500 menors tutelats esperen en centres una família d'acollida

BarcelonaEl nadó rescatat en un carrer de Barcelona aquesta setmana ja viu amb una família d’acollida. En teoria, com a màxim s’hi pot estar sis mesos, el temps que els tècnics tenen per avaluar la situació i trobar-li una solució més estable. A la pràctica, però, aquestes acollides d’urgència i diagnòstic s’allarguen més enllà de l’any, fins i tot algunes criatures poden quedar-s’hi dos anys. Una criatura tan petita surt amb avantatge per trobar una família d’acollida o adopció, a diferència dels milers que creixen i arriben a la majoria d’edat en un centre, envoltats d’educadors i treballadors socials. Als centres estan ben atesos per professionals, diuen els experts, però sempre és millor un vincle familiar amb el qual es pugui establir afecte i complicitats i compartir un lloc propi.

Com aquest nadó, uns 8.500 menors d’edat estan tutelats per la DGAIA. Se'ls ha separat dels progenitors perquè s’ha constatat que a casa patien desatenció, negligència o violència. Tret dels dos anys de pandèmia, el nombre de menors desemparats no ha parat de créixer i, segons Josep Maria Forné, director de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA), les causes són múltiples: des de l’arribada de menors estrangers sols fins a l’alta vulnerabilitat social que la crisi ha deixat en moltes famílies.

Uns 4.900 d'aquests infants (el 57,5% dels tutelats) viuen en centres, un dels percentatges més alts a tot l’Estat, i gairebé el doble de fa una dècada. Entre aquests, més de 200 són menors de sis anys, amb la qual cosa s'incompleix així la llei orgànica del 2015 i les directrius de l'ONU. A banda, més de 2.300 infants conviuen amb tiets o avis i 850 en família aliena, la xifra més baixa dels últims 10 anys.

Crisi de l'acollida

La situació ha portat la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, a alertar d'una “crisi de l’acolliment”. La síndica fa una crida per sumar 385 famílies més. Per què passa això, malgrat el creixement sostingut de les famílies d'acollida? Forné insisteix en el fet que aquí també hi ha factors múltiples. Així, apunta a la “cura” que tenen els equips que fan un seguiment a les situacions de les famílies biològiques per "donar-los temps i que puguin tornar a recuperar la tutela". D'aquesta manera s'eviten canvis de les criatures. La conseqüència és que “el diagnòstic inicial dels sis mesos s’allargui” per evitar “equivocacions i haver de revertir decisions”, assenyala. Però aquest zel crea “una llista d’espera” d’uns 500 menors, l'estada dels quals s'allarga als centres d’acollida a l'espera de la decisió dels tècnics.

A més, com que les famílies que estan per a casos d’urgència o d'acollides temporals “estan ocupades” durant més temps del que marca la norma (de sis mesos a dos anys), no es poden fer càrrec de les noves criatures que entren al sistema, que no tenen més alternativa que un centre. Ho constaten tant Forné com Adela Anglès, coordinadora d’acolliments familiars de la Fedaia, un dels equips que en concert amb l’ICAA valora la idoneïtat de les famílies d’acollida.

En aquest punt, Noemí Pereda, directora del Grup de Recerca en Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA) de la UB, critica que els “temps del sistema estan pensats per als adults” i no per als menors, per als quals “tres o cinc anys són tota una vida”. Per això advoca per centrar-se en les necessitats d'afecte de les criatures, més que en el fet que “els adults tenen dret a equivocar-se i recuperar-se”, i indica que els centres s'han de restringir per a la minoria d'infants que presenten una situació extremadament complicada.  

La síndica suma un altre factor quan retreu en el seu informe sobre els drets de la infància que l’increment d’inversió es destina bàsicament a educació, però no per reforçar els serveis de detecció i prevenció de risc i acompanyament dels 10.000 menors sota el radar dels serveis socials, ni tan sols quan les crisis han fet augmentar la vulnerabilitat. “Es triga molt a intervenir en les famílies, i les criatures arriben amb dificultats greus i danys emocionals importants que fan difícil l’acolliment”, sosté Anglès, que recorda que la separació familiar és l’alternativa dràstica quan la “protecció del menor no està garantida”. 

