L’atenció a la dependència: una dècada a mig gas
Hi ha menys beneficiaris que abans de les retallades, persisteixen les llistes d’espera i els diners de l’Estat minven
BarcelonaQuan el Congrés de Diputats va aprovar fa una dècada l’esperada llei de la dependència, la norma havia de convertir-se en una part troncal de l’estat del benestar. Es tractava de desplegar recursos per normalitzar la vida diària i garantir l’autonomia a persones grans i a les que tenien alguna malaltia o discapacitat. Amenaçada des de bon principi per la crisi i víctima de les retallades pressupostàries, la llei ha avançat a batzegades i els recursos per finançar-la no cobreixen encara avui les necessitats de tots els que sol·liciten beneficiar-se’n.
A Catalunya hi ha quasi 145.500 persones que reben prestacions i serveis relacionats amb la dependència, segons l’últim balanç -del setembre- del departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Malgrat que la xifra ha crescut un 5% respecte al mateix mes de l’any passat, l’evolució del nombre de persones emparades per la llei no ha crescut de manera lineal al llarg dels primers deu anys del seu desplegament. Avui, per exemple, hi ha 12.200 beneficiaris menys -un 8,5% del total- que fa cinc anys, quan les retallades van començar a tenir impacte en els pressupostos públics de la Generalitat i del govern espanyol.
En paral·lel, les sol·licituds per accedir a aquests serveis i prestacions pendents de resoldre no han baixat en els últims cinc anys de les 30.000. Tot i estar al nivell més baix registrat, el setembre d’aquest any hi havia encara més de 30.600 sol·licituds per estudiar (vegeu gràfic). Les llistes d’espera també són una constant, especialment en el cas dels dependents de grau 3 -els més greus-, segons lamenta Enriqueta Durán, portaveu de serveis socials i igualtat de la UGT de Catalunya. De fet, la Generalitat té 18.118 persones que esperen una plaça en una residència del sistema públic. El departament d’Afers Socials subratlla que la majoria d’aquestes persones ja tenen un programa individual d’atenció (PIA) que els reconeix quins ajuts els pertoquen i que estan rebent altres prestacions que preveu la llei, però la portaveu de la UGT de Catalunya creu que el sentit de la llei de la dependència “s’ha pervertit” i ha quedat relegada a meres ajudes econòmiques. “Es tractava de posar recursos i infraestructura pública per donar resposta a les necessitats de les persones dependents, però l’esperit actual no és aquest i estem decebuts”, sosté Durán.
El primer error, insisteix, va ser aprovar una llei que no ha tingut mai una memòria econòmica que l’acompanyés. “Ha faltat finançament i voluntat política”, sosté la portaveu del sindicat. Part de les mesures s’han anat desplegant, però han arribat amb retard i de manera parcial. Quan el PP va accedir al govern espanyol el 2012 va paralitzar alguns aspectes del desplegament, de manera que el col·lectiu de dependents moderats -unes 300.000 persones a tot l’Estat- no van començar a beneficiar-se de la llei fins l’any passat, tres anys més tard del que es preveia. La dependència moderada és el grau més baix dels tres que preveu la llei i són les persones amb més autonomia personal. Els altres dos grups són els dependents severs i els grans dependents.
Aportacions desiguals
El problema constant que ha hagut d’afrontar el desplegament de la llei ha sigut determinar a qui pertocava posar els diners per afrontar una despesa creixent. L’envelliment de la població fa preveure que els recursos necessaris augmentaran perquè el 50% dels sol·licitants tenen més de 80 anys. Tot i la teoria que preveu la llei, les aportacions del govern espanyol i de les comunitats autònomes no han sigut mai paritàries. El 2009, per exemple, l’Estat va aportar el 37% total dels recursos públics destinats al sistema de dependència a Catalunya, mentre que la Generalitat va aportar el 62,8% restant. Des d’aquell màxim, però, l’aportació del govern espanyol ha minvat i el 2015 va destinar-hi 223 milions -un 18%-, davant dels 1.000 milions de la Generalitat. Segons el Govern, amb dades de l’any passat, si l’aportació catalana hagués sigut igual a la del govern espanyol només s’haurien pogut atendre una de cada tres persones que actualment són beneficiàries d’algun servei. En tot cas, el cost total de l’actual sistema de dependència a Catalunya són prop de 1.500 milions d’euros anuals, segons el departament de Benestar, perquè als recursos públics d’una administració i l’altra cal sumar-hi els diners que paguen els usuaris mitjançant el copagament d’alguns serveis, que l’any passat van cobrir 253 milions d’euros.
L’últim informe sobre l’estat dels serveis socials a Catalunya durant el 2016 atribueix al govern espanyol una reducció del 88% en l’aportació feta a programes socials a Catalunya. Un total d’11 dels 16 programes cofinançats han sigut suprimits o han quedat sense partida pressupostària, entre els quals una part de la llei de la dependència.
Des de l’entrada en vigor de la llei fa deu anys i fins al 30 de setembre d’aquest any, els serveis públics catalans han rebut 572.768 sol·licituds de serveis i prestacions de dependència i prop de 250.000 sol·licituds de revisió. Dues terceres parts de la valoració són de dependències severes o grans dependències.
