El feminisme exhibeix força amb una manifestació amb més de 40.000 persones

BarcelonaNingú les tenia totes que aquest 8-M la manifestació de Barcelona fos tan massiva com la dels anys precedents. Però sí, el moviment exhibeix musculatura i ha resistit una nova jornada reivindicativa, aliè a la picabaralla entre feministes de l’esquerra política a Madrid i de les diferents posicions que hi conviuen al voltant de qüestions com la prostitució i sobretot la llei trans i la del només sí és sí. “Que s’ho facin mirar els partits d’esquerra, que no ens representen i a Catalunya encara menys”, afirma Rosa Gómez, a punt de fer els 60 anys i amb molta mili en el feminisme. “La lluita de les dones és una”, afegeix la seva amiga Roser Córcoles, ja jubilada i que es congratula que en cada convocatòria hi hagi més nois i homes. “Si no entren en la lluita per la societat més justa, malament rai”, conclou.

La Guàrdia Urbana xifra en 40.000 les persones que s’han concentrat pel centre de la capital catalana, menys de les 60.000 que ha donat l’organització de l’Assemblea 8-M. En tot cas, és molt més que les 15.000 de l’any passat i es confirma que, ara mateix, cap altre moviment és capaç de mobilitzar multituds de tal magnitud.

Cinc anys després de la gran manifestació i de la vaga laboral, de consum i de cures, la jornada d’avui ha tingut un escàs seguiment pel que fa a l’aturada. Només les universitats han anat a mig gas, més per l’absència dels estudiants que no pas del professorat, mentre que la resta d’àmbits, fàbriques, comerç, transport públic i altres serveis han funcionat amb normalitat i puntualitat. Com un dia qualsevol, encara que des de primera hora del matí les universitàries han fet piquets informatius i han tallat la Diagonal i la Meridiana de Barcelona, provocant alguna cua i posant a prova la paciència de més d’un conductor. “No entenen que protestem per millorar tota la societat, la vida de les seves germanes i de les seves filles”, afirma l’estudiant Irene Ferrer.

Mares i criatures

En aquesta manifestació es veuen grups d’amigues, amb algun home afegit, moltes parelles joves i mares amb més mares que segueixen el pas de la marxa i del ritme de les nombroses batucades que ressonen amb criatures de mesos a coll. “Ho fem per ells, som aquí perquè vegin el pa que s’hi dona”, diuen. 

El 8-M ha aconseguit ser un “dia fix”, marcat en el calendari de les dones com una cita ineludible, de lluita i també de festa. En un grup mixt, Marta Gil Fraca –“els dos cognoms, que així surt el de la meva mare”, demana– explica que la lluita del feminisme es fa, precisament, perquè les dones no s’arronsin i creixin amb el dret de no quedar-se als marges ni del pati de l’escola ni a les aules. 

S'endevina una alegria per ser al carrer cantant les reivindicacions que cada any s’han d’anar repetint a l’espera que algun dia es facin realitat, com la plena igualtat en la política, en els llocs de poder i en els sous. “Volem pensions dignes per a les vídues, que això és feminisme”, afegeix Pilar Poveda, de la Marea Pensionista mentre avança a poc a poc, amb el seu peto de color taronja.

Llibertat sexual

Se senten crits, també, que les generacions més joves han incorporat a la llista reivindicativa, com la importància de poder anar per la vida “segures i no valentes”. Els lemes de les pancartes recordant els feminicidis, les violacions i la consagració del consentiment com a base de tota relació sexual i garantir la llibertat sexual. Al manifest de la jornada, que signen les dones de l’Assemblea del 8-M i que s’ha llegit a l’Arc de Triomf al final de la manifestació, s'afirma que “les violències masclistes neixen del sistema heteropatriarcal, capitalista, racista i colonial”, que discrimina “per raó de gènere, de classe, lloc de procedència i color de pell”. En un marcador imaginari i a simple cop d'ull, els missatges a favor de la llei trans han guanyat per àmplia majoria, potser perquè els contraris no s'hi han presentat.

Per la Gran Via transcorre la multitud, on abunda el color lila de samarretes i mocadors, i enmig del so de la música de les comparses se senten les converses per trobar-se amb les amigues i continuar la marxa plegades. Rocío Abad i Jeniffer Ramos expliquen que s’hi han acostat amb el fill de la primera, de poc més d’un any, perquè “encara que les dones tinguin molts drets socials, falta igualtat en els drets polítics”. La seva veu queda tapada pels crits de les dones migrants, que criden justament sobre la falta de drets i es lamenten de la persecució i discriminació que pateixen a les feines i a la vida en general. El feminisme és també el moviment que abraça la causa de les dones afganeses i iranianes, reprimides durament per un règim autoritari i patriarcal. “Sense feminisme no hi ha revolució”, es canta des del centre del carrer.