Albert Batlle: “Continuarem encerclant manifestants per identificar els vàndals”

Què ha descobert el primer mes?

La meva primera impressió és que és una organització molt poc estressada, molt professional, i pensi que porto trenta anys amb responsabilitats públiques veient organitzacions. Hi ha molt ofici. La meva primera experiència va ser a les motos, a Montmeló. Vaig entrar al Cecor, el centre de coordinació en el qual hi ha la policia, emergències mèdiques, protecció civil... Al circuit hi havia milers de persones, senties el soroll de les motos, però el Cecor era una bassa d’oli. Tothom sabia la funció que havia de fer.

I el cos dels Mossos és disciplinat?

Disciplinat en el millor sentit de la paraula. No és el mateix un cos disciplinat que un cos submís. L’organització policial és molt jeràrquica però a les reunions amb els comandaments les coses es diuen amb franquesa. És una policia jove, ben formada. Catalunya pot estar orgullosa de la policia que té.

I en aquestes primeres reunions amb els comandaments, què li han demanat?

No demanen. Són molt conscients de la situació econòmica que viu el país. Ara, així que tinguem una certa recuperació econòmica s’haurà de dimensionar correctament el cos de Mossos d’Esquadra, perquè és un servei essencial. Això vol dir més efectius i més material.

I com ha vist la moral de la tropa?

Distingim entre la realitat i les percepcions. La realitat de la policia és molt bona. No puc amagar que hi ha hagut episodis que han pogut distorsionar la imatge dels Mossos. Però diria que aquesta etapa convulsa està absolutament superada. Vull treure els Mossos del debat partidista. Entre altres coses perquè no crec que hi hagi una política de seguretat alternativa. I perquè aquest debat ha comportat l’elogi o el blasme desmesurat. He sentit dir dels Mossos que és la millor policia del món... No cal. Després n’he trobat d’altres dient que això és un desastre. La policia ha de ser respectada, ni lloada ni blasmada. Per ser respectada, cada un dels membres del cos ha de respectar l’uniforme, i la ciutadania ha de respectar la policia com una baula fonamental de l’estat del benestar.

¿Pot treure la policia del debat nacional? ¿Es plantegen que el 9-N el president de la Generalitat doni una ordre i la delegada del govern central en doni una altra?

No ens ho plantegem en absolut. Els Mossos compliran l’escenari que la llei els encomani, i punt. És un tema que tampoc estressa, gens ni mica.

¿Com porta el cos que, de cop i volta, el ministre de l’Interior fes desembarcar a Catalunya 300 agents?

Quan va passar això jo encara no hi era, però, efectivament, aquí hi ha un principi bàsic que és la lleialtat entre cossos policials, i pel que fa a operatius desplegats al territori català, això funciona. Ara, em va semblar una operació innecessària i que no obeeix al principi de lleialtat que jo penso practicar... Hi ha hagut una cimera de ministres de l’Interior de la UE, a Barcelona, i el dispositiu de seguretat el van portar els Mossos... i a la cimera no hi ens van convidar. Bé, ja ho va dir el conseller: no en farem un casus belli.

¿Dedica gaire temps a saber quin grau d’infiltració dels serveis de seguretat espanyols hi ha als Mossos?

Tots els estats tenen els seus serveis d’informació. No és un tema que em preocupi excessivament.

¿El va amoïnar la sentència dels fets del Parlament?

Sí, és una sentència que em preocupa. Hi ha alguns elements que, si el Tribunal Suprem els confirma, ens obligaran a modificar la llei. Per exemple el tema de les identificacions. No crec que els manifestants estiguessin mal identificats. La policia ha de tenir instruments per identificar no els que es manifesten, perquè és un dret constitucional, sinó els que vandalitzen a l’espai públic. I en el cas del Parlament hi va haver vandalització i agressió física a representants institucionals, com n’hi ha hagut en alguns incidents que s’han produït en les últimes setmanes. Són temes que la ciutadania no pot acceptar. No el Govern, el conseller d’Interior o el director general de la Policia. La ciutadania.

La sentència diu que quan hi ha grups als quals els costa fer-se sentir o intervenir en el debat polític i social, resulta obligat admetre un cert excés en l’exercici de les llibertats d’expressió. On creu que cal posar el límit del que és excés?

Aquest aspecte de la sentència no és jurídic. És una valoració excessivament ideològica, si se’m permet. Fa una lectura esbiaxada del dret de manifestació. Per descomptat, estic completament en desacord amb el contingut d’aquestes valoracions de la sentència, igual que el president del Tribunal. L’expressió “excés” és exagerada. Amb el dret de manifestació tothom té dret a defensar la seva causa sense necessitat d’agredir ningú, de malmetre l’espai públic i de provocar alteracions en la vida de la resta de ciutadans. El dret de manifestació és un dret sagrat pel qual, a més, moltes generacions han lluitat en èpoques molt difícils, i no es pot malmetre.

