Genís Sinca “Tots els artistes intenten curar algun tipus de neurosi”

Genís Sinca vestit de pollastre, com a la coberta de la novel·la Malparits!, que demà presenta a la llibreria Laie (19.30 h).
i Laura Serra
30/03/2016
4 min

Un dels protagonistes de Malparits! és un jove que té síndrome de Tourette i que, per amor, es disfressa de pollastre per fer d’home anunci recorrent Andorra la Vella. Aquest és el paper excèntric en què s’ha posat el mateix autor, Genís Sinca -que fins i tot s’ha disfressat a la portada del llibre i ho farà per Sant Jordi-, per denunciar un drama social que està massa soterrat: els abusos a menors en l’àmbit familiar.

Què fa vestit de pollastre?

El tema de fons és molt sensible i no sabia com resoldre’l. ¿Com expliques una història tan delicada de manera diferent? Com a novel·lista has de donar una mena de solució, que ha de ser narrativament potent, sincera i efectiva. Perquè, si no, poden dir-te que estàs frivolitzant el tema dels abusos a menors.

Perquè l’origen del llibre és la confessió d’una amiga...

Sí. I què buscava explicant-m’ho a mi? Que li teoritzés com un psiquiatre? No: buscava afecte, alegria i treure-hi ferro, desdramatitzar. Aquest és el sentit del comercial de pollastres, si bé per sota avança la trama principal. És com quan al Kafka li posen l’escarabat a la coberta: està volent criticar el seu pare però no ho pot dir directament. La novel·la és el lloc on t’has d’inventar un món amb coses anacròniques sense deixar de tractar temes actuals. L’artista sempre ha de sorprendre o provocar una pregunta.

Per què es posa en la pell d’un personatge que podria ser ridícul per escriure una comèdia?

Perquè penso que els novel·listes s’han de comprometre. Veig moltes novel·les insubstancials. Per a mi, una novel·la excel·lent és Matar un rossinyol perquè parla d’un tema com el racisme als Estats Units.

Les novel·les han de ser útils?

Per a mi sí. Jo vaig fer la biografia de Paco Candel, i em va influir molt. Tenia la capacitat de treure temes de rabiosa actualitat d’una manera aparentment innocent i fins i tot simpàtica, i aconseguir suavitzar-los. A mi m’interessen els escriptors socials, com Steinbeck. Potser perquè m’hauria agradat ser metge.

El dels abusos és un tema d’actualitat, per Spotlight i per les denúncies dels Maristes... En tots els casos hi ha un entorn que tapa els abusos perquè no l’esquitxin.

Exacte. Però al llibre en comptes de l’Església és la família, la que es blinda. La meva amiga parla amb mi i no amb la seva mare o el seu oncle perquè està trinxant la mateixa entitat que l’ha d’ajudar, que és la família. Per això no coneixem aquests casos, perquè el problema es troba on hi hauria d’haver la solució, en teoria. El 75% o 80% dels casos d’abusos a menors són intrafamiliars. Però el pitjor és que arran d’això descobreixo que qui més qui menys en coneix algun cas, i ningú ho explica. I és llavors quan m’adono que tinc tema per al llibre i que la ficció ha d’estar muntada en clau de xarxa de personatges que ho han patit i decideixen anar a guanyar la batalla.

...

Des que he publicat el llibre, a Facebook m’han aparegut sis noies com la protagonista que m’agraeixen la vitalitat del llibre i m’expliquen que havien patit abusos i havien estat expulsades de la família. I no ho havien dit mai! Per tant, el llibre és com un Gelocatil. No resoldré el problema, però serveix de consol.

L’abús és l’origen d’un seguit de conseqüències negatives.

Sí, són extremes, però també realistes. Si estàs enamorat i no ets correspost, ets capaç de fer coses que et semblarien estranyes. És veritat que al llibre arriba a l’assassinat, però quan li pregunto a la meva amiga en quin tant per cent l’han afectada els abusos en la seva vida quotidiana, em diu: “En tot”. Tot és aquell trauma. No es poden desenvolupar laboralment ni afectivament de forma total. Per tant, en la ficció les conseqüències havien de ser greus.

A Malparits! dóna molta força a l’instint maternal.

És l’altra solució narrativa de la novel·la: la protagonista està embarassada des del principi -com a Llum d’agost de Faulkner- i això li dóna una gran força i intuïció per saber quina és la solució del problema, que és tenir un fill.

A la vida real, hi ha alguna solució?

No. Els abusadors són al carrer. Ni policialment, ni psicològicament, ni amistosament, no hi ha una solució activa al problema. És un gran tema que no està ni tocat literàriament. Hi ha Lolita, però Nabokov només es rabeja en el desig de l’home de violar la nena. Jo em vull fixar en la víctima. La història del segle XX està marcada per l’abús constant i definitiu del que és tendre. Diuen que el XXI serà el segle de la psiquiatria, la farmacologia i la dona.

Després de guanyar el Josep Pla, sentia pressió amb el nou llibre?

I tant. La responsabilitat verdadera és aquesta novel·la. Sense premi ni res que t’ajudi, demostres si vas ser una estrella fugaç o al darrere hi ha un novel·lista. Per això volia sortir amb un tema nou i més potent. Escric molt i de manera torrencial. Jo crec que en el fons estic curant alguna mena de neurosi. Bé, crec que tots els artistes intenten curar algun tipus de neurosi. Jo sento una part femenina molt forta que m’agradaria conèixer millor. Ens cal més educació emocional.

stats