“El 2021 és l'any del volcà, però el 2022 ha de ser el nostre”
Els veïns evacuats pel volcà de La Palma celebren el Cap d'Any allotjats en caravanes
Los Llanos de Aridane (La Palma)La televisió està engegada i dos presentadors carregats de lluentons i brillantina expliquen el funcionament de les campanades. Al centre de la taula, cinc vasos preparats amb els 12 grans de raïm. Hi ha ampolles buides i d'altres que esperen pacients a la nevera per destapar al punt de la mitjanit. Només amb aquests detalls podria ser el sopar de Cap d'Any de qualsevol família, però quan amplies la mirada de seguida veus que no ho és. La taula és de càmping, les cadires també. Ningú va mudat, al contrari. "¿Què vol dir que no penses celebrar Cap d'Any? Estem vives, això és el més important!". L'Olga ho té claríssim i ha acabat convencent la seva amiga, l'Ana, per celebrar-lo tots junts. "Som amics des de fa més de 15 anys, ens coneixem de fer viatges amb la caravana per La Palma i les altres illes canàries". Aquest vehicle vacacional, símbol d'alegria i de bones estones fins ara, els fa de casa des de fa tres mesos. I el que els queda, això no ho sap ningú.
El 19 de setembre, el dia que va esclatar el volcà Cumbre Vieja, l'Olga i el Berto, el seu marit, tenien a punt una petita maleta amb dues mudes. Els havien avisat que el cràter podia aparèixer per la seva zona. En previsió, havien dut els seus dos yorkshires a casa de l'Ana i l'Elías, "perquè allà no hi havia perill". Però les coses no van anar com estaven previstes: "Casa meva s'ha convertit en una muntanya de lava de 80 metres", diu l'Ana, amb el cap cot i els ulls cansats. Van haver de fugir a correcuita, sense agafar res i sense mirar enrere. "Sempre que marxava de vacances amagava les joies per si entraven lladres i, al final, fixa't qui se les ha acabat emportant". La lava es va endur les joies, els records i la casa a traïció: "No ha tingut escrúpols amb res ni ningú".
"Jo no soc maleducada, però al volcà li he dit de tot". L'Olga ho confessa mentre se'l mira, en la foscor. Des del carrer Galileo Galilei de Los Llanos de Aridane, on tenen aparcades les caravanes, hi ha una vista privilegiada del volcà. Aquella per la qual tantes persones haurien pagat una morterada per veure l'espectacle quan estava encès. Ja fa dies que no escup foc, però encara fumeja. És com un petit turó al mig d'una muntanya; si no sabéssim el que ha provocat ens semblaria del tot inofensiu.
No són les úniques famílies desallotjades que han acabat aquí: hi ha una vintena de caravanes a banda i banda del carrer. "Avui és l'últim dia de l'any? No ho sabia. Doncs al 2022 li demano una casa per viure amb la meva família i poder tenir més animals". Qui parla és l'Elián, un nen de set anys, que només veure'ns simula disparar-nos amb la seva escopeta de joguina, però que després dels primers segons de suposada hostilitat es converteix en el nostre millor guia. "Passeu, passeu", ens diu assenyalant el que és ara casa seva: una caravana amb avancé i una petita carpa que els ha cedit l'Ajuntament. Aquí hi viuen ell, els seus pares, la seva germana petita de dos anys —que dorm profundament mentre les mosques la van sobrevolant—, una serp, dues xinxilles, dos dragons barbuts —"mengen escarabats", puntualitza l'Elián—, dues tortugues i incomptables ocells. I diu que encara en vol més, d'animals.
La seva mare té atacs d'ansietat des que van haver de marxar de casa, però dissimula davant dels nens: com cada any, han muntat l'arbre de Nadal, han posat llumetes per tot arreu i a la porta de la caravana un Pare Noel dona la benvinguda a tothom amb un "Bon Nadal" damunt del cap. L'Elián es passeja descalç per tot arreu, té els peus negres de la cendra omnipresent a tota l'illa.
De 'palmeros' a turistes
La Marta i el Jorge són dos germans i hi quedem en un dels hotels més famosos de La Palma, a Los Cancajos. Al vestíbul s'hi barregen turistes i damnificats pel volcà. "En els últims tres mesos he viscut en sis llocs diferents, entre ells una antiga caserna on tot eren lliteres i amb el lavabo compartit. Els meus pares són dependents, tenen 85 i 86 anys, i allà no hi podien estar. Des de dimarts a la tarda ens han instal·lat en aquest hotel", relata resignada la Marta. Casa seva s'ha salvat de la lava, però no hi pot tornar pels gasos tòxics. El seu germà no ha tingut tanta sort. M'ensenya la seva finca en fotografies i vídeos del mòbil: és l'únic que l'hi queda. "Era una casa de somni, feia dues setmanes que l'havia pintada de nou".
El Jorge va vestit de cap a peus amb roba que li han donat. Ho ha perdut tot, però és un home afortunat i ho sap: "Una família d'aquí de tota la vida ens ha deixat casa seva, no ens coneixíem de res, però el capellà els va parlar de nosaltres. No ens cobren ni un cèntim, ni tan sols l'aigua i la llum, no sé com els ho podré agrair". Ho explica tot amb serenor menys quan pensa un desig per a l'any nou: "Al 2022 només li demano que els meus pares puguin arribar a veure que tinc casa nova i me n'he sortit". Plora ell i plora la germana.
"Ens tracten com a delinqüents"
El volcà ha arrasat amb tot el que ha trobat pel seu camí: cases, esglésies, escoles, comerços i cultius. En Víctor fa més de vint anys que es dedica a la plantació de plàtans; fa tot el procés, des de plantar la llavor fins a l'embossament, tal com ens arriben al supermercat amb l'etiqueta "Plátano de Canarias". Ara ha vist com vuit de les seves finques han quedat inutilitzades per la lava o per la cendra. Parla enfadat, però a la mirada no li veus ràbia, sinó tristesa: "Les autoritats ens tracten com a delinqüents, als agricultors. No ens deixen accedir a les nostres terres; hauríem pogut salvar molts plataners si ens haguessin deixat treballar. Si això hagués passat en qualsevol altre lloc d'Espanya hauríem sortit a cremar-ho tot. En canvi, aquí els palmeros no en sabem, d'això; deu ser que estem aplatanats".
Es nota que en Víctor és un home que treballa al camp, a l'aire lliure. Té la pell castigada del sol. Du unes botes de muntanya, uns pantalons blau marí i un polo de propaganda ple de taques i forats. Les mans brutes de tocar la terra i la cendra. De cop, se sent My heart will go on, el tema principal de la banda sonora de Titanic. "És el teu mòbil?". "Sí, m'agrada aquesta cançó, a vegades no agafo el telèfon només per deixar-la sonar". I deixa que soni. "I know that my heart will go on", canta Céline Dion. El cor de la Céline no ho sé, però el dels palmeros tirarà endavant. "El 2021 és l'any del volcà, però el 2022 ha de ser el nostre".