La sentència també diu que el dispositiu dels Mossos estava mal dissenyat: “ Fueron actos de confrontación con los parlamentarios inevitables en el modo en que la autoridad gubernativa había planteado el ejercicio del derecho ”.

Les circumstàncies que ara coneixem no les va provocar la policia, en absolut. Les van provocar els manifestants, o una part dels manifestants. Les imatges de televisió són prou explícites. ¿Si el dispositiu era correcte o no era correcte? Quan estableixes un dispositiu i té unes conseqüències determinades, ho analitzes i les coses no es tornen a fer mai igual, no perquè el dispositiu fos incorrecte sinó perquè, segurament, va haver-hi unes reaccions que no eren les esperades. Aquest exercici de revisió el fem sempre a la policia.

Abans m’ha dit que la policia només identificarà els que vandalitzen. Però per trobar qui vandalitza has de veure qui hi havia a la manifestació. A Can Vies la policia va fer una bossa per encerclar 200 o 300 manifestants per identificar-los. Això ho continuaran fent?

Sí, es continuarà fent. L’actuació de la policia a la manifestació del dissabte dels aldarulls a Can Vies la defenso a peu i a cavall. Va haver-hi una situació de violència extrema tota la tarda d’un dissabte a la ciutat de Barcelona en una manifestació no comunicada, i, per tant, des del punt de vista administratiu, il·legal. I a més va derivar en una extraordinària violència. El cos de Mossos va actuar amb oportunitat, congruència i proporcionalitat. No va actuar al mig de la rambla del Raval a les sis de la tarda, o al mig de la Rambla a les set. Van fer un seguiment de la situació, intentant minimitzar els mals que s’estaven produint. Però arriba un moment, al voltant de les onze de la nit, en què 200 persones que havien participat de tota aquesta processó de salvatgisme són interceptades pel dispositiu policial. Un dispositiu que no va treure les defenses en cap moment, sinó que els va embossar. A partir d’aquí es va produir la identificació. No podies dir “jo passava per allà”. A les onze de la nit, després d’una tarda d’aldarulls, aquelles persones sabien perfectament on eren, i es va procedir a la identificació. No se les va detenir, se les va identificar. Després veurem si a algunes d’aquestes persones se les pot imputar per crema de contenidors, assalts a sucursals bancàries, crema de vehicles...

El ministre de l’Interior va dir que una Catalunya independent quedaria en mans de les màfies i del terrorisme islamista. ¿Alguna resposta?

Tornem a la contenció i la lleialtat. A França la Torre Eiffel està custodiada no per la policia sinó per l’exèrcit. I el metro està patrullat. A Madrid va haver-hi un atemptat terrible. Evidentment ningú que tingui responsabilitats en temes de seguretat pot ser tan irresponsable per dir: “Això aquí mai no passarà”. El que sí que puc dir és que tenim uns serveis d’informació que col·laboren amb enorme lleialtat amb els serveis d’informació d’Espanya i de fora d’Espanya per detectar amenaces. Mentre sentíem aquestes declaracions, els cos de Mossos d’Esquadra col·laborava amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, i ho seguirà fent. I, per descomptat, tenim espais de col·laboració a escala internacional. L’amenaça existeix, perquè és un fenomen mundial. I el problema de les màfies no crec que vagi a més, però existeix, a Catalunya i a moltes zones d’Espanya. Els perseguim i noten l’alè de la policia al clatell, i per tant estem en bona disposició per poder-hi fer front.

Encara és militant del PSC?

Abans de ser nomenat director general de la Policia era director adjunt de l’Oficina Antifrau, un càrrec incompatible amb la militància política. I per tant el 2008 vaig demanar la suspensió de militància del meu partit, en el qual he militat tota la vida. Avui, per tant, sóc un home independent. Ara, sóc un socialdemòcrata. No he sigut mai parlamentari ni m’agradaria ser-ho, perquè em considero sobretot un gestor públic. Vaig tenir la sort de ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona en l’etapa més apassionant de la vida de la ciutat, a les ordres d’una persona fantàstica com l’alcalde Maragall, i ara treballo amb el president Mas, amb el qual tinc una relació personal. Ens coneixem de l’època en què érem a l’Ajuntament, ell a l’oposició i jo al govern municipal, i és una persona amb la qual sempre he tingut feeling. Una persona amb qui hem coincidit molt en l’àmbit personal.

Quina lliçó va aprendre de Pasqual Maragall?

Treballar amb Maragall va ser una escola sensacional. A vegades comentàvem amb els col·legues: “Ens clavarem una castanya...” Però era un home que tenia intuïció i sort. La Barcelona d’avui no s’explica sense un alcalde com ell. Tenia un caràcter fort. Podies maleir-lo 99 vegades però n’hi havia una que... Te les guanyava totes.