Els últims de la Model

BarcelonaLes parets del gabinet d’identificació de la Model són blanques excepte una franja de color cafè amb llet sobre la taula del fons. No significa res. És un accident. L’última vegada que es va pintar ningú va apartar l’arxivador que contenia les fitxes dels 150.000 presos que alguna vegada han entrat o sortit del recinte. Aquell pany de paret va quedar aleshores sense cobrir de blanc. Anys després, l’ARA visita la presó dies abans del tancament. L’arxiu ha quedat reduït a una capsa amb les 173 fitxes dels últims reclusos i ja no tapa aquell racó de pintura vella, deixa a la vista el descuit dels pintors. “Havíem arribat a registrar 117 sortides en un dia [permisos, trasllats als jutjats...] i avui només en tenim quatre”, explica la funcionària que se n’encarrega.

El nyap de la paret, doncs, sí que significa una cosa: que la Model s’està desmantellant i afloren les costures de més d'un segle d'història.

L’edifici del carrer Entença 155 deixarà de ser una presó aquest dijous. Però ja fa temps que la Model no és el que era. És a anys llum de la presó del franquisme on es va executar Salvador Puig Antich al garrot vil i de la cruesa de l’auge de l’heroïna i els motins. També ha deixat enrere temps més recents d’amuntegament de presos: el 2006 es va tancar a 31 de desembre amb 2.066 interns, una xifra equiparable a la de finals dels anys 70. Des del 2010 el nombre d’habitants del centre penitenciari d’homes de Barcelona -nomenclatura oficial- ha anat baixant a mesura que es reduïa la població penitenciària de Catalunya. I mentrestant se succeïen els anuncis del tancament i trasllat a un nou edifici de la Zona Franca, que finalment no es construirà. El 2015 i 2016 es van acabar amb xifres inferiors als mil reclusos, 871 i 925 respectivament. I ara ja no hi haurà cap altre recompte, perquè el tancament finalment s’està executant, tot i que no hi haurà cap nou edifici a la Zona Franca sinó que s’estan redistribuint els reclusos en altres centres perquè a les presons catalanes hi ha places lliures, en alguns casos prop del 50%.

Aquest desmantellament amb dispersió ha fet posar en peu de guerra els funcionaris, que encara estan queixosos malgrat l’acord amb el qual han firmat la pau amb la conselleria. Expliquen que se’ls estan comunicat els canvis de destinació a última hora i que haver de canviar de població d’un dia per l’altre fa molt difícil conciliar la feina amb la vida familiar. “No s’han portat gens bé amb nosaltres”, asseguren. La conselleria de Justícia, amb Carles Mundó al capdavant, respon que la reorganització s’està fent amb un barem que els permet demanar quina destinació prefereixen i saber quina se’ls atorga segons els punts que tenen. I finalment se’ls anuncia quan s’hi han d’incorporar, primer verbalment i, “una setmana o uns dies abans”, per correu electrònic.

Les tensions entre funcionaris i la conselleria, vehiculades pels sindicats, van de baixa, i l’ambient dins de la Model és distès. Queden els reclusos menys conflictius i només estan ocupades la primera galeria i la segona. Els interns durs, reincidents, multireincidents i sotmesos a sancions o a règim tancat eren a les galeries tercera, quarta i sisena.

Llegeix aquí com va anar a parar a la Model Eduardo Schmitz, un dels últims presos

Desmuntant la quarta galeria

La quarta es va buidar el dia abans de la nostra visita i l’estan desmantellant. Un operari en surt i travessa la cúpula que uneix les sis galeries arrossegant una carretó amb quatre telèfons públics d’aquells que s’encastaven a la paret: els centres penitenciaris, on no estan permesos els mòbils, deuen ser l’últim reducte on hi ha aquests aparells vintage.

La llum que entra per les claraboies inunda la quarta galeria. Havien arribat a haver-hi 400 presos -cinc o sis per cel·la- i ara sembla abandonada a corre-cuita. Encara no hi ha hagut temps de netejar-la i els reclusos hi han deixat papers, estris inútils, pòsters i retalls de diaris i revistes enganxats a les parets.

Se suposa que som en un lloc de paios durs, però a la cel·la 391 hi ha un pany de paret folrat de fotos d’actrius i models vestides de gala: és com tenir la catifa vermella dels Oscars davant de la llitera.

I a la 389, un ou de colom urbà col·locat amorosament sobre el que devia ser un jaç per fer-lo covar. El descobriment encurioseix la funcionària que ens fa de guia, la Iolanda, que crida els companys per fer-los observar l’ou misteriós. No gosen tocar-lo i l’ou es queda allà, amb un futur incert.

Al pati de la galeria, targetes de telèfon gastades esquitxen el terra. Els funcionaris assenyalen les malles que tenim esteses sobre el cap, que tanquen l’espai aeri que connecta el recinte penitenciari amb els carrers de l’Eixample. “En l’època més dura de la droga, els llançaven paquetets d’heroïna des del carrer, per això es van posar aquestes malles, però aleshores les trencaven per agafar la mercaderia”. Ara, diuen, les coses han canviat, tot i que encara hi ha moments difícils. “És la nostra feina”, sentencien.