Així s’ha viscut la sentència del Procés a les aules de l’escola

BarcelonaEls alumnes no són aliens a la situació política i social que viu el país. Molts demanen expressar dubtes i emocions, que van des de la indignació per la sentència fins a la por o el rebuig als aldarulls i la violència. Els docents, encara afectats per les acusacions d’adoctrinament de l’1-O, dubten del seu rol, però la majoria no es resignen i, reivindicant el diàleg i el pensament crític, defensen que a l’aula s’ha de poder parlar de tot.

Escola Virolai: “Són gent jove com nosaltres defensant els nostres drets”

Escola Virolai: “Són gent jove com nosaltres defensant els nostres drets”A la pantalla de la classe es projecta una fotografia d’un grup de policies amb les porres a la mà i, de fons, les figures de centenars de joves. Sembla que és a la Via Laietana, i estan a punt de carregar. “Teniu un minut per pensar què penseu d’aquesta fotografia”, diu la professora. “No sé què opinar”. “Sort que vivim en una democràcia”. “Injustícia”. “Gent jove com nosaltres defensant els nostres drets”. Els alumnes de 1r de batxillerat de l’Escola Virolai han debatut aquesta setmana els fets dels últims dies a través de quatre fotografies i quatre preguntes: què veieu?, què en penseu?, què sentiu?, quines preguntes us feu? El centre considera que els estudiants no poden quedar al marge d’un debat públic d’aquesta transcendència, d’uns fets que passen a la seva ciutat i els afecten emocionalment. De fet, creuen que debatre a l’aula pot servir per canalitzar aquestes emocions i respectar les opinions dels altres.

El debat és àgil i es fa curt: tots tenen ganes d’opinar, d’expressar com se senten. Hi ha molta disparitat d’opinions, i xerren amb contundència i alhora amb respecte, conscients que per més allunyats que estiguin ideològicament la solució del conflicte passa precisament pel que estan fent ells a l’aula: “Cal assseure’s i parlar”, se sent més d’un cop.

La barreja d’emocions els confon

Posen nom a la barreja d’emocions. Hi ha qui se sent “insultat” per la policia, d’altres “amb ràbia” i algú admet estar “confós”. La professora ordena el debat i repregunta: “Confós per què?” “Perquè els manifestants criden una cosa que jo defenso però no ho fan de la manera que jo ho faria. No em posiciono a favor ni de l’Estat, ni de la policia, ni dels manifestants extremistes que cremen contenidors”, diu un alumne.

Les imatges de les barricades i de les càrregues policials i les detencions de joves de gairebé la seva edat els han trasbalsat. Les han rebut i compartit massivament per WhatsApp, Twitter i Instagram. “Jo no soc independentista, però em fan pena els independentistes, perquè uns xavals tirant pedres a la policia tapen les marxes que van fer els pacífics”, apunta un dels més xerraires. De seguida rep resposta: “No tots els independentistes ens sentim identificats amb els que tiren ous a la policia i cremen contenidors”. Discuteixen sobre què és i què no és violència. I, encara que alguns es mostren comprensius amb els manifestants que volien expressar la seva frustració i ràbia per la sentència, molts admeten que els han dolgut tant les càrregues de la policia com veure “cremar Barcelona”. “¿És necessària la violència de la policia?”, diu un alumne. I un altre li respon: “¿I és necessària la violència dels manifestants?”

Entra en joc, també, el paper dels mitjans de comunicació. Són molt joves, però plenament conscients del poder de la premsa i la televisió. “Es fixen només en el que els interessa”, diu un alumne. I una altra afegeix: “Només ensenyen les barricades o les Marxes per la Llibertat, depèn del que més els interessi”. La mestra els pregunta per què els preocupa la imatge que es dona de les protestes a l’exterior. “La imatge és el més important”, diu un alumne. “Esclar que ens importa! Ara mateix el que veu el món de Barcelona són els carrers cremant”, afegeix un company.

“No ens van deixar votar”

La conversa s’anima quan parlen dels motius i les raons dels que volen la independència de Catalunya. “Això no ve d’un tema de sentiment, sinó que ve per l’Estatut. Aleshores va sortir el tema del Procés, perquè molta gent va veure que Catalunya rebia menys diners dels que aportava a l’Estat. Fa 20 anys els que no se sentien espanyols eren una minoria”, diu un estudiant. Un company assenteix: “Això va començar perquè no ens van deixar votar”. Potser és casualitat, però fa uns dies el cantant madrileny de trap C Tangana, que arriba a un públic molt jove, va piular: “Tot això va començar perquè volien votar i no els vau deixar”. Té més de 26.000 retuits.

El debat supera les polèmiques imatges dels últims dies. “Em fa ràbia els que diuen que és una manifestació independentista. No era això, era per una sentència, que és injusta perquè han condemnat a més anys de presó uns polítics que uns nois que van violar en grup una noia”, afirma una alumna. A l’acabar la classe, la professora els felicita pel to respectuós del debat. No passa el mateix al Parlament o al Congrés.

