Desmuntant tòpics: els mil·lennials de la jihad

BarcelonaDesprés de l’impacte immediat dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la resposta ha sigut girar full. Però el jihadisme és una realitat europea i per molt que el Daeix sigui ofegat militarment a Síria i l’Iraq, el problema encara és lluny de desaparèixer.

Causes socials i polítiques

El repte d’entendre el pas cap a l’extremisme violent

No és fàcil explicar per què uns cinc mil joves europeus han decidit abandonar-ho tot per anar a lluitar a Síria o l’Iraq, o per què uns quants han protagonitzat atemptats a casa seva, a París, Niça, Berlín i Barcelona. El mal no ve de fora, sinó que té les arrels en les contradiccions de les societats europees. Europa no pateix el terrorisme: l’exporta.

A l’hora de trobar explicacions, els experts es divideixen entre els qui destaquen factors culturals i religiosos i els qui se centren en la desigualtat socioeconòmica. Una enquesta de l’IEMed entre 6.500 analistes de la regió euromediterrània revela que la majoria d’experts europeus creuen que el principal problema és la percepció de la humiliació i la discriminació per motius ètnics, nacionals, lingüístics i religiosos.

“Però a Barcelona, com en qualsevol altre indret d’Europa, cap d’aquestes dues lectures és suficient -escriu Moussa Bourekba, investigador del Cidob-: la lectura culturalista mou el debat cap a l’altre, que té uns particularismes culturals i religiosos que el fan vulnerable, mentre que la lectura socioeconòmica oculta la capacitat de decisió dels implicats i la dimensió política i religiosa de les xarxes terroristes”.

Dalia Ghanem, investigadora algeriana a la seu de Beirut de Carnegie i que ha entrevistat centenars de terroristes penedits o confessos, explica a l’ARA que “cada història personal és única i les motivacions són nombroses i enrevessades: van des de motius polítics i ideològics fins a un desig de revenja, la recerca d’un mateix, la voluntat de trobar un sentit a la vida”. “Molts joves europeus, a més d’un sentiment de marginació i profunda injustícia, simplement busquen el sentit de la seva vida. El jihadisme els ofereix solucions fàcils a problemes molt complexos, el sentiment d’un objectiu i una causa superior per la qual lluitar, i una excepcional aventura de vida”, afegeix.

El Daeix, la nova jihad

Un ‘califat’, màrqueting polític i una cultura juvenil

L’emergència del Daeix -acrònim àrab de l’Estat Islàmic, també conegut com a ISIS o ISIL en les sigles en anglès- ha canviat alguns paràmetres de la jihad. A diferència d’Al-Qaida, el Daeix va proclamar un califat en un territori real, entre Síria i l’Iraq, convidant tots els musulmans del món a unir-s’hi. Des del principi ha utilitzat estratègies del màrqueting polític més modern, amb tot el seu aparell tecnològic d’última generació i vídeos de factura hollywoodiana que recorden l’estètica dels videojocs. Ha sigut el primer grup a fer servir les xarxes socials com a arma de guerra i ha projectat una imatge contraposada a l’elitisme de Bin Laden: tothom és benvingut al seu territori. També té una dimensió de ruptura generacional. “El jihadisme contemporani és un moviment de joves que s’ha construït independentment de la cultura i la religió dels pares i que arrela en una cultura juvenil més àmplia -escriu Olivier Roy-. I és iconoclasta: destrueixen éssers humans, estàtues, llocs de culte i llibres”. Roy afirma que no hi ha hagut una radicalització de l’islamisme, sinó una islamització de la violència: la religió és més una cobertura que una causa.

Sense sospitosos habituals

No hi ha perfil de jihadista: s’ha acabat l’era dels barbuts

Les estratègies de reclutament del Daeix i els canvis en les societats europees han transformat el perfil tipus del jihadista, fins a l’extrem que ja no se’n pot dibuixar un retrat robot. En el cas espanyol ho corrobora un estudi del Real Instituto Elcano, que ha analitzat les dades dels 178 detinguts per terrorisme jihadista entre 2013 i 2016. En comparació amb el període anterior, en què l’hegemonia en la jihad era d’Al-Qaida, ara ja no només hi ha homes: un 13% són dones. La majoria tenen entre 25 i 29 anys, però la mitjana d’edat ha baixat tres anys i hi ha més casos de menors i també de més grans de 50 anys. Hi ha solters i casats (molts amb fills). Només quatre de cada deu són de nacionalitat marroquina: la resta són fills d’immigrants nascuts aquí i nacionalitzats (50%) o bé espanyols sense ascendència immigrant (7%). L’arquetip de la marginalitat tampoc s’aguanta: la taxa d’atur dels detinguts per jihadisme està per sota de la mitjana espanyola i la majoria tenen estudis de secundària i alguns fins i tot universitaris. Només un 25% tenen antecedents per delinqüència i únicament el 18% tenen un coneixement important de l’islam. Un 10% són conversos.

Integrats o desarrelats?

Parlar l’idioma del país i tenir feina no són sinònim d’integració

El jihadista que va decapitar el periodista nord-americà James Foley havia emigrat de petit des de Kuwait al Regne Unit i s’havia llicenciat en informàtica a la Universitat de Westminster. No és cert que els candidats a la jihad siguin tots nois de barriada marginal. Segons el sociòleg François Burgat, “els joves europeus fills d’immigrants rebutgen l’aculturació [renúncia a la cultura d’origen per assumir la d’arribada] com a únic camí per ser considerats ciutadans de ple dret”. Com a alternativa adopten la “comunitat musulmana”, concebuda com a internacional.

Jihad 3.0

Les xarxes socials, altaveu i instrument de reclutament

Els experts consultats per l’IEMed assenyalen internet i les xarxes socials com el segon context més favorable per als reclutadors després de les zones de conflicte. Alexander Ritzmann, assessor europeu en temes de radicalisme, destaca que “la xarxa ofereix una interacció directa fàcil” als reclutadors, però també destaca que “normalment hi ha una persona de confiança que dona credibilitat a les informacions manipulades: pot ser un familiar, un amic o un predicador amb carisma”. Els gimnasos i els centres d’arts marcials també són llocs de captació.