Venècia saluda els amics americans

VenèciaLa versió d’ El Dr. Jekyll i el Sr. Hyde que va dirigir Rouben Mamoulian va inaugurar l’any 1932 la primera edició de la Mostra de Venècia, i va representar l’inici d’un idil·li entre aquest festival i el cinema nord-americà que s’estén fins als nostres dies. En els últims anys, Venècia s’ha dedicat a recuperar la memòria del Nou Hollywood dels anys 70 homenatjant cineastes com Michael Cimino i William Friedkin. Un homenatge a tota una generació d’autors que es va perllongar ahir amb la presentació de She’s funny that way, la magnífica comèdia cinèfila amb què Peter Bogdanovich -el llegendari realitzador de films com L’última projecció i Què em passa, doctor? - torna a la direcció de cinema de ficció tretze anys després del seu últim film, The cat’s meow.

No és la primera vegada que Bogdanovich visita Venècia. L’any 1982 ja va inaugurar la Mostra amb Tothom va riure, una comèdia d’embolics en què diferents parelles participaven en una festiva oda al llibertinatge. She’s funny that way hereta alguns dels trets característics d’aquell gran film: el retrat sense prejudicis de la infidelitat, els diàlegs esmolats, el joc amb la comèdia més física i la ciutat de Nova York com a teló de fons. “El més normal és que et facin rodar en alguna ciutat de Carolina del Nord i facin veure que és Nova York -va explicar ahir a Venècia Owen Wilson, el protagonista del film-, però aquest cop vam poder imbuir-nos de l’energia real de la gran ciutat”.

Com a bon film novaiorquès i com a bon homenatge al cinema d’Ernst Lubitsch, el pare de la comèdia de Hollywood, She’s funny that way fa de la histèria narrativa un dels seus punts forts. Amb aquest ritme frenètic vuit personatges reunits al voltant d’una producció teatral de Broadway exposen les seves visions de l’amor i l’art. Sobre l’origen del film, Bogdanovich -que va manifestar que estava decebut pel “període de decadència que travessa Hollywood”- va explicar que “tot va començar el 1979” quan rodava la pel·lícula Saint Jack amb Ben Gazzara. “Hi havien de sortir unes prostitutes i vam decidir contractar-ne unes de reals. Aleshores vam descobrir que la majoria volien ser actrius, així que els vam donar diners amb la condició que deixessin el carrer”, va recordar Bogdanovich. A She’s funny that way, el director de teatre al qual dóna vida Owen Wilson li proposa aquest mateix tracte a la prostituta que interpreta Imogen Poots. Un pacte que farà de detonant de la caòtica i divertidíssima trama del film.

Gàngsters desnonadors

L’altre amic americà que ahir va visitar Venècia va ser Ramin Bahrani, que amb 39 anys ja és un veterà de la Mostra: hi ha presentat quatres dels seus cinc llargmetratges. A 99 homes Bahrani radiografia la crisi hipotecària que va esclatar als Estats Units l’any 2007 i que es va convertir en un fenomen global. I ho fa seguint de molt a prop la relació entre un obrer de la construcció (Andrew Garfield) i l’home encarregat d’executar el desnonament de casa seva (Michael Shannon). “ 99 homes té la dimensió humanista dels meus anteriors films -va dir ahir Bahrani-, però funciona com una pel·lícula de gàngsters, com Wall Street o Training day ”.

És un canvi de registre imposat per l’escenari, com va explicar Bahrani: “Mai havia vist tantes armes com a Florida, allò és com el Salvatge Oest”. 99 homes s’apropia de trets estilístics del cinema de Michael Mann, com el muntatge el·líptic i simfònic, i és gràcies a aquest ús dels codis del thriller que el film aconsegueix desplegar una contundent embranzida emocional.

L’ànima negra de la màfia calabresa

Presentada ahir com la primera candidata italiana al Lleó d’Or, Anime nere, tercera pel·lícula de Francesco Munzi, ofereix una realista aproximació a l’atàvic univers de la màfia calabresa -l’ús del dialecte de la regió va requerir que el film es projectés amb subtítols en italià-. En la primera meitat, la pel·lícula exposa els intents de modernització i sofisticació d’una màfia que busca expandir-se cap al nord d’Itàlia. Tanmateix, a la recta final, l’acció d’ Anime nere torna a Calàbria per posar en escena l’agònic procés d’autodestrucció d’un dels clans que controlen la regió. El film és més interessant pel que fa al tema que a la forma i remet, en el seu tercer acte, a l’excel·lent El funeral, la claustrofòbica pel·lícula d’Abel Ferrara.