Escola Sadako: "Els mestres no s’han de posicionar, però sí ensenyar-nos a ser crítics"

Escola Sadako: "Els mestres no s’han de posicionar, però sí ensenyar-nos a ser crítics"De tota l’hora de debat amb els delegats de classe d’entre 3r de primària i 4t d’ESO de l’Escola Sadako van sortir només dues opinions unànimes. La primera és que tots han notat els seus pares -pensin el que pensin i votin el que votin-“més nerviosos i inquiets” i molt més pendents dels mòbils, la televisió i les xarxes socials. I la segona és que l’escola no pot ser aliena, precisament, a la preocupació de les famílies. “L’escola i els mestres no han de donar la seva opinió ni s’han de posicionar, però ens han d’ensenyar a ser crítics”, diu la Bruna, de 3r d’ESO. Les seves companyes, la Valentina i la Júlia, també reivindiquen l’escola com un lloc on “informar-se de manera neutra i objectiva” i on “aprendre a ser crítics sobre el futur”.

El debat amb l’ARA, que té lloc en una aula del centre que es diu Fòrum de la Pau, arriba després que l’escola fes la setmana passada una assemblea per parlar de l’impacte de la sentència del Procés. El director del centre, Jordi Musons, explica que no hi ha hagut tantes friccions com l’1-O. Un dels motius s’evidencia de seguida: hi ha un sentiment generalitzat de “por” o “preocupació” pels disturbis de la setmana passada, sobretot entre els més petits.

El bé i el mal

El que ha passat als carrers de la seva ciutat els ha fet reflexionar sobre el bé i el mal, sobre qui és bo i qui és dolent. Això, diu Musons, ha servit per avançar en la formació del seu criteri propi. Com a l’Escola Virolai, a l’Escola Sadako també debaten sobre què és violència. El Raül, de 4t d’ESO, mostra la seva preocupació pel fet que la setmana passada es donés “per primer cop una imatge de violència del que fins ara era pacífic”. La Júlia matisa el seu company d’escola: “Estic en contra dels danys que alguns manifestants feien perquè sí, però també és veritat que hi ha barricades que eren autodefensa”, diu. El Bernat, que fa 1r d’ESO, es mostra conciliador: “Tothom ho ha fet malament: la policia no va fer bé de pegar i els manifestants no van fer bé de tirar pedres”.

Les mans demanant el torn de paraula es multipliquen a l’hora d’abordar el dret a manifestació. “Molta gent s’ha vist fastiguejada perquè s’han tallat carreteres. Hi ha altres maneres perquè els manifestants aconsegueixin el seu objectiu”, diu el Raül. L’Otto, de 6è, hi està d’acord: “Les manifestacions han molestat”. En canvi, la Bruna avisa que “per aconseguir alguna cosa i que t’escoltin t’has de fer notar”. Després que la Júlia recordi la pintada a l’aeroport del Prat -“Ens sap greu que hagis perdut el vol, però imagina’t perdre la democràcia”-, la Valentina rebla el clau: “Hi ha gent que estarà tancada a la presó 13 anys i ens queixem per estar unes hores amb la carretera tallada?”

“Hauran d’asseure’s i parlar”

Els alumnes admeten que la situació política ha afectat algunes relacions personals. “No parlàvem mai de política abans de l’1-O. Ara tenim diferències amb persones amb les quals ho teníem tot en comú i les relacions canvien, però igualment podem dialogar”, explica el Raül. Els agradaria que això s’estengués entre la classe política. “No és tan difícil asseure’s i parlar”, diu la Júlia. El Luca, de 4t de primària, sentencia: “Algun dia hauran d’asseure’s a una taula i arribar a un acord, no?”

Un professor de l'Eixample: "Si no tractés el tema a classe no faria bé la meva feina"

Si en general cap escola pot defugir que es parli de la situació política i social a classe, menys encara els centres ubicats a la zona zero dels aldarulls. “Estaven superats pels esdeveniments”, diu un professor d’un centre de l’Eixample, a prop de la plaça Urquinaona. Malgrat admetre que s’ha “autocensurat”, creu que “si no tractés el tema no estaria fent bé la feina”. Així, ha optat per escoltar els alumnes i abordar el cas des d’un punt de vista emocional. “A tots, pensin el que pensin, el que ha passat els ha afectat a la seva vida diària”, diu.

El docent resumeix algunes idees transversals entre l’alumnat: la sensació que els adults -en particular, la classe política- els “han fallat”, el fet que els joves estan “estigmatitzats i criminalitzats” després de les detencions durant els aldarulls o que se senten “dolguts” pel paper dels mitjans de comunicació. “Vam parlar molt de la desinformació i de l’ús de les paraules. Què és violència? Què és terrorisme?”, diu.

Diàleg i resolució de conflictes

Hi ha un canvi generacional: alumnes que han crescut en escoles on es promou el diàleg i la resolució de conflictes. “Saben conviure amb la discrepància. Es parlen amb un respecte brutal”, afirma. De fet, aquest professor es mostra esperançat amb els joves: “El que no està passant a la política està passant a l’escola”.