Treballarem amb la teva empenta i il·lusió

Infermera*Avui escric des de la tristesa. Faré com ell: tinc quatre coses per dir-vos. 1) Ha ajudat a visibilitzar-nos. No és que les infermeres siguem invisibles, però ell em deia: “Feu-vos visibles. Teniu la millor professió del món, que és cuidar les persones”. Les infermeres ho sabem, però no dediquem temