètiques (grans com per avituallar un equip olímpic) aigua i gels. T’entretens fent cua als lavabos. T’entretens fent cua pel dònut. Et fan entrar al corral, tornes a fer cua pel lavabo, perquè una veu per megafonia adverteix que si algú fa pipí des del pont de Verrazano, on comencem, serà desqualificat. Això va per als homes, esclar. Penso que si aquests organitzadors veiessin la Marató de Barcelona, amb tots els pixaners de parterres, tindrien feina. Sona New York, New York i se sent un tret. Helicòpters que volen per damunt nostre i ens graven. Fa una estona ens hem tret la roba d’abric, que deixem allà.

“Mama, pots fer-ho”

El dia és ideal per córrer. No fa sol. Passar per aquest pont ens excita i comencem una mica ràpids. “Reserva’t”, em dic. Però és cert que els peus se te’n van perquè l’animació de la gent és llegendària. Criden molt, molt, molt i amb molta emoció. “Go, go! ” Estan tan emocionats que els entenc, perquè em sento molt propera a aquesta gent que s’excita per tot d’aquesta manera. Milers de cartells amb noms. Dan, Jane, Aiko, Ben... Bromes privades i amoroses. “Mama, pots fer-ho”. I després, frases de la gent de la ciutat: “Som de Nova York i avui gràcies a vosaltres ho estem fent”. Coses així. Al meu costat corre un senyor amb una samarreta on hi ha escrita una llegenda en francès. “ Vive la France! ”, li criden quan el veuen. “No, no, Luxemburg!”, es veu obligat a aclarir ell cada cop. Al final l’ajudo i també dic: “No, no, Luxemburg!” Passem per carrers que no hauria vist mai. Carrer Arlene Ramos. O era Darlene? Qui devia ser? I tot d’esglésies: una adventista del setè dia, una altra que es diu “Alfa i Omega”. I funeràries xineses. I bars preciosos, perquè tots els bars d’aquesta ciutat, tots, són preciosos.

Deu, quinze, i anem molt bé. El Garmin em marca els quilòmetres, no pas les milles, perquè així em faig a la idea del que em queda. El meu cos ja sap reconèixer un quilòmetre. Jugo a això. A no mirar el rellotge i endevinar quan xiularà. Sempre ho encerto. Ara em dic: vés a buscar la mitja. I penso en la meva amiga Núria Picas, que li vaig demanar quan havia de prendre gels i em va dir: “A l’hora i mitja, el primer”. Falta poc, doncs. Però els gels americans em semblen dolcíssims i no m’agraden gens. Aquí, a diferència de Barcelona, no donen gaire fruita, però en canvi no paren de donar Gatorade. És la paraula que més sentirem durant la cursa. “ Geitoreid, Geitoreid! ”

Entrar a Manhattan és tan meravellós que no crec que pugui explicar-ho. Córrer per aquí, per aquesta carretera, veure com s’acosten les siluetes grises dels gratacels, pensar: “Sóc aquí”. I pensar també: “Regula, regula, que això no és Barcelona, tothom diu que a Central Park hi ha turonets”. Em faig trampes. “A l’altre quilòmetre em menjaré una gominola”, em dic. I també vaig calculant els quilòmetres que faig cada hora, perquè em faria gràcia baixar de quatre. De moment, sí, de moment sí, però què passarà els últims deu?

Bob Dylan al Bronx

Pugem al Bronx. A les escales d’incendis la gent hi ha posat altaveus que emeten música a tota castanya. Els grups de música són molt bons, i toquen cançons que m’encanten, com Knocking on Heaven’s door de Dylan. Un senyor fa carn a la brasa (frankfurts a la brasa, vaja) que pretén donar als corredors. Com crida tothom.

Les meves trampes. Quan en tinguis 32 te’n quedaran només deu, que en realitat són set més dos, perquè els dos últims els faràs volant, per l’animació. Però el terra de Nova York és molt dur i les cames s’ho noten. Estem tan cansats que les baixades ja no són una benedicció, és igual que ho siguin. Hi ha qui aprofita els avituallaments per caminar una estona amb coartada (beure corrent fa que t’ho tiris tot per sobre). Jo no. Jo només tinc ganes d’arribar, ara, i veig possible baixar de quatre hores. Ara a descomptar. Que preciosa la Cinquena Avinguda, quina sort que tinc de ser aquí, corrent. Només vull arribar, vull guanyar el Cantizano aquest (i de passada el torero), vull que s’acabi per dir “He acabat”.

Central Park, ja hi som, ara què queda? Que mal senyalitzat que està tot. Descomptem. En queden set, que són una eternitat, però ara anem cap al sis. El parc, la gent cridant, ambulàncies, un home que plora perquè no pot més, molts que caminen. Un senyor amb bandera espanyola, que es vol fer el poliglot, crida: “ Go, go, gays ”, en lloc de dir “ Go, go, guys ”. Em fa riure. Penso en una orquestra gai, per cert, que ens ha rebut no sé a quin quilòmetre. Ja arribem. Dos. Dignitat, sobretot, a l’últim, obrim els braços per a la foto. Ja està! Sub-quatre. Menys de quatre hores. Ja és nostra.