La vida exemplar de Pompeu Fabra

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsLa vida de Pompeu Fabra és de les més completes i reeixides que s’han produït a Catalunya des dels primers temps de la Renaixença. Una vida que, de bon principi, s’orienta vers la seva finalitat. I en tal manera que, àdhuc no admetent el providencialisme, es fa difícil, en pensar-hi, d’evadir-ne el mot. Car, en la precoç descoberta de la seva vocació de filòleg, sembla haver-hi alguna cosa d’aqueix misteri que de vegades empeny un home singularment dotat a servir, per inesperats camins, la humanitat o, com en aquest concret, un poble. Vocació ben rara, cas gairebé tan extraordinari com el de Verdaguer, en aquell vuit-cents en què Catalunya tot just despertava a la cultura, després de més d’un segle d’inconsciència i de repòs. I que ens sobtarà més encara, si pensem que la seva família era una família barcelonina, de classe mitja, d’horitzons intel·lectuals més aviat limitats. [...] El seu pare [era] home d’arrelades conviccions liberals i republicanes. [...] Ens ho diu ben clarament el patronímic del fill, no pas de sant segons és d’usatge tradicional a Catalunya, sinó de triumvir. I d’aquest republicanisme, d’aquest amor civil pel seu poble, Pompeu Fabra en recollí l’herència, i tots sabem prou bé amb quin orgull va saber conservar-la. [...] En aquella època el catalanisme era patrimoni només d’uns quants intel·lectuals i de cercles reduïts i selectes. ¿Com va produir-se, doncs, la seva vocació?... ¿Quina guspira la va encendre?... Un dia descobrí a la biblioteca del seu pare un vell diccionari català. [...] L’examen del diccionari va colpir-lo tot seguit per la seva manca de mètode. La lectura d’altres obres catalanes li revelà aviat que el desordre era general, i que els mateixos esforços per a redreçar-la naufragaven sovint en aquest desordre. I és aleshores que formà el seu propòsit. Estudiar a fons el geni de l’idioma, netejar-lo de les tares d’estrangeria i fixar-ne l’ortografia i la sintaxi. [...]