Ève Herrmann: “Als nens els interessarà més jugar que mirar la televisió”

BarcelonaSi hi ha un mètode amb què s’inspiren la majoria d’escoles innovadores és el de Maria Montessori (1870-1952). Implantat des de principis del segle XX, el mètode situa el nen al centre de l’aprenentatge. Fidel seguidora d’aquest mètode, l’especialista Ève Herrmann ha publicat diversos llibres sobre aquesta pedagogia en què explica com es pot aplicar a casa, a la natura i en el joc, entre altres àmbits.

Per als no experts en educació, com definiria el mètode Montessori?

No és fàcil. Diria que és una mirada diferent sobre el nen i el seu desenvolupament, les seves capacitats i la manera d’acompanyar-lo.

Com es pot desenvolupar l’autonomia d’un infant?

Permetent-li que faci les coses per si mateix. Donant-li els mitjans. Això ho farem adaptant l’entorn.

Els pares com ho poden propiciar?

Posant les coses a la seva alçada: que ell pugui agafar la jaqueta, les sabates. Per exemple, en qüestió de vestir al principi li donarem sabates amb goma. Comprant coses fàcils de cordar. Evitant, per exemple, els botons petits, que són complicats. Es tracta de pensar quines coses les fem nosaltres en lloc seu per anar més de pressa, però que la criatura podria fer sola.

A l’escola, com s’implanta aquest mètode?

D’entrada, treballen per franges: de 0 a 3, de 3 a 6 i de 6 a 9, i així successivament. És important que estiguin barrejats perquè s’influeixen mútuament. Els grans ajuden els petits i els petits els veuen com a model.

Com es nota que un infant ha estat educat amb el mètode Montessori?

Que té ganes d’aprendre. Les coses les faran per si mateixos, no per agradar a ningú. No ho farà per treure cap nota perquè no n’hi ha, sinó perquè té ganes d’aprendre. Són autònoms.

Els crítics amb el sistema Montessori diuen que no pot ser innovador si és de principis del segle XX. Què n’opina?

El mètode Montessori té una gran força: l’observació de les criatures i adaptar-se als nens. Quan som pròxims als nens no ens podem equivocar.

Amb un món tan canviant, com apliquem el mètode Montessori? A la seva època no hi havia televisió ni internet...

Ella no coneixia les pantalles i no va poder donar-nos-en el parer. Penso que hauria estat molt atenta al fet que el nen no estigui constantment davant una pantalla. El mètode evoluciona amb el temps i s’hi fan adaptacions.

Què recomanaria als pares que no saben quin ús de les tauletes han de permetre als seus fills?

Compartir una estona amb els pares segur que és més interessant que mirar la tele. Pintar, jugar, fer bricolatge... Això interessarà més als nens que mirar la televisió.

És un mètode que requereix un esforç extra. Vas a contracorrent del món i del que demana el teu fill.

Sí, però quan es comença, després és molt més fàcil. Respon a les necessitats dels nens. És més autònom i necessita menys ajuda dels adults.

Per exemple, a l’hora de comprar joguines, segurament voldrà les que també tenen els seus companys o les que estan de moda i no les que recomana Montessori.

És veritat que amb les joguines no sempre és fàcil, però s’han de fer compromisos amb allò que es creu.

Montessori recomanava ensenyar als nens a dir les coses pel seu nom. Per exemple, encara que a un nen li costi parlar, a un gos no se l’ha d’anomenar pel lladruc que fa.

Montessori era molt sensible al ritme propi de cada criatura. La idea no és que parlin més de pressa que les seves capacitats. Si no hi ha un problema real, cal respectar el seu ritme. Ara bé, dir bub-bub en comptes de gos és no tenir respecte per la intel·ligència de la criatura. El que hem de fer és dir-li que és un gos, de quina raça és i dir-li el màxim nombre d’adjectius per descriure’l. A la criatura li agrada que se li descrigui la realitat amb profunditat i riquesa.

Quins són els errors de l’educació tradicional?

Voler dirigir els aprenentatges. Triar un temps i una durada per als aprenentatges. No podem estar segurs que el nen vol aprendre una cosa a una edat concreta.