Marta Carrasco: “Qui no sigui feminista avui dia té un problema”

Cinc figures amb un cos eteri i un cap petit ens observen des de l’escenari. “Són els vigilants de la nit, ànimes protectores”, explica Marta Carrasco (Barcelona, 1963). Sota la mirada silenciosa d’aquests éssers allargassats, la ballarina i coreògrafa diu adeu als escenaris com a solista amb Perra de nadie, que es pot veure fins al 3 de desembre a La Seca Espai Brossa.

Què l’ha portat a dir adeu als escenaris com a solista?

Durant els 22 anys de companyia, els solos han tingut molt de pes. Aquest solo ve després de dos anys d’inactivitat, d’autoreflexió i d’un esgotament integral molt gran. He acabat un cicle parlant sola, el que havia de dir ja ho he dit. Ara seguiré dient moltes coses d’altres maneres: dirigint, compartint l’escenari amb més gent i col·laborant-hi. No prenc la decisió ni pel cos ni per l’edat, sinó pel cor i pel cap.

Perra de nadie està format per vuit dones que viuen i pateixen. Com són aquestes protagonistes?

Totes les dones d’aquest Perra de nadie són jo. Elles m’han escollit a mi, totes tenen molt de mi. Després d’aquesta època de calma i reflexió ha sortit la meva essència més gran. Me n’han sortit vuit, però podrien ser vint. Hi ha tants tipus de dones que viuen dins meu! Són dones que viuen cada instant com si fos l’últim. Però alhora són contradictòries, fascinants, vulnerables, fortes, maltractades, llestes, són perras, no gosses. En català la connotació que vull donar a la paraula no és la mateixa.

De fet, el títol de l’espectacle vol trencar amb la connotació negativa de la paraula perra. Quin significat li ha volgut donar?

Vaig néixer feminista, és innat. Qui no sigui feminista avui dia té un problema, perquè encara ens falta molt camí per recórrer. Les dones no tenim les mateixes possibilitats que els homes. La connotació de perra em fa pensar en llesta, ràpida, independent, boja, puta. S’ha de ser puta, a vegades, tot i que jo no en sé gaire.

Els últims mesos moltes dones del món artístic han denunciat públicament situacions d’assetjament i d’abús. Vostè s’hi ha trobat?

A la vida no m’ha passat perquè no m’he deixat. Però en el món del teatre és important fixar-se en la quantitat de directors homes que hi ha i la de dones, o la de coreògrafs i coreògrafes. Les actrius, a partir de certa edat, desapareixen. No hi ha papers per a dones. Personalment no m’he trobat en gaires situacions de desigualtat perquè soc molt tossuda. Però ho veig a les pel·lícules, a la televisió. Cada vegada que miro una pel·lícula o un reportatge em fixo en quants noms d’homes i quants de dones hi surten. Hi ha poquíssimes dones en llocs de poder o de responsabilitat. Als espectacles no només vull parlar de les meves vivències, sinó també de les dones en general. Crec que han de volar més, que es mereixen més igualtat.

Després de Perra de nadie, vol crear un muntatge sobre la transsexualitat. Què li interessa d’aquesta qüestió?

Sempre m’ha interessat la bellesa de la imperfecció. En el cas de la transsexualitat, va sorgir després de veure la pel·lícula La noia danesa, llegir el llibre i descobrir Lili Elbe. Era un pintor que sentia per dins que era una dona. Això ho trobo terrible i i alhora fascinant. Què passa amb una persona que sent que el seu cos no li correspon? Com ho viu? Com és la seva transformació? Com s’enfronta als estigmes socials? M’agradaria aprofundir en tot això amb l’Albert Hurtado, que és un actor ballarí perfecte. Serà un solo que interpretarà ell i en què vull tocar el tema amb molta delicadesa. Vull parlar de l’interior d’aquestes persones, que viuen en una gàbia.

La mirada crítica sempre és present en les seves obres. Què vol expressar, en el futur?

Em queda tot per dir. Puc fer molt poca cosa per a aquesta societat que ha de canviar tant. ¿Com puc incidir en la globalització, en aquesta Europa que li importa una merda tot? Només puc fer els meus espectacles, aquesta és la meva lluita.

Al llarg de la seva trajectòria ha fusionat la dansa amb altres disciplines, com ara el circ i la gastronomia. Quina disciplina li queda encara al tinter?

M’encantaria saber què és treballar en cinema, encara que fos amb un projecte petit. Hi ha algunes persones que m’agraden molt, com la Isabel Coixet, el Manel Huerga i el Lluís Danés. Crec que el que faig és molt cinematogràfic. He fet alguna cosa amb el Carlos Saura i el Frederic Amat, però el cinema encara és un somni per a mi. Tinc pensat fer un curtmetratge sobre la bellesa de la vellesa, tot i que el més calent és a l’aigüera. La vellesa és saviesa però a la nostra societat tractem molt malament la gent gran. Els hauríem de tenir més respecte, els hem d’estimar més.

Com ha viscut la situació política dels últims mesos?

Tot l’octubre he estat molt alterada i preocupada. He estat seguint a tothora les notícies, només les que venen de Catalunya, perquè si em poso qualsevol tele de l’estat espanyol em puc posar molt malalta per les mentides que arriben a dir. Em preocupa molt que tinguem a la presó gent innocent i honesta. Sento ràbia i impotència. On s’hagi d’anar, jo hi seré.