Enric Canet: “Els nens han de poder veure el món des dels ulls dels perdedors de la història”

BarcelonaEnric Canet ha vist créixer davant dels seus ulls gairebé dues generacions de nens. Escolapi, biòleg i capellà sense sotana ni alçacoll, fa 23 anys que treballa al Casal dels Infants perquè la pobresa a Barcelona i l’àrea metropolitana deixi de ser hereditària. Ara n’és el director de relacions ciutadanes, i una setmana a l’any se’n va de colònies amb els nens per no perdre el contacte amb la realitat del seu dia a dia. Són els mateixos infants que il·lustren amb els seus dibuixos aquestes pàgines.

Com veu l’estat d’ànim dels nens en una societat tan convulsa?

Tot depèn de l’entorn on viuen. Hi ha barris de Barcelona que ignoren totalment el que està passant als altres barris: hi ha gent a la ciutat per a qui la crisi no ha existit. Per això, quan parlem dels drets dels infants és important anar més enllà dels drets individuals. Dret a viure en família, sí, però amb una família que pugui viure amb dignitat. Dret a l’escola, sí, però una escola en condicions. Dret a l’espai lliure, també, però un espai amb dignitat. No podem pensar només en drets individuals, sinó col·lectius. O tirem endavant des del teixit pròxim del nen o no tirarem endavant de cap manera.

Al Casal els nens han de conviure, sí o sí, amb persones molt diverses.

És molt important, no només al Casal, que els nens i nenes coneguin les històries dels altres nens, perquè siguin més empàtics i també per comprovar que se’n poden sortir tot i la motxilla -en alguns casos molt pesada- que porten a l’esquena. I que han de tractar-se d’igual a igual. Hi ha joves que en poden saber molt de matemàtiques, però els falten les experiències vitals que aquests altres han tingut, i que també els han ajudat a construir la seva història personal. El seu dolor els ha ajudat a construir-se a ells mateixos.

Com expliquem als nens el dolor del món? El terrorisme, la crisi dels refugiats, les guerres, la fam...

Cada vegada més hem de fugir del blanc i el negre. Els nens han de poder veure el món des de moltes perspectives. És important que captin la realitat des dels ulls dels perdedors de la història. A la història sempre hi ha algú que acaba perdent i algú que fa perdre. De vegades amaguem el dolor i el mal als nens, però és una realitat amb la qual hauran de viure. I en molts països, el mal és una realitat que adults i infants viuen cada dia. No els hem d’amagar el dolor i, alhora, els hem de fer saber que hi ha gent que es dedica a ajudar els altres perquè no siguin els perdedors de la història.

La religió ens separa més que no ens uneix, avui dia?

Una de les etimologies de la paraula religió, precisament, és religare, que significa “reunir el que estava separat”. Hi ha elements culturals a les religions, com el Ramadà o Nadal, que uneixen la gent. Agafen la religió com una cosa que els dóna seguretat davant les incerteses amb què es mouen. Però alhora les religions són excuses. A l’Iraq, i també a Síria, la religió és l’excusa d’altres problemes més fonamentals. I, en aquest sentit, si perdéssim la por no ens hauríem de lligar a tradicions del passat.

Què ens fa més por?

Abans era la por a perdre la feina, l’habitatge. Ara és també la por a la bomba, al que vingui de fora, al que és desconegut. Això ho hem de tallar. Ens volen imposar que visquem amb por. I així és com ens arrelem a tradicions com cantar l’himne de La marsellesa quan hi ha un atemptat: ens sembla que això ens donarà seguretat, però les seguretats provenen d’eliminar les pors.

Com ho podem fer, això?

L’important és saber que la persona que tinc al costat, que és desconeguda, pot ser pròxima a mi. Jo crec molt en l’escola. I tot i que té moltes limitacions, ara mateix el seu paper és precisament la possibilitat de diàleg entre la diversitat dels nens. Tots són molt diversos i, malgrat ser-ho, poden fer projectes en comú. Si tota una colla de nens diversos poden fer projectes en comú, els nens se sentiran acollits. I, a partir d’aquí, el fet de tenir una fisonomia diferent deixa d’importar.

Molts nens se senten d’aquí, però són percebuts com a immigrants.

És un drama. No hem sigut capaços d’acollir bé molts grups que han arribat d’altres països al llarg de la història: l’Amèrica Llatina, el Marroc, el Pakistan, etcètera. Mentre són nens tiren endavant, però quan creixen els costa trobar feina, habitatge, i veuen reduïdes les seves possibilitats de tirar endavant. Això vol dir que no els hem acollit prou bé en la nostra societat. Molts no tenen consciència de ser d’aquí, tot i haver viscut aquí la major part de la seva vida o fins i tot haver-hi nascut. No acaben de saber d’on són, i es lliguen a allò que els dóna seguretat: el record de l’àvia, del pare, de les tradicions que tenien al seu país...

¿Al Casal estan més acostumats a la diversitat, o també entren en joc els prejudicis?

En moments determinats, sí que és cert que van a jugar per grups, igual que a l’adolescència els nens i les nenes se separen, i després es tornen a unificar. Per això és tan important que els nens vagin entenent que la diversitat els enriqueix molt. Necessitem una situació d’acceptació social perquè els infants puguin viure amb aquesta diversitat que, al cap i a la fi, és la realitat.