Cap sanció en quatre anys per incomplir la llei de transparència

Barcelona¿Qui sanciona algú quan incompleix la llei catalana de transparència? La resposta simplista i poc acurada seria que ningú, perquè quan fa gairebé cinc anys que es va aprovar aquesta norma (la 19/2014) i quatre anys llargs que va entrar en vigor (el juliol del 2015) no consta que s’hagi posat cap sanció. La Generalitat no n’ha tramitat ni una i les administracions només han obert sis expedients: cinc per part d’ajuntaments i un des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), però no ha transcendit que cap d’ells estigui resolt ni hagi acabat amb una multa. Per què passa això? Diverses veus consultades apunten a tres factors: que cada institució ha de multar els seus propis incompliments (la llei fixa un règim d’autosanció), que no es produeixen tantes infraccions i la multa és l’última opció, i que la nul·la activitat sancionadora del Govern no ha contribuït a l’aplicació d’aquesta part de la llei.

Des que la norma va entrar en vigor es poden fer peticions d’accés a la informació pública, és a dir, demanar una informació a qualsevol administració o entitat privada que compleix uns requisits. Si les peticions no es responen o es desestimen, es pot recórrer a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP). Però la GAIP no té competències per sancionar. La seva presidenta, Elisabet Samarra, alertava fa un mes que aquest òrgan no pot fer “res més” que exigir que es doni la informació quan creu que ha de ser així. “Tant de bo que l’alcalde [o el representant que correspongui] s’ho cregui”, afegia Samarra. “A creuar els dits i pensar que la gent complirà de bona fe. Perquè ens vantem de tenir una llei que té un règim sancionador, però és d’autosanció. L’alcalde que no dona la informació s’ha d’imposar a si mateix una sanció, cosa que és bastant improbable”, deia.

L’ARA en pot aportar un exemple: un periodista va fer una petició d’accés a la informació el 29 de novembre de l’any passat a l’Ajuntament de Valls. La llei fixa que qualsevol sol·licitud s’ha de resoldre en el termini d’un mes i que es pot prorrogar, com a molt, 15 dies. Però la resposta de l’Ajuntament ha arribat 11 mesos després i només per dir que s’ha derivat la petició. L’ARA no va presentar cap recurs per la falta de resposta i l’incompliment del consistori ha quedat en no res.

Falta d’informació

Samarra avisava que, a diferència d’altres comunitats autònomes, la GAIP tampoc pot actuar contra les institucions que no compleixen la publicitat activa fixada per la llei, és a dir, la informació que hauria d’estar penjada als portals de transparència. La presidenta de la GAIP ho comparava amb Andalusia: “Allà en dos mesos no només es penja [allò que no s’estava publicant], sinó que se sanciona”, mentre que a Catalunya “encara és molta” la informació que no es pot trobar i que no es controla. Samarra va fer aquesta diagnosi en una taula moderada pel subdirector general de Transparència i Dades Obertes, Joaquim Dorda. En declaracions a l’ARA, Dorda admet que la llei va entrar en vigor en “un moment de dificultat de recursos” i que el focus es va posar en “garantir el personal que ho atendria, els criteris i els instruments tècnics”.

Malgrat tot, Dorda defensa que si no es dona una informació existeixen eines per reclamar-la: al marge de la GAIP, es pot presentar un recurs al jutjat, denunciar l’incompliment a la mateixa institució o fer una queixa al Síndic de Greuges o l’Oficina Antifrau. Dorda diu que “és un pas enorme respecte a qualsevol altra llei que quedi clara la responsabilitat de l’aplicació”, assegura que “el règim sancionador és per quan algú actua de manera predeterminada contra la norma” i justifica que “la potestat sancionadora de la Generalitat és per als seus funcionaris”.

Però aquest últim argument es contradiu amb l’actuació d’altres administracions: l’AMB ha obert un expedient contra Agbar per la falta de transparència. Aigües de Barcelona s’havia negat a donar la informació de les inversions, les tarifes i els sous dels directius.

En canvi, en quatre anys llargs de vigència de la llei el Govern no ha detectat cap cas sancionable. Tot i això, l’ARA va publicar al febrer que el Teatre Lliure i la Sala Beckett -dues fundacions privades que estan obligades a aplicar-la- no la complien. La GAIP va reconèixer que incomplien “les obligacions” de fer públics l’historial econòmic i els contractes, però va insistir que no podia sancionar-les. La resolució es va fer arribar al departament de Cultura i l’Ajuntament de Barcelona. El primer va dir que no hi veia “manca de transparència”, i el segon, que “no li corresponia la tutela del compliment de transparència” de les dues entitats.

Per tant, com es pot garantir l’aplicació del règim sancionador de la llei? El Síndic de Greuges ja va alertar en un informe el 2018 que continuava “pràcticament sense utilitzar-se” i que resultava “evident” que no estava “sent eficaç com a instrument de reacció davant incompliments”. Per això, proposava crear “un organisme independent” que garantís la resolució de les infraccions. En l’informe d’aquest any al Síndic no li consta “que s’hagi adoptat cap iniciativa” i en el pla de Govern Obert 2019-2020 de la Generalitat ni es mencionen les mesures sancionadores.

El catedràtic de dret administratiu de la UOC Agustí Cerrillo recorda -com també ha fet el Síndic de Greuges- que gairebé cinc anys després de l’aprovació de la llei el Parlament encara no ha creat l’òrgan que ha de resoldre les sancions que afectin els alts càrrecs del Govern, un òrgan que s’hauria de designar a l’inici de cada legislatura. “El mateix Parlament ha contribuït al fet que [la llei] no sigui efectiva”, lamenta Cerrillo. Tot i que considera que “en termes generals” la llei s’aplica “correctament”, aposta per impulsar un canvi que incorpori un sistema “amb la independència necessària” en la potestat sancionadora. Una revisió que no és a l’agenda del Govern ni de la cambra catalana, encara que Cerrillo assegura que el compliment “passa pel convenciment i no per enfortir l’amenaça”.