Societat 29/04/2018

Mercedes Balcells: “Marxar a l’estranger és un pas imprescindible per a un investigador”

Investigadora en biomedicina, la doctora Balcells co-dirigeix el programa MIT-Spain

P. J. Armengou
5 min
La doctora Mercedes Balcells, al laboratori de l'Institut Químic de Sarrià -la seva alma mater- aquest abril

BarcelonaEl currículum de la doctora Balcells és tan gran com la seva passió per la ciència. Abasta camps com la química, l'enginyeria i la biomedicina, i l'ha portat de Barcelona al Massachusetts Institute of Technology (MIT) –el centre més punter del món en el seu camp–, passant per Alemanya. Ara, alhora que segueix investigant, treballa per facilitar a estudiants catalans i espanyols seguir els seus passos. Prop d'un miler de físics, enginyers, químics o informàtics ja ho han fet, des que va fundar el programa Spain-MIT l'any 2010.

D'on li ve aquesta dèria per la ciència?

Als 12 o 13 anys vaig tenir una professora de química boníssima a Barcelona que em va inspirar la meva vocació científica. Deia que el més important no es troba als llibres, sinó que està en el que encara s'ha de descobrir. Des d'aquell moment vaig saber que volia ser investigadora.

I quin camí va seguir?

Després de la carrera, vaig fer un màster en enginyeria química a l'IQS i un altre en química a la Ramon Llull. Després vaig marxar a fer el doctorat en química macromolecular Alemanya amb una beca de 'La Caixa'. Allà, el 90% de les publicacions que llegia eren fetes a Boston: a Harvard o al MIT. Així que el següent pas era evident.

Perquè va decidir marxar de Barcelona?

Per un investigador és un pas imprescindible. Per a mi va significar aprendre alemany i sortir de la meva bombolla i de la seguretat que em donava estar a la meva ciutat i amb els meus. A més, en aquella època, perquè jo em pogués desenvolupar com a investigadora, era necessari sortir. A Barcelona no hi havia els centres de recerca que hi ha ara i si et volies dedicar a l'enginyeria biomèdica no hi havia altra alternativa que marxar. Ara ha canviat radicalment, però la mobilitat segueix tenint sentit. És bona per a un investigador.

I aquesta varietat de disciplines?

Mai hauria estat capaç d'arribar al MIT si no m'hagues format en diverses matèries. En aquella època la gent pensava que si jo estudiava moltes disciplines era perquè no sabia què fer. Però per a mi era una manera d'anar afegint totxos per construir la meva carrera, perquè la disciplina que em cridava realment l'atenció era l'enginyeria mèdica. Ara és diferent: s'aposta molt per la interdisciplinarietat.

Què li atreia de la biomedicina?

Sempre havia volgut fer química però vaig descobrir que era molt apassionant poder donar eines als metges per salvar vides. Vaig anar al MIT per fer-ho possible amb la idea de passar-m'hi dos anys. I ja hi porto 20.

Això de sortir fora només és necessari aquí, o també als EUA?

Als Estats Units també s'encoratja a sortir fora del país. Els professors ho promocionem individualment, però el mateix sistema també ho fa. Els estudiants de grau als EUA, per exemple fan entre 10 i 12 hores de recerca al MIT, i poden fer el mateix programa a l'estranger. També poden fer estades científiques durant l'estiu. Tres estudiants meves del MIT venen a Barcelona en el marc de l'IROP, el programa d'oportunitats de recerca a l'estranger per a estudiants del MIT.

Com va viure vostè el fet de marxar al MIT?

Tot és deu vegades més gran. De mida, de quantitat de gent... Et sents com un futbolista d'una petita lliga regional que juga la Champions. A mi va entrar la síndrome de pensar ‘s'han equivocat. No hauria d'estar aquí. M'he colat'. Però des seguida t'adones que no, que la gent allà estan motivats, que no s'hi fixen i que són gent amb ganes de treballar i prou. I que, a més, tothom és de fora. No et sents gens sol. Els companys de laboratori son els teus amics. Més encara, són germans. I la teva cap o el teu cap és una mare o un pare.

Com es viu la ciència allà?

Tot el teu dia, i fins i tot la nit, es viu al voltant del laboratori. Allà són vint-i-quatre hores parlant d'això. Quan se't pregunta què estàs fent sempre se't demana per la investigació que fas. Allà tothom fa recerca i totes tracten coses interessants. I tothom té interès per saber què fa la resta. És un ecosistema on tots són uns bojos per la ciència i on tots estan molt junts en un espai reduït. Així que tot es realimenta i és molt encoratjador. Arribem més ràpid als descobriments, a crear empresa o a fer iniciatives filantròpiques.

Què hi va fer vostè al MIT?

Vaig arribar a fer un post-doctorat que vaig acabar l'any 2003. El director de l'IQS va venir a visitar-me al MIT i em va proposar treballar a l'IQS com professora titular. Li vaig explicar amb passió el que feia als EUA i em van donar un contracte tancat i signat. Quan el vaig tornar amb la meva firma al dia següent el director me'l va trencar a la cara. Llavors em va dir que havia vist com es treballava al MIT i em va demanar que escrivís jo un contracte a mida per ser ambaixadora de l'IQS i del nostre país al MIT. Va ser d'una generositat enorme, que va anar més enllà de mi mateixa o l'IQS...

En quin sentit?

Estar al MIT em va permetre crear el MIT-Spain, una organització formada per docents espanyols de l'institut que cerca crear vincles amb els estudiants i institucions a Espanya. Una de les nostres iniciatives és el Seed Fund, que finança gràcies a La Caixa, projectes de col·laboració científica entre investigadors dels EUA i l'estat. També organitzem pràctiques per fer que estudiants del MIT vinguin cada any vinguin aquí a ajudar a professors de batxillerat. I ells estan encantats de venir i aportar el que fan.

Sembla enriquidor!

Ho és! Els estudiants del MIT expliquen casos, parlen en anglès, es converteixen gairebé en professors junior. És molt inspirador. I és una bona manera de motivar i encoratjar les ciències entre els joves i potenciar col·laboracions en recerca en àrea de salut, energia i el canvi social.

Perquè va crear el programa Spain-MIT?

Quan vaig marxar de Barcelona no hi havia oportunitats, i jo considero que els millors s'han de connectar. Jo vaig marxar de Catalunya però volia fer vincles aquí. Quan em vaig adonar que l'MIT tenia plans amb tots països però no amb Espanya vaig pensar que calia crear-ho. Jo era post-doctoranda i vaig buscar catedràtics espanyols amb dret a firma al MIT per involucrar-los. Vaig anar amb la idea a Jaume Peraire i Manuel Martinez, tots dos d'enginyeria aeroespacial.

I que li van dir?

Al principi em van mirar amb escepticisme però van deixar-me fer. És una de les coses bones del MIT: sempre et deixen fer. Jo em seguia mantenint vinculada amb l'IQS i amb les empreses d'aquí, així que vaig començar a trucar a portes. Buscava finançament, gent que tingués talent... Vaig començar a Barcelona i després vaig anar a Madrid. Molta gent em va dir que no, però em calien molt pocs sí. Al final vaig aconseguir el suport de diverses empreses i institucions. Hem aconseguit invertir uns 2 milions d'euros en recerca els darrers 10 anys i prop de 1.000 persones han passat per alguna de les branques del MIT-Spain.

Què pensa quan mira enrere?

Que tot plegat ha estat un somni fet realitat. Mai m'hauria esperat arribar fins aquí; amb aquest nivell d'activitat en docència i recerca en totes les àrees... M'omple d'orgull i fins i tot em fa una mica de veritigen. Sovint em pregunto: 'Tot això hem fet?' I dic 'hem' perquè no he estat jo sola. El MIT-Spain l'ha fet possible una xarxa de gent d'aquí i d'allà amb ganes de treballar i de fer ciència.

stats