El del perfil de cada criatura desemparada és fonamental també per explicar l’augment dels institucionalitzats. Abans –explica Anglès– arribaven al sistema infants víctimes de negligències paternes i ara n'hi ha més amb “danys emocionals perquè han estat utilitzats pels pares”. Les motxilles d’aquestes criatures pesen massa i, de la situació viscuda a casa, alguns arrosseguen problemes greus de conducta o trastorns mentals, que fan que famílies d’acollida els descarten per por a no saber gestionar-los. Són els col·lectius a qui més costa de trobar una família –i, per tant, els que més abunden als centres–, juntament amb els grups de germans, els preadolescents i adolescents o els que tenen discapacitats o malalties greus. 

Per a aquests casos complexos, l’administració té el projecte UCAE, en què un dels membres de la parella ha de tenir una titulació relacionada amb infants i adolescents i, a més, una gran disponibilitat per a la cura. Des de fa deu anys, Victòria Màrtir i Damià Plans tenen acollits una nena i un nen de 13 anys amb una discapacitat del 49% i el 50%. “No teníem por, només respecte per si ho faríem bé”, explica Màrtir, educadora infantil i ara principal cuidadora dels dos menors, que riu quan explica els cops que ha sentit com els deien que eren uns “valents o bones persones”. Ho fan, insisteix, “per ells i perquè, tot i ser una experiència dura, és com pujar una muntanya i arribar al cim i veure el paisatge”.

Ara hi ha 30 famílies UCAE, i Forné avança que per a aquest 2023 es vol “professionalitzar l'acollida sense que sigui un negoci”, perquè professionals de la salut o l’educació cobrin per tenir cura d'infants malalts o amb dificultats, amb l'objectiu de treure'ls dels centres.

Tercer acolliment

Actualment, la família d’Elisabet Capdevila està en el seu tercer acolliment. Es van estrenar en la modalitat d’urgència amb una nena de 15 dies que va estar amb ells fins poc abans de l’any, i van continuar més tard amb dos germans de dos i tres anys durant tres anys i mig, amb els quals mantenen molt de contacte un cop han retornat amb la família biològica. Des de fa pocs mesos, han passat a ser família col·laboradora i acullen un nen de 10 anys els caps de setmana i vacances. El menor ha estat dos anys en un centre i per primer cop està amb una família aliena. L’experiència de les tres acollides han estat diferents i amb l’esperit comú d’“estar ajudant una família que ho està passant malament”, diu Capdevila.

Aquesta por a separar-se o veure en l’acolliment una porta per a l’adopció també frena moltes famílies a fer el pas, assenyala Glòria García, de l’Associació de Famílies Acollidores de Barcelona. “Hi ha famílies que pensen que no podran suportar el dia que marxin aquestes criatures. –explica de la seva experiència en les xerrades de promoció de l’acollida–, però el problema és que l'alternativa és que s'hagin de quedar al centre durant gran part de la seva infantesa, ben ateses, però sense el caliu d'una llar”. García té dues adolescents en acollida i, com tothom, no sap fins quan els farà de mare. És la “incertesa”, apunta Capdevila, una sensació que Màrtir no es permet tenir: “Ni ho sé ni vull saber-ho”.

García parla de “saber passar el dol” quan els menors surten per la porta de la casa on han estat durant mesos o anys i ja diuen pare i mare als que els han acollit. De la mateixa manera, les criatures es desubiquen al perdre els seus referents i sovint viuen el dilema "de la lleialtat" entre el nucli d'acollida i el biològic, i per això és important que uns i altres no es vegin com a "competència" per prioritzar el benestar de la criatura.

Si els diners –una prestació per acolliment a partir dels 400 euros– no són un fre, hi ha un consens que la dificultat per trobar famílies és que senzillament “no es promociona” l’acolliment, un punt assumit pel director de l'ICAA. Això fa que les criatures tutelades “siguin invisibles”, apunta García, i Pereda afegeix que, a més, la societat confon els menors sota mesures de justícia juvenil amb aquests desemparats que "només necessiten una família".