La pregunta d’Unió Democràtica dura un minut. Aquí la tenen, llegeixin-la normalment i trigaran un minut a formular-la. Una pregunta que dura un minut no és una pregunta, és una reflexió. És també una reflexió a mida, a mida de la incomoditat de qui la formula. Mirat amb bona intenció, expressa la complexitat del dilema català. Però que el procés és complex és obvi. I voler reflectir tota la complexitat en una sola pregunta és omplir-la d’obvietats.
Unió pregunta als seus militants si volen continuar el seu compromís amb el procés a partir de sis criteris. Alguns són lògics, com sobirania i democràcia. D’altres són imprescindibles, com el diàleg o la cohesió social. N’hi ha dos que són el vot de la por: Europa i la seguretat jurídica. Sí, esclar, ni volem marxar d’Europa (i no creiem que se’ns pugui expulsar) i volem seguretats jurídiques. Tots els punts són obvis. La pregunta, doncs, no té res a veure amb aquella altra, curta, directa, clara i entenedora que havien demanat militants com Joan Rigol o Núria de Gispert.
La pregunta que Unió fa als seus militants reflecteix la posició de Duran i Lleida. Ho explica avui el cap de política de l’ARA, Ferran Casas, a la seva anàlisi: “Duran ha viscut el procés amb incomoditat i, fins i tot, amb ira. […] Ha apostat per la tercera via més per antídot contra la independència que per conviccions. I a mesura que s’acosta el 27-S i a Madrid res es mou en la direcció anhelada, les coses s’han complicat”.
En certa forma, la pregunta li diu a l’estat espanyol que no renunciem a la independència però que esperarem una reforma constitucional que la faci possible. Ja es veu que no és impossible.
Es pot dir ara que, amb aquesta pregunta, Unió no ajuda Mas a enfortir ni el seu lideratge del procés ni la seva candidatura a les eleccions del 27-S. I es pot abundar en les contradiccions d’Unió.
Sobre això, un comentari a la gent d’Unió: el procés necessita audàcia, valentia. No aventurisme ni rauxa. L’audàcia que va caler per obrir TV3 el 1983 o posar les urnes el 9-N, per posar dos exemples. En aquest sentit la pregunta expressa por. En aquest sentit, per aconseguir el que Unió diu que voldria (un estat confederal, del qual acabaria penjant un concert econòmic i un blindatge de competències), no hi ha vot més útil el 27-S que el del sí. El del sí rotund. Només amb més de la meitat del sí sobre la taula podem convèncer el món i Espanya que el procés és seriós.
I a la gent de fora d’Unió, a la immensa majoria, que recordin que el procés depèn del fet que s’incorpori gent que dubta, als quals cal convèncer, més que amenaçar amb ultimàtums o titllar ningú de botiflers. La suma del procés necessita l’aportació d’Unió. Necessita totes les aportacions si realment volem canviar d’una vegada aquest malson que és la relació amb l’Estat i, a la llarga, millorar les condicions de vida de la gent, sobretot dels que menys tenen.
Acabo. No em puc estar de referir-me al portaveu del PP al Congrés, que va qualificar d’energúmens i malalts els que van xiular l’himne espanyol al Camp Nou. Reitero que, personalment, jo no hauria xiulat. Que estic pel respecte als símbols, sobretot dels altres. Ara, no ignoro que el tracte de l’Estat a Catalunya és molt pitjor que una xiulada. Que el PP va recollir el que va sembrar. I que gesticula i sobreactua perquè ha trobat una estupenda cortina de fum. Li han detingut el delegat del govern a València i ahir van imputar dos consellers de la Comunitat de Madrid. El lideratge de Rajoy és contestat, es veuen desallotjats del poder. Però el procés es guanya en altres camps. Aquest era i ha de continuar sent el procés dels somriures, no de les esbroncades.