"Em pregunto molts cops com seria si no hagués patit abusos"

BarcelonaLa Mònica comença a veure la llum al final del llarg túnel que l’ha acompanyat tota la vida. Té 33 anys i va patir abusos sexuals fins que en tenia vuit per part del seu avi patern. Sap quan van acabar, però no quan van començar. El trauma que li va suposar va anar creixent dins seu a mesura que s’anava fent gran, i va comportar tota mena d’efectes secundaris que van des de l’insomni o els trastorns digestius fins a una greu depressió que la va portar a pensar, fins i tot, en el suïcidi.

“Durant molta part de la meva vida he viscut enganyant-me a mi mateixa. Per sobreviure, intentava no pensar en allò que m’havia passat. Durant la meva infància ho vaig tenir en un racó oblidat, però a mesura que passaven els anys anava sortint tot”, confessa la Mònica. Fa un parell d’anys, quan ja havia perdut l’esperança de superar el trauma -després de passar per nombrosos terapeutes que no la van saber ajudar en un periple que es va prolongar durant més d’una dècada-, va trobar la Fundació Vicki Bernadet gràcies a un documental que va veure. “La teràpia que he seguit aquí m’ha canviat la vida, abans de venir-hi no tenia cap esperança”, assegura.

Situada al barri de les Corts de Barcelona, la Fundació Vicki Bernadet treballa des de fa gairebé dues dècades en l’atenció integral, prevenció i sensibilització dels abusos sexuals a menors comesos en l’àmbit familiar i en l’entorn de confiança dels infants. Té llista d’espera i les trucades de persones que han patit abusos són constants. Diversos estudis estimen que a Espanya i altres països occidentals entre un 23% i un 25% de nenes i entre un 10% i un 15% de nens pateixen abusos abans dels 17 anys. Un autèntic problema social que viu entre ombres.

“Em queden un parell de mesos de teràpia individual a la fundació, però una de les coses que més m’ha ajudat és la teràpia en grup, ja que m’ha fet sentir acompanyada i que deixés de sentir-me un bitxo raro”, expressa la Mònica. I és que el silenci per la vergonya i el sentiment de culpa de les víctimes d’abusos és un dels trets que obstaculitzen moltes vegades el procés de recuperació i superació del trauma. “He estat molts anys sola, però amb elles parlem el mateix llenguatge i són com les amigues que mai he tingut. Dic una cosa i ja saben de què estic parlant, i això no passa quan ho expliques a qui no ho ha patit”, afegeix.

30 efectes secundaris

Però el procés de recuperació que ha seguit la Mònica no ha sigut gens fàcil. En una llista hi té apuntats tots els efectes físics i psicològics que l’han llastat al llarg de la seva vida. N’hi ha fins a 30. Conductes compulsives alimentàries, terrors nocturns, ansietat o una forta depressió als 26 anys, entre molts altres. “He tingut mala sort, perquè ho vaig dir als meus pares bastant aviat, quan van aparèixer els primers símptomes als 17 anys, però m’he trobat que amb aquests temes falten bons professionals”, descriu. “En moltes ocasions hauria preferit que els psicòlegs que em tractaven m’haguessin reconegut que anaven perduts, que m’haguessin dit que no em podien ajudar amb aquest tema”, apunta.

I és que tant la Mònica com els responsables de la fundació creuen que un dels grans problemes per acabar amb aquesta plaga és la falta de conscienciació i de preparació a nivell global davant d’una situació que és més habitual del que es pensa. “És una cosa amagada perquè les víctimes ho portem en silenci perquè ens sentim culpables”, sentencia la Mònica, que actualment treballa de mestra: “Els professors no estem formats per veure i descobrir quan passen aquestes coses i l’escola és un bon lloc per detectar-ho. És una llàstima”. Recorda que la fundació va organitzar temps enrere una xerrada dirigida a les famílies al centre on treballa. “Només hi van venir dos pares”, lamenta.

“Sé que potser necessitaré teràpia tota la meva vida, però ara no veig les coses com abans i he pogut resoldre moltes de les meves dificultats, perquè va arribar un moment que no era capaç ni de quedar-me sola a casa”, comenta la Mònica. A la fundació, a part de suport psicològic a víctimes, també fan formació. Un dels exercicis principals per ajudar els assistents a fer-se una idea dels perills de l’abús és simple però il·lustratiu: imaginar una persona de l’entorn més proper que pensin que mai ho faria. Això és el que passa en la gran majoria de casos.

“Crec que és una llàstima que hagi tardat tant a veure una mica d’esperança i de superació del problema, perquè ho vaig verbalitzar molt d’hora tenint en compte que la majoria de persones que ho han patit ho diuen més tard del que jo ho vaig fer”, assegura. I reconeix: “M’he preguntat moltes vegades quina persona hauria sigut si no m’hagués passat”. Així i tot, es mostra positiva i amb ganes d’ajudar persones que han patit el mateix problema que ella. A les companyes de la fundació acabades d’arribar per iniciar la teràpia els repeteix sempre el mateix: “Se’n pot sortir”.