Fabio Gallego: "Al missatge independentista li falta seducció, i el llenguatge és bàsic"

Fabio Gallego (Cali, Colòmbia) fa molts anys que viu i treballa a Catalunya, i en fa més de 20 que assessora directius i líders polítics en estratègies de comunicació. Acaba de publicar el llibre Guiar y transformar nuestra mente (Ed. GNS).

Com va començar a fer assessorament a polítics?

Jo sóc formador d’habilitats comunicatives i una vegada vaig fer un curs que va tenir molt èxit a l’Ajuntament de Barcelona. A partir d’aquest en vaig fer un altre, i en aquest va venir el director de comunicació de l’alcalde Joan Clos a xafardejar, i des de llavors vaig passar a ser assessor de l’alcalde. I a partir d’aquí hi ha hagut una cadena de polítics de tots els colors. A més de Clos, i dels que puc dir, he assessorat Pasqual Maragall, Joan Saura, Joan Puigcercós i Carme Capdevila -exconsellera de Benestar-, i d’altres encara en actiu. Els assessorava en estratègia i comunicació pública.

A Joan Clos se’l recorda per les seves patinades públiques…

Clos era dislèxic i això influïa en les seves confusions habituals. Com quan es va confondre de ministeri quan va jurar el càrrec -va jurar com a ministre de Justícia quan era d’Indústria-. Ell mai en va parlar obertament, però no passa res, per a mi Clos era molt bon polític i sabia gestionar molt bé els seus equips. I per això és important la comunicació: una cosa és el que un és i una altra el que es transmet. Per a mi era molt bon negociador. Per exemple, va coincidir amb l’última etapa Pujol a la Generalitat i van haver de negociar moltes coses, i Clos tenia molta mà esquerra per aconseguir el que volia.

¿Els polítics estan més ben preparats per comunicar ara que abans?

Ara tenen més assessors de comunicació que abans, però no estan ben preparats, en general. Un dels que comunica més bé és Artur Mas, és un dels seus punts forts. Carles Puigdemont no comunica tan bé, però de fet no el veiem tant. Tot i ser periodista i saber de comunicació, tinc la sensació que el que ell diu no arriba tant a la gent. No es parla d’ell, i quan no es parla d’una persona és que passa alguna cosa.

¿L’independentisme està comunicant bé?

Al missatge independentista li falta seducció, i el llenguatge és bàsic per aconseguir-ho. Durant aquests anys treballant amb polítics he vist que tots tenen un equip de gent que els prepara els discursos, i jo pensava que estava més treballat, i no és així. S’ha de fer una seducció intel·ligent que no arribi a semblar publicitat. El llenguatge és el 50% de la seducció i la persuasió. L’independentisme no ha canviat gaire d’estratègia -la idea per saturació-, i en això l’ha ajudat molt la posició de l’Estat. A l’Estat li interessa l’enfrontament amb Catalunya, i a Catalunya això li va bé per créixer. Però si això dura molt, aquest joc de la seducció deixa de tenir l’efecte positiu.

¿Rufián es va equivocar amb el llenguatge del seu missatge al Congrés el dia 29 d’octubre?

No, la seducció té diferents maneres d’expressar-se, i a vegades dir les coses d’aquesta manera funciona. Va sorprendre perquè els diputats no acostumen a parlar així, si fos més habitual no hauria tingut l’impacte que ha tingut. Actualment som venedors i compradors d’atenció, tant a nivell públic com privat.

¿No era molt arriscat comunicativament jugar aquesta carta?

Depèn, perquè cada polític té un perfil. En un partit tothom té un perfil, n’hi ha que són els que airegen els draps bruts dels altres i en canvi n’hi ha d’altres que serien incapaços de fer-ho. Potser la tècnica comunicativa és sempre la mateixa, però s’adapta a com són els polítics. Jo com a assessor miro com és cadascú i miro d’aprofitar les seves potencialitats. Malgrat tot, no sempre funciona, en estratègia política no sempre pots guanyar.

Té un altre llibre en el qual parla dels rumors.

Fa anys la Diputació de Barcelona em va contractar per fer una estratègia per combatre els rumors sobre els immigrants. Pensava que seria molt fàcil, i vaig ser un ingenu. Tu pots generar un rumor, però no en tens cap control. I en política ara es fa servir el rumor molt alegrement, i és preocupant.

I com es combat un rumor?

He creat un protocol que va sorgir d’aquell encàrrec per tallar el rumor que els immigrants no paguen impostos. El rumor, per molt irracional que sigui, no necessita proves. Es pot fer servir un contrarumor, que ha de ser real, però amb estructura de rumor. També es pot fer servir el filtre socràtic: agafar algú que s’hagi cregut el rumor i preguntar-li directament com sap que els immigrants no paguen impostos. “Perquè m’ho ha dit la meva mare”. “¿I la teva mare com ho sap? ¿Coneix algú que en tingui proves?”

¿En quins rumors en política ha treballat?

Per exemple, a Rubí corria el rumor que l’alcaldessa tenia de parella un immigrant, i va haver de sortir públicament amb el seu marit. Però esclar, això també és denigrant, perquè quin problema hi ha que la seva parella sigui un immigrant? Tot i aquest cas, jo recomano que no sigui la persona implicada la que desfaci el rumor, sinó terceres persones, i en especial si és una persona amb molta credibilitat a la localitat.