Augmenten els sensellar de pas a Barcelona

BarcelonaJoves com la Roberta, de 26 anys, que arriba de Romania amb una promesa de feina que resulta ser falsa, viu un mes al carrer i ara només vol diners per pagar-se el bitllet de tornada al seu país. O com el Lulu, un marroquí de 18 anys que té ganes i aptituds per treballar però no papers i per tant no ho pot fer. O no tan joves, com el Pepe, que als 55 anys porta un any encadenant feines temporals i ara que en té una de fixa no troba habitació.

A Barcelona hi viuen 3.622 sensellar, segons l’últim recompte municipal, del maig d’aquest any, enfront dels 2.017 de l’any 2008, quan va esclatar la crisi. Entre els d’ara n’hi ha 956 que dormen al carrer, 536 que dormen en assentaments i 2.130 allotjats en equipaments públics i privats. El nou perfil és més jove -la mitjana d’edat baixa dels 45 als 43 anys el 2017- i el 15% tenen feina, el triple que l’any 2012. Continuen predominant els estrangers -un 70% del total, sumant un 49% de comunitaris i un 21% que no ho són-, i cada vegada hi ha més dones: un 15% del total de sensellar per un 10% el 2016, tot segons els estudis de finals del 2017 del Servei d’Integració Social (SIS) de la ciutat. Però, sobretot, el perfil de sensellar que més creix és el de pas, el volàtil, el que oscil·la. “Arriba a la ciutat, marxa, troba feina o allotjament, entra en un infrahabitatge o un pis ocupat on no podem fer acompanyament, en torna a sortir... És més difícil de treballar-hi i ens ho plantegem com un gran repte de cara al setembre”. Qui ho explica és l’Albert Sales, assessor de l’Ajuntament en drets socials i investigador en pobresa i exclusió habitacional.

Entre primers d’any i finals de juliol 1.839 persones diferents que dormen a la via pública han sigut contactades pel SIS, 545 més que durant el mateix període del 2016. En tot l’any 2017 van ser ateses pels serveis socials 2.278 persones que dormien al carrer, un salt molt gran respecte als 1.674 de tot el 2016. El primer trimestre del 2018 la proporció de persones ateses que portaven menys de tres mesos a Barcelona era del 47%, pel 40% de nouvinguts de l’últim trimestre de l’any anterior. La mitjana mensual, en canvi, es manté estable entre les 900 i les 1.000. O sigui, més o menys sempre hi ha la mateixa quantitat de gent dormint al carrer, però cada cop més persones diferents es veuen abocades a fer-ho.

“La gent arriba a Barcelona per buscar-se la vida i, si troben feina, és tan precària que no els permet accedir a un habitatge, perquè el mercat s’ha disparat”, explica Sales. Les rendes bàsiques i pensions tampoc donen, gairebé mai, per a un lloguer. El sensellarisme, per tant, és molt més un problema d’accés a l’habitatge que d’exclusió social, tot i que les xarxes familiars i afectives també són determinants.

Entre els que arriben a Barcelona també n’hi ha que ho fan derivats de serveis socials d’altres municipis sense recursos, sobretot si no hi estan empadronats. Tots els centres i entitats consultats per l’ARA esmenten el cas de Vilafranca del Penedès com a ciutat de procedència de sensellar als quals els serveis socials han pagat un bitllet de tren a Barcelona. Des de l’Ajuntament de Vilafranca admeten que és una de les solucions per als “transeünts”, tal com els anomenen al seu web. Fonts del consistori defensen que “són ells els que demanen anar a Barcelona”. No és l’únic cas: la subdirectora del centre de primera acollida de la Zona Franca, Eva García, explica el cas d’una mare de Sabadell amb tres filles que, fugint d’un cas de violència de gènere, es van presentar a l’alberg, que no atén menors d’edat, perquè algú del municipi els hi havia adreçat. O un jove de la Costa d’Ivori que va arribar fa quatre dies des de Jerez de la Frontera i que encara s’investiga qui l’hi va enviar. “Almenys caldria una trucada per coordinar la feina abans d’enviar-los”, defensa García.

Augmenten els recursos

Al consistori de Barcelona defensen que els esforços contra el sensellarisme han crescut almenys tant com la dimensió del problema: s’hi destinen 35 milions pels 27 del 2014, s’ha passat d’un miler de places municipals el 2014 a les 1.343 actuals i s’ha duplicat l’equip de carrer del Servei d’Inserció Social. Es queixen que els altres municipis i la Generalitat els deixen sols. Des del Govern, que a la tardor presentarà una nova estratègia contra el sensellarisme a Catalunya, recorden que “és competència municipal” i que destinen 110 milions d’euros a comprar apartaments de grans tenidors destinats a pisos per a persones amb risc d’exclusió habitacional que cediran a les entitats i ajuntaments. El secretari d’Afers Socials i Famílies, Cesc Iglesias, calcula que així es podran adquirir uns 1.800 pisos al territori català, i assegura que el projecte Primer la llar “és un model que ha arribat per quedar-se. Es refereix a la iniciativa de donar un pis als sensesostre més cronificats.

Les entitats es mostren crítiques amb l’Ajuntament, però reconeixen el seu esforç. El president d’Arrels, Ferran Busquets, ho resumeix assegurant que “si l’Ajuntament ho fes bé, no hi hauria mil persones dormint al carrer”. Creu que “els albergs són massa lluny del centre” i que hi hauria d’haver més centres residencials petits. Denuncia que un 40% dels sensesostre amb què han parlat diuen que no han rebut atenció de les administracions. Creu que falten dutxes i consignes per als sensellar, però reconeix la bona feina amb els menjadors. Admet esforços del consistori com els recomptes elaborats, que contrasten amb la poca fiabilitat que diversos experts donen a les enquestes que utilitza la Generalitat, amb dades del 2016 de l’informe Ethos i que xifren en 5.433 el nombre total de sensesostre al país i en 8.634 els sensellar. En el que coincideixen Govern, Ajuntament i entitats és a demanar solucions ocupacionals per als immigrants que es veuen abocats a dormir al carrer perquè no tenen papers. Iglesias és contundent: “Sense permís de treball estan condemnats a la marginalitat. Exigim que l’Estat no condemni aquesta gent”.

Guia de conceptes vinculats amb el sensellarisme

Persones sense sostre

Són les que dormen al carrer i als espais públics o les que, tot i disposar d’un sostre per anar a dormir, es veuen obligades a passar el dia al carrer.

Persones sense llar

Són les que estan residint en un centre, on han de compartir la majoria dels espais (dormitori, cuina i sales d’estar), i per tant no poden fer-se’ls seus ni personalitzar-se’ls.

Rodamons

És un terme que, com transeünt i vagabund, s’ha fet servir sovint despectivament per a les persones que no tenen un lloc de residència i passen molt temps tant al carrer com viatjant.

Domicili insegur o inadequat

Habitatge del qual no es té el títol legal (a casa de familiars o amics) i que pot ser en un domicili massificat o en barraques.