L’os encara busca el seu lloc al Pirineu

LleidaLes imatges són esperpèntiques. Un escamot de trenta homes francesos encaputxats i exhibint armes de foc amenacen “de recuperar la caça dels ossos” que habiten entre les muntanyes del Pirineu, creuant els dos bàndols de la frontera catalanofrancesa i fent “una resistència activa en contra dels agents de l’autoritat”. El vídeo va ser difós el 14 de setembre a través dels mitjans de comunicació de la zona de l’Arieja, departament del sud de França, limítrof amb Andorra, la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà. La prefecta de la regió, Marie Lajus, va reaccionar amb rapidesa obrint una investigació policial i advertint els instigadors que emprenen “una deriva patètica de la violència i la il·legalitat”.

“A França sempre hi ha hagut més repulsió a l’os que a la banda catalana. No es pot comparar una banda amb l’altra i, encara que aquí també hi ha alguna tensió, no crec que sigui possible una reacció d’aquestes característiques”, opina el biòleg i director tècnic del projecte Piroslife, Santiago Palazón.

Palazón ha fet un seguiment constant de la integració de l’os eslovè a les nostres muntanyes des que l’any 1997 es va introduir l’exemplar Pyros. Segons defensa, no s’han pres mesures extraordinàries arran de l’aparició d’aquest vídeo a França. Confia en la gendarmeria francesa per dissoldre el grup de furtius com més ràpid millor.

Malgrat que amb menor virulència, els atacs de l’os els últims mesos a Catalunya -el dia 8 de setembre van morir 150 ovelles al voltant de la boca sud del túnel de Viella- han tornat a posar el focus sobre la presència de l’os al nostre territori. El responsable de les comarques de muntanya del sindicat Unió de Pagesos, Joan Guitart, afirma que “la gent està emprenyada” i afegeix que “hi ha despreniments que no s’expliquen [si no és per l’os], a més que els voltors roben les proves de la mort del bestiar”.

Guitart explica que hi ha hagut mobilitzacions constants en contra de l’animal a una banda i altra de la frontera, en les quals han participat com a sindicat, i apunta directament a les mesures de prevenció com un problema greu. “El fet de tenir un ramat agrupat és perjudicial, ja que els animals no pasturen en condicions normals”, sosté. “Al Pirineu no hi cabem tots”, lamenta.

Goiat, l’agitador

Algunes veus apunten a l’exemplar Goiat, alliberat al mes de maig, com l’agitador de la situació. Santi Palazón nega que això sigui cert: “El fet és que vam alliberar a l’animal en un moment en què estava en zel i potser era més susceptible, però ràpidament se’n va anar al departament del sud francès.”

El tècnic de Medi Ambient del Consell General d’Aran Iván Alfonso afirma que l’os Goiat “té una taxa de depredació més alta que la resta, però això no vol dir que la mantingui durant més temps”, i afegeix que el que crida més l’atenció del Goiat és que “depreda eugues”. A França ja s’han detectat sis atacs a eugues i poltres, un fet que els pastors consideren molt poc habitual perquè l’euga té més envergadura que l’os. També s’han comptabilitzat atacs a ruscs d’abelles, que fins ara havien sigut sempre immunes a les urpes de l’os.

Sobre les mesures de prevenció en marxa, Alfonso defensa que la concentració de ramats “funciona molt bé sobre el paper”, però reconeix que, a la pràctica, les circumstàncies són canviants i s’hi han d’anar adaptant ràpidament”. Recorda que els danys causats per l’os es paguen “en funció del decret que estableix quin percentatge s’ha d’abonar al propietari de l’animal o el ramat en funció del perjudici que hagi tingut”.

Palazón reconeix que l’encaix complet dels ossos al Pirineu encara necessitarà un cert temps: “Ara mateix hi ha una quarantena d’exemplars. Ecològicament el Pirineu pot acollir uns dos-cents ossos, però encara no tenim prou capacitat social per assumir-ho”. Tot i així, és optimista i recorda que l’any 1997 “gairebé ningú” acceptava l’os al Pirineu, mentre que ara “diria que el percentatge està al cinquanta per cent”. Aquesta percepció positiva de l’os es pretén reforçar mitjançant la col·laboració entre el projecte Piroslife i les escoles del Pirineu, així com amb diferents guies de muntanya, per tal d’acceptar l’animal com una opció de present i, sobretot, de futur per a la regió.