‘Vallenato’ vint-i-quatre hores al dia

Juan Valdez no existeix de veritat. Se’l van inventar uns publicistes per promocionar el cafè de Colòmbia. Però sí que existeix l’ofici que simbolitza. Són els arriers, i es poden veure encara avui transportant sacs de cafè amb les seves mules. L’home que presta la imatge a Juan Valdez és realment un cafeter però no es diu Juan Valdez. Personalitzar el cafè colombià ha sigut un èxit i ha ajudat a prestigiar-lo a escala internacional. Quan voltes pels esplèndids paisatges de l’anomenat Eje Cafetero et parlen amb orgull del seu cafè, collit manualment gra per gra quan està madur.

Colòmbia vol ser el país on es cultiva el millor cafè del món i treure’s de sobre l’etiqueta de ser un dels centres del tràfic mundial de cocaïna. Estan tan farts del mal que han fet els narcotraficants que a la ciutat d’Armenia, al centre del país, ens van explicar que l’Ajuntament està fent una campanya perquè les drogueries es canviïn els cartells i es facin dir farmàcies. No volen veure la paraula ni escrita. És un sentiment força generalitzat. Fins i tot hi ha hagut fortes crítiques a la televisió pels arguments d’algunes narcosèries, que són culebrons ambientats en el món del narcotràfic, perquè estaven convertint els capos mafiosos en herois i no en els dolents de la pel·lícula, que és el que eren. El narcotraficant colombià més famós i més sanguinari va ser Pablo Escobar. A Medellín s’ofereixen tours que ressegueixen la seva vida. Es pot visitar l’edifici on el van matar i les propietats que tenia a la ciutat, i inclou una excursió a la Finca Napoles, que era la seva mansió. Hi tenia pista d’aterratge, un zoo, reproduccions de dinosaures a escala real, una plaça de toros... No hi vam anar. La bona gent de la casa rural on ens estàvem ens van demanar que no ho féssim. Primer perquè no està clar qui es queda els beneficis que encara avui genera la figura d’Escobar. I segon perquè volen oblidar-lo, no convertir-lo en un atractiu turístic.

La guerra contra el narcotràfic ha reduït per força l’activitat dels càrtels, almenys dins de Colòmbia. La pressió policial i militar és ben visible a les zones considerades més sensibles. És el cas de la Guajira, la regió que fa frontera amb Veneçuela. A les carreteres hi ha molts controls però la droga ja no és l’únic objectiu. Ara també busquen gasolina. Veneçuela deu ser el país del món on la gasolina és més barata. Barata vol dir regalada. Omplir el dipòsit del cotxe pot costar quatre cèntims d’euro. Uns veneçolans que vam conèixer ens explicaven que, a vegades, l’empleat de la gasolinera et deixa marxar sense pagar perquè la diferència entre una cosa i l’altra és tan mínima que no li val la pena ni aixecar-se de la cadira. No ho deien orgullosos; estaven desesperats amb les mesures populistes i extravagants que havia pres Chávez i havia continuat Maduro. A la Guajira, doncs, la proximitat amb Veneçuela ha generat un intens contraban de gasolina perquè a Colòmbia, comparativament, el carburant és caríssim. Les gasolineres han desaparegut d’aquesta zona perquè no poden competir amb el preu. Quan un necessita gasolina s’atura en unes paradetes que hi ha per la carretera i compra el combustible en ampolles de Coca-Cola de dos litres. No se n’amaguen gaire perquè la policia fa els ulls grossos amb els petits venedors ambulants. Mentre t’omplen el dipòsit t’ofereixen alguna de les boníssimes fruites tropicals que creixen per tot arreu i canten vallenato. És la banda sonora d’aquest país. Sona tot el dia i a tot volum. Potser massa. No tinc prou sensibilitat per pair tantes històries d’amor i desamor en tants pocs dies.