“El nen es pensava que era tonto i només tenia un problema de precisió lectora”

Saber si una criatura no hi veu bé deu ser senzill.

Sí, però una cosa és detectar si té una bona agudesa visual (hipermetropia, astigmatisme, miopia, etc.), que és fàcilment detectable fins i tot amb les valoracions del pediatre, i una altra saber com va d’organització psicomotora, la capacitat que tenen els seus ulls per moure’s davant del paper. Quan un nen llegeix ha de fer un rastreig visual molt precís, molt automàtic, perquè la informació de les lletres pugui arribar al cervell i entendre allò que se li dona. Però si el moviment no és precís el nen ha d’estar pendent d’enfocar bé i no pot estar pendent de què està llegint.

I llavors la criatura troba que llegir és una cosa pesada i ho deixa córrer.

Exacte. Si nosaltres ara tinguéssim alguna dificultat en el procés de lectura aniríem a veure l’especialista. Però un nen es pensa que és així com es veu el que mira. No té un referent de normalitat, no sap que no hi veu correctament.

I com es detecta?

És relativament senzill. Per començar, cal estar en contacte amb els optometristes per veure si, en efecte, es tracta d’un problema psicomotor, fent una prova de seguiment visual. I llavors, en el cas de l’Andreu, vam fer una adaptació metodològica a l’escola i a casa, fent que algú li llegís, i a l’escola li feien exàmens orals. Ell es pensava que era tonto perquè no aconseguia aprendre, i l’únic problema que tenia era aquesta precisió lectora. I vam fer aquest salt: mentre treballava i recuperava el sistema visual, li vam donar l’oportunitat d’expressar que tenia capacitat d’aprenentatge.

Passa sovint, aquest cas?

Sí, per desgràcia. El desenvolupament del nen està basat, primer, a desenvolupar la part que organitza totes les funcions motores de coordinació de moviments: el cervell rèptil, que se’n diu. El segon pas és el cervell mamífer, que és l’emocional i afectiu. Finalment ha d’organitzar les capacitats intel·lectuals. També hi intervé el fet de ser dretà o esquerrà. El primer element que ens ha de donar el senyal que cal actuar és que el nen és maldestre. Que cau, per exemple. Quan el moviment gruixut no és correcte, hi ha tres moviments fins que poden estar afectats: el visual, el manual i el del llenguatge. Per exemple, en un nen amb problemes de pronunciació cal veure si el seu procés de motricitat general és bo. Si no ho és, treballar només l’aparell de la boca serà molt feixuc perquè la base del problema és prèvia. Després hi ha nens que han tingut un problema auditiu. Avui dia és freqüent: nens amb otitis, mocs, que se’ls ha de posar drenatges... Doncs bé, també són nens amb predisposició a tenir un problema lector, perquè a vegades no saben filtrar els sons de l’ambient, i si n’hi ha un de més sorollós es desconcentren i no tenen una bona atenció, no saben filtrar i distingir quins sorolls són importants. Llavors el que sembla des de fora és que el nen té un dèficit d’atenció, quan en realitat té una dificultat d’atenció per falta de neurotrasmissors. És per un problema auditiu que no li permet haver fet un procés de sintonia amb l’entorn prou acurat.

Quins altres problemes han detectat?

Els nens que en diem nens d’hemisferi dret. Els nens d’hemisferi dret són els creatius, imaginatius, artistes, els que tenen una base artística. Hi ha nens que neixen amb capacitats artístiques innates. N’hi ha uns altres que són d’hemisferi esquerre, que són els sistemàtics, que els dones feina i s’hi posen, treballen i fan. És la seva manera. Els creatius, capaços d’imaginar coses fantàstiques, fan aventures i, per tant, si quan els ensenyes alguna cosa no ho vesteixes i no els motives, es perden. Ells estan en les seves històries, el que estan explicant no els interessa. Perden l’atenció i no aprenen, no tenen facilitat per aprendre. Per això és tan important l’habilitat del mestre per donar-los la línia de motivació que els permeti complir els aprenentatges que els toquen. Després hi ha nens que tenen dificultats per relacionar els dos hemisferis, que saben que han llegit unes lletres que deien “pa” però no ho emmagatzemen bé, perquè potser ho havien de posar a l’hemisferi esquerre i ho han enviat al dret, on s’ha perdut la informació. I el nen sap que ho sap, però no és capaç de trobar la informació. És un procés que dificulta els aprenentatges.

¿Com influeixen en l’aprenentatge els problemes emocionals?

Els nens que viuen separacions, bullying... són candidats a tenir problemes d’aprenentatge perquè estan més pendents de la seva estabilitat emocional que d’aprendre coses. És natural: el primer de tot és estar content amb un mateix. Si estàs malament amb tu mateix et costa més qualsevol cosa, també aprendre. Casuísticament, el percentatge més alt de nens amb problemes són els grans prematurs, quan han passat per incubadora i el seu desenvolupament neurològic és més lent, però com que han nascut en la data que diu el paper han de fer els cursos als anys que els pertoquen sense tenir en compte el seu procés maduratiu. Cadascú va al seu ritme, però si ets de final d’any i ets a classe amb companys deu i onze mesos més grans que tu i no arribes als aprenentatges que t’estan demanant, acabes col·locat en una situació d’inferioritat. Després pot resultar que aquests nois fan un salt i tenen altes capacitats, però per començar s’han hagut de sentir dir que no servien. Dir “aquest nen no serveix per estudiar” és un error. No sempre podem solucionar tots els problemes de tots els nens perquè, per desgràcia, no en sabem prou, però posar-li des de petitet l’etiqueta que no ho aconseguirà és perillós. Ah, i és important seguir de prop els nens adoptats, que potser han estat un any o dos en una institució sense rebre els estímuls adequats, i arriben aquí i els demanem que facin tot el que fan els nens que han crescut en condicions.

¿Que una criatura sigui dretana o esquerrana ens diu alguna cosa?

És un gran tema. Abans no hi havia esquerrans perquè venia el clatellot. L’ésser humà, neurològicament, és ambidextre. La lateralitat d’un nen apareix als 4, 5 o 6 anys. Hi ha un moment evolutiu en què apareix la dominància natural. Si el nen s’ha acostumat a fer servir la mà esquerra però tota la resta ho fa amb la dreta (xuta la pilota, tira les pedres, agafa la raqueta, es pentina...) no és esquerrà. Escriu amb l’esquerra, però és dretà. En alguns casos, molt ben dirigit, cal canviar-li la dominància manual. No li pots dir d’un dia per l’altre que escrigui amb la dreta, i si no vol canviar de mà és complicat, però que l’escola sàpiga que haurà de ser permissiva si hi ha mala lletra o problemes d’ortografia, perquè el pobre està treballant amb la mà que no toca.

Què tenen a veure les faltes d’ortografia amb la mà que no toca?

Quan escrivim fem servir un sistema automàtic, i la mà escriu sola. Si la mà que faig servir no està vinculada al procés automàtic, he de fer un esforç molt llarg per treballar l’atenció.

¿Tots aquests problemes es manifesten igual en nens que en nenes?

En general sí. Els nens acostumen a ser més moguts que les nenes, tot i que també hi ha nenes mogudes. Després hi ha tot el tema de la competitivitat, que els nens en tenen més, en general. Per exemple, el nen s’agafa més a la tecnologia perquè té el caràcter més competitiu i poder competir amb els jocs electrònics li resulta més atractiu. I el joc a les pantalles pot acabar interferint els processos d’aprenentatge. La pantalla és tan rica en imatges i sons que els té molt enganxats i, esclar, per a ells les activitats acadèmiques tradicionals són avorrides.

¿D’això que vostè fa se’n podria dir neuroeducació?

Sí. Ara està esclatant i hi ha un futur molt interessant. Als pares els diria que busquin, que demanin, i als mestres, que es formin. Ser mestre és molt dur, però avui dia el més important és motivar els nens, perquè la tecnologia fa que els alumnes estiguin molt atrets per uns estímuls molt potents que abans no tenien.

¿Com és que s’ha especialitzat en neuroeducació?

Crec que és perquè vaig tenir dificultats en el procés de lectura. Va ser força dur. La meva mare, que era qui estava més pendent del meu rendiment escolar, no podia entendre que un dia llegís i l’altre no. Que llegís una lletra i l’endemà no la sabés llegir. No sé què va acabar passant, però un dia vaig començar a posar ordre al cervell. Ara bé, el procés de la lectura a mi em va costar.

Quin és el seu consell favorit als nens i nenes que van a la seva consulta?

Que han de treballar. Quan tenen una dificultat, algun trastorn, cal dir-los que tenen dificultats, que són intel·ligents (és el primer que cal dir-los) i que hi ha una sèrie de coses que no funcionen bé. I que s’ha de fer un esforç. “T’ajudarem, però has de fer l’esforç”. En aquest sentit cal fer-li entendre que hi ha un procés, i posar-nos-hi. Després has de calcular els períodes de feina i de joc, tenir-ho equilibrat.