Unió, un company de viatge amb més pes del real

El pensador Jacques Maritain (1882-1973) és un dels inspiradors més notables de la democràcia cristiana catalana. El filòsof francès, que va assistir al funeral de Carrasco i Formiguera a París el 1938 després que el polític català fos afusellat a Burgos, considerava l’amistat cívica democràtica com el veritable motor de les nacions per assolir consciència i rang de cos polític. En aquesta equació, Maritain considerava imprescindible el paper dels governs per promoure la plenitud nacional.

Paradoxalment, i en contra del que recordaria Maritain, haurà sigut l’empenta sobiranista dels últims anys el que finalment ha provocat la sortida del Govern d’Unió i una eventual ruptura amb el seu soci després de 37 anys. El distanciament dels democristians arran de l’evolució del procés es va començar a gestar el 2012, amb l’adopció de la independència com a objectiu de CDC. Ara bé, les tensions venien d’enrere: cal recordar que en el procés de reforma estatutària, el veritable detonant del procés sobiranista, el paper d’UDC va quedar eclipsat en unes negociacions que liderava Artur Mas i una reunió final amb Zapatero en què Duran no va poder participar.

Unió i el paper a la federació

Els resultats de la consulta interna del 14 de juny a Unió, amb gairebé un empat tècnic entre partidaris i detractors de la posició de la cúpula -contrària al full de ruta sobiranista-, han acabat d’apartar-la del Govern. Però fins a quin punt representen les posicions de l’electorat de la federació nacionalista la tebior amb el full de ruta i una eventual declaració unilateral d’independència? Quin és el pes real d’Unió dins de la federació (encara viva) amb CDC? És gaire representativa l’opció de Duran i Lleida?

Històricament la força de l’acord de la coalició nacionalista s’ha basat en els resultats de les primeres eleccions generals, el 1977. En aquells comicis, que van ser els últims en què van concórrer per separat, la coalició d’Unió amb el Centre Català que liderava Anton Cañellas va obtenir 172.791 vots, mentre que CDC en va treure 514.647, ja amb Jordi Pujol al capdavant, en coalició amb PSC-Reagrupament, Esquerra Democràtica de Catalunya i el Front Nacional de Catalunya. Amb la unió -argumentaven- aconseguien sumar vots i, fins i tot, ampliar el seu cercle d’influència electoral. Després de les victòries ininterrompudes dels 80 i 90, i de la crisi successòria de Jordi Pujol, el 2001 Unió i CDC es van federar. Va ser aleshores que van pactar un mínim del 20% de llocs a llistes per a Unió i una distribució paritària al consell nacional.

Des d’aleshores les crisis habituals entre els socis de la federació han posat sobre la taula el dubte sobre el veritable pes d’Unió. Les dades de militància conegudes aquest cap de setmana no semblen dibuixar la mateixa distribució interna de forces entre els dos socis. A la consulta del 14-J hi van votar 2.500 militants d’un cens d’uns 4.000 membres. Si tenim en compte que CDC diu que té més de 40.000 militants, Unió representaria menys d’un 10% del pes de la federació.

Militants més independentistes

Si en lloc de fixar-nos en els militants de la federació ens centrem en el seu electorat, les dades d’enquesta ens mostren clarament com ha evolucionat en els últims anys, en què s’ha mogut fulgurantment cap a l’independentisme. En efecte, mentre que el 2005 només un 16% dels votants de CiU es declaraven secessionistes, l’any 2012 els independentistes a CiU ja eren el 70%. En la consulta del 9-N el 71% de l’electorat de CiU va votar sí-sí, mentre que un 6,3% es va decantar pel sí-no. D’altra banda, menys d’un 1% va votar no i un 19,9% es va abstenir. No sorprenentment, l’electorat convergent que va votar no i el que es va abstenir és més de dretes que la mitjana de l’electorat de CiU.

Les dades indiquen també que l’electorat més aviat catòlic (practicant) representa entre el 10% i el 15% dels vots de la federació, que són, al seu torn, els que valoren Duran de manera més positiva. La falta d’enquestes i de trajectòria històrica fa difícil valorar el pes real d’Unió en unes eleccions. Amb tot, hi ha dues tendències que semblen clares: primera, el pes d’Unió dins l’entramat institucional és més alt del que sembla correspondre’ls per xifres de militància, i, segona, si Unió es presentés sola a unes eleccions difícilment aconseguiria la quota de poder que té ara.