‘Twin Peaks’ i 10 sèries més que van canviar la televisió

Aquest dimecres farà 25 anys que es va estrenar Twin Peaks. Tot i que la cultura avança més per evolucions solapades que no pas per talls, la sèrie va marcar un abans i un després en el camp de la ficció televisiva. Un dels trets distintius d’aquesta ficció era que comptava amb un director de cinema reputat, David Lynch, al darrere de les càmeres.

No era ni de bon tros el primer cop que un cineasta treballava per a la televisió -Alfred Hitchcock, Roberto Rossellini o Robert Altman, per posar tres exemples, ja ho havien fet- però sí que, en aquest cas, ho feia desacomplexadament, sense considerar la petita pantalla una finestra menor per a la seva obra. A més, Lynch va aconseguir mantenir una llibertat creativa poc habitual a la televisió, de manera que va establir el concepte de sèrie d’autor. No és que Linch fos el pioner, però sí qui va aconseguir un èxit global per primer cop, amb el qual va prestigiar un mitjà tradicionalment en desavantatge respecte del cinema.

Tot i que la sèrie tenia estructura de whodunnit -el gènere basat a descobrir qui ha sigut l’assassí d’entre una llarga llista de sospitosos-, a Twin Peaks això era un pretext formal per al veritable objectiu de Lynch: retratar la cara fosca, molt fosca, dels aparentment idíl·lics poblets americans. Malgrat que la localització era inequívocament local, la sèrie va seduir audiències d’arreu del món gràcies al fet que tractava un tema universal, com és la capacitat humana d’amagar morts a l’armari i secrets sota la catifa. Aquest esquema, típic de la novel·la negra, s’ha repetit a la televisió fins a l’extenuació, amb resultats dispars: True detective, Top of the lake, Bajo sospecha o The killing segueixen aquesta premissa.

Twin Peaks va ser un èxit instantani, i això que competia contra títols consolidats com Dinastía i Cheers. Però ja el debut va ser espectacular i va donar a la cadena ABC l’audiència més alta en quatre anys. Però la segona meitat de la sèrie -un cop ja se sabia la identitat de l’assassí de Laura Palmer- va topar amb el rebuig de l’audiència i de part de la crítica, que no va encaixar bé com Lynch -amb Mark Frost com a guionista- abandonava cada cop més la intriga en favor d’un vagareig atzarós per les cases -i els secrets- d’aquell petit poble muntanyenc, salpebrat de referències cada cop més esotèriques.

En el balanç que deixa Twin Peaks hi ha també la popularització d’una mitologia pròpia -els turistes encara busquen el pastís de cirera perfecte-, la creació d’una comunitat a l’entorn de la sèrie -expressada, per exemple, en les samarretes on hi deia “Jo vaig matar la Laura Palmer”, venudes arreu del món- i l’eixamplament del que es podia narrar per televisió (l’incest, per exemple, era un dels temes que tractava).

La importància de la sèrie va fer que, durant anys, els fans demanessin una continuació al final obert dels episodis originals. I hi ha hagut sort. L’auge de les sèries ha fet que es repesquin alguns dels títols més populars dels últims anys. És el cas d’ Expediente X -actualment en preparació-, Dallas o, a partir de l’any que ve, Twin Peaks. El cineasta s’ha compromès amb la cadena Showtime per fer nou episodis nous que reprendran les trames allà on les va deixar la sèrie original. Aleshores, en un dels capítols, Laura Palmer li deia a l’agent Cooper: “Et tornaré a veure d’aquí vint-i-cinc anys”. Dit i fet: quan s’estreni la represa de la sèrie haurà passat un quart de segle des d’aquell episodi.

Les més influents

Per a aquest diari especial de l’ARA, hem buscat les sèries més influents. La llista d’aquesta doble pàgina no inclou necessàriament les millors sèries: la selecció s’ha fet valorant com van canviar les regles del joc en la ficció televisiva. En alguns casos, ho van fer de manera evident i el públic en va ser molt conscient ja des del moment en què es van emetre. En d’altres, la seva influència va ser més subtil però es deixa veure en nombroses sèries posteriors, de fornades posteriors de creadors.

‘LOS SOPRANO’

En el cinquè episodi de la primera temporada de Los Soprano, Tony Soprano, un gàngster de Nova Jersey amb trastorns d’ansietat, se’n va de cap de setmana amb la seva filla adolescent a visitar universitats. Pel camí descobreix un antic mafiós acollit al programa de protecció de testimonis de l’FBI i, d’amagat de la filla, aprofita per matar-lo a sang freda. El Tony pot ser un home de família i un pare atent, però també un criminal que actua sense escrúpols. Los Soprano va destapar l’ampolla de l’ambigüitat moral a la televisió americana oferint un protagonista complex i relliscós al voltant del qual es teixia una xarxa dramàtica de densitat gairebé shakespeariana. L’impacte de la sèrie en la cultura popular va redefinir els límits de la ficció televisiva i es va constituir com a nou paradigma. Si Los Soprano és la bíblia de l’era daurada de la televisió, el Tony n’és el padrí.

‘SEINFELD’

Pot semblar que Seinfeld era una sitcom que ficcionava la vida del seu protagonista, el popular monologuista -o humorista stand-up - Jerry Seinfeld. Però tal com explica a uns executius de televisió el seu amic George Costanza en un dels moments de metaficció més brillants de la televisió, en realitat la sèrie no anava de res. De res i de tot, esclar. De la incomoditat social de la vida urbana, dels equívocs comuns de les relacions, de la misantropia latent de les persones... En un panorama dominat per la comèdia familiar, Seinfeld va dinamitar el concepte de sitcom gràcies a personatges tan mesquins com el George (èmul de Larry David, el creador de la sèrie i posteriorment de Curb your enthusiasm ) i amb filigranes de guió com fer transcórrer un episodi a la cua d’un restaurant o explicar una competició per veure qui aguanta més temps sense masturbar-se.

‘THE WIRE’

No és sorprenent que a partir de The wire el gènere policíac s’embarqués en derives cada cop més efectistes ( CSI ) o fantàstiques (Médium ). La sèrie creada per David Simon -amb la col·laboració d’autors de novel·la negra com Dennis Lehane o George Pelecanos- va retratar amb tant realisme la lluita policial per frenar el negoci de la droga en una ciutat americana que, després, era impossible anar més enllà. Experimentat reporter, Simon va renunciar de bon principi a identificar els policies amb els bons i els traficants amb els dolents. Darrere la investigació que vertebra cada temporada hi ha un estudi profund sobre els diferents estaments que intervenen en el joc de la droga -la policia, els addictes, la política-, de manera que The wire esdevé un retrat d’una gran ciutat (Baltimore) com a purgatori de les misèries de la societat capitalista i del cercle viciós de la criminalitat.

‘THE OFFICE’

Barata, però efectiva. Ricky Gervais va rebentar els límits de l’humor amb aquesta sèrie filmada com a fals documental sobre la vida en una mediocre oficina. Va estar a punt de ser cancel·lada per baixa audiència, però amb els anys s’ha convertit en una de les sèries més exportades pel Regne Unit (amb un exitós remake als EUA). L’humor de Gervais es percebia com a inadequat i perillós. El podia fer, sobretot, perquè ell era l’objectiu de la majoria dels acudits punyents: l’automenyspreu ha sigut tradicionalment el gran recurs de l’humor britànic. A The office interpretava un cap miserable, preocupat per demostrar als (presumptes) documentalistes la seva expertesa en el camp de la gestió i que fracassava supinament. La sèrie demostrava com es podia extreure petroli humorístic d’un entorn anodí si el guió -en aquest cas, escrit amb Stephen Merchant- era de ferro.

‘MAD MEN’

Una sèrie ambientada en el món de les agències de publicitat dels 60 podria haver-se conformat a ser un luxós procedimental sobre executius faldillers i secretàries arribistes. Però Mad men apunta més alt. Creada per Matthew Weiner -forjat com a guionista a Los Soprano -, la sèrie explora el terratrèmol que va sacsejar la societat nord-americana dels 60 a través de la història del publicista Don Draper, personificació del Somni Americà de l’home fet a si mateix però construït sobre mentides que provoquen l’alienació. Mad men convoca el glamur d’aquell Hollywood i el rigor literari per plasmar la profunda insatisfacció que envolta les relacions entre homes i dones mitjançant un planter de personatges extraordinari on brillen especialment els femenins. La sèrie marca un abans i un després en la televisió pel que fa als retrats d’època i el discurs sobre polítiques de gènere.

‘PERDIDOS’

És probable que Perdidos sigui la sèrie que més ha fascinat i exasperat -a parts iguals- els espectadors des de començament del segle XXI. També és la sèrie més identificada amb el canvi d’hàbits de consum televisiu. El misteri de l’illa on cauen els passatgers d’un avió accidentat va despertar en molta gent l’ansietat per veure els nous episodis abans de l’emissió oficial als canals oficials, i va obrir el camí a una altra manera de veure la televisió. Tot i que les incògnites que plantejava estaven sovint per damunt de les respostes, la sèrie va capturar la imaginació del públic i els seus finals de temporada van elevar el cliffhanger a la categoria d’art. Perdidos va ser la primera ficció del segle que es va convertir en un fenomen global més enllà de seves audiències; el seu còctel d’aventures, melodrama, ciència-ficció i malabarismes argumentals la va convertir en el fulletó definitiu.

‘LOS SIMPSON’

La creació de Matt Groening és la sèrie animada més longeva de la televisió i la que més ha transcendit el mitjà per instal·lar-se en la cultura popular. És un fenomen global: cada mitja hora s’emet un episodi de Los Simpson en algun país del món i els episodis repetits acumulen 150 milions d’espectadors setmanals. Però el més important del seu èxit és que va obrir el camí a la subversió i la sàtira social en l’animació televisiva, i va marcar la pauta a l’hora de fer servir referents de l’alta i la baixa cultura, des de Thomas Pynchon fins a Michael Jackson. Sense Los Simpson segurament no existirien Padre de familia, South Park o Futurama. I malgrat que ha sigut superada en acidesa i mala bava, continua sent el patró de referència per jutjar la resta de sèries animades. El 1989 semblava una idea boja, però avui dia és simplement el gran clàssic modern de l’animació en televisió.

‘SEXO EN NUEVA YORK’

Menyspreada pels crítics de paladar més fi (i bèstia negra de les feministes), Sexo en Nueva York va seduir tota una generació d’espectadores -i també, però més calladament, d’espectadors- amb la seva glorificació frívola del glamur: no hi ha sabates massa cares, sobretot si són unes Manolo Blahnik. En un món dominat per les ficcions masculines, Sarah Jessica Parker i companyia van saber tocar la fibra de les dones que s’acostaven a la quarantena i reivindicaven el desacomplexament sexual i fashionista. La sèrie era l’equivalent televisiu de la revista Cosmopolitan : sota l’aparença d’un empoderament femení hi niava la perpetuació de rols. Però va obrir la porta a parlar de sexe -d’una manera més convencional i formulària del que estarien disposats a admetre- i va encetar el camí per a sèries com Queer as folk, The L word o, més recentment, Girls.

‘24’

Que la seva primera temporada es colés a la llista de les millors pel·lícules de l’any de la revista Cahiers du Cinéma ja apunta que 24 era més que una sèrie d’acció trepidant. Per primera vegada, el ganxo d’una sèrie no era el contingut de la trama i els personatges, sinó el dispositiu narratiu: una història que transcorre en vint-i-quatre hores explicada en vint-i-quatre episodis d’una hora. A Hitchcock li hauria encantat. Estrenada el 2001, la sèrie va capturar la paranoia antiterrorista de l’època i el seu protagonista, l’agent Jack Bauer, es va erigir en una mena d’heroi de l’Amèrica post 11-S capaç de torturar sense remordiments els presoners per obtenir informació. La seva mirada tèrbola i desencantada sobre l’espionatge internacional i la realpolitik nord-americana es pot rastrejar perfectament en sèries més recents com Homeland o House of cards.

‘JUEGO DE TRONOS’

La sèrie que ha sabut recollir millor el guant de Perdidos com a fenomen televisiu també ha tingut l’encert de rehabilitar un dels gèneres més maltractats a la petita pantalla: la fantasia heroica. Però l’èxit de Juego de tronos té truc, perquè de fantasia -sobretot en les primeres temporades- sempre n’hi ha hagut més aviat poca, i d’heroisme, encara menys. L’adaptació de la sèrie literària de George R.R. Martin planteja un fulletó d’intrigues palatines farcit de personatges de moralitat dubtosa que salta alegrement dels combats d’espases al melodrama de cambra, dibuixant una trama coral i complexa que esmicola les expectatives de l’espectador. Les lluites entre Lannister, Stark i Targaryen han demostrat, en resum, que les ficcions dramàtiques també poden estar ambientades en universos fantàstics i jugar amb elements característics de la literatura de gènere.