Adam Zagajewski: “Cal escriure en la llengua de la infantesa, la de les emocions més pures”

Adam Zagajewski viurà un mes a Mallorca, com a primer convidat del programa Habitació 2016, una iniciativa de l’Hotel Son Jaumell de Capdepera que, amb una periodicitat anual, vol recuperar els lligams dels escriptors viatgers amb l’hoteleria. El poeta polonès farà dilluns que ve, dins les activitats d’aquest programa, un recital poètic al CCCB. “Els poetes no treballem en els millors hotels d’Europa. És fascinant veure com funcionarà”, assegura amb ironia. Perseguit pel comunisme, tot i que ell considera que va ser “un dissident dels dissidents”, Zagajewski sempre ha escrit en la llengua del seu país, del qual es va haver d’exiliar per tornar-hi molts anys després i fixar la seva residència a Cracòvia.

Dins el seu llibre d’assaig En defensa del fervor (Editorial Acantilado, 2005) hi ha el text titulat Escribir en polaco. Què ha suposat per a vostè la decisió d’escriure en una llengua minoritària?

Si coneixes diverses llengües, voler escriure en la del teu país, per minoritària que sigui, és una decisió que respon més al fet de qui ets i no tant a la recerca d’un destí o de lectors. Als poetes, als que fem literatura, ens cal escriure en la llengua de la nostra infantesa, perquè és la de les emocions més pures i innocents. Hi ha literats que decideixen escriure en altres llengües i a mi em sembla bé, però per a mi la millor manera de fer-ho és en la llengua de les emocions primeres. A més, en el meu cas particular, em sorprèn que els meus poemes siguin molt estimats a la Xina, on majoritàriament es troben traduïts al xinès a partir d’una traducció prèvia a l’anglès. Amb això es confirma una certa universalitat de la poesia.

La seva llengua, el polonès, ha patit repressió i s’ha hagut de reivindicar, en un cas en certa mesura semblant al del català. Quina aportació fa el poeta en aquesta reivindicació?

Conec el cas català i sí, hi ha certes similituds. Si, com deia abans, jo respecto els que s’expressen en altres llengües, fins i tot renunciant a la pròpia en la qual es troben més còmodes, per tenir més ressò o pel que sigui, també demano respecte. Les llengües, des de les majoritàries a les minoritàries, tenen la bondat de poder expressar les petites i grans sensibilitats de l’home. Les llengües majoritàries poden explicar una història universal, però les minoritàries tenen el valor i la particularitat d’explicar la seva part d’aquesta història i d’expressar el sentiment dels que les tenen com a pròpies.

¿I quin diria que és el paper del poeta en situacions de conflicte?

M’agrada fer servir el símil del futbol. En el camp, a vegades hi ha un lliure que hi és per a tot i que no està lligat ni a la defensa ni a l’atac. Així veig el poeta, de qui diria que viu entre la cultura de masses i una existència espiritual. Per una banda, vol que el lector l’entengui, o a mi em preocupa aquest fet, però també té un caire espiritual perquè d’alguna manera busca el sentit de la vida. Per això crec que al poeta li cal mantenir un cert espai, un reservori de puresa i innocència, també en les situacions de gran conflicte. Un poeta com Rilke, que va viure la Primera Guerra Mundial, no va escriure exactament de la guerra, però se’n sent el ressò en els seus versos. Els poetes són una maquinària humana sensible i, en qualsevol poema, encara que parli del cant d’un ocell, poden ressonar les veus de la tragèdia.

¿I quin valor té la poesia per a uns lectors que no són gaire nombrosos?

La poesia té la capacitat de crear una certa distància amb la realitat tot i que paradoxalment t’hi acosti o la faci veure d’una altra manera. En moments difícils, un poema t’ajuda a viure, potser cinc minuts, només, però t’ajuda. És un fet empíric: les persones que són a presó reciten poemes. Una gran dama polonesa empresonada pels nazis va confessar fins a quin punt l’ajudava a passar el temps a la cel·la l’exercici de recordar les pintures que coneixia del Museu del Prado o del Louvre. Pintura o poesia. El fet és que la poesia és un valor essencial, d’economia del sentiment, només ocupa pocs centímetres... Diria que és com una joia, petita però adorada.

Vostè estima el Mediterrani i Grècia en particular. Com veu la tragèdia dels refugiats, milers dels quals troben la mort en aquest mar que admira?

Jo vinc del nord d’Europa. Els poetes del nord somiem amb el sud, el tenim com un mite, també mitifiquem el Mediterrani. Sembla que la realitat dels refugiats destrueix en certa mesura aquest mite. És un episodi terrible i tràgic, una història de la qual Europa n’és part. Per referir-me al meu país, tenim una situació difícil, gairebé de feixisme. El poder, amb l’Església catòlica, monopolitza el discurs i emmudeix les veus dissidents. Abans de les últimes eleccions, el partit que governa va guanyar popularitat estenent la sensació que els refugiats són perillosos, malalts, dolents, i que per això no se’ls pot acollir. He volgut ser present en aquest debat des de la dissidència. És un debat polonès que és un debat europeu.

El seu nom cada any sona per al Nobel de literatura. Com ho viu?

Quan s’acosta la decisió visc dos dies de molts nervis, i després estic content que ja hagi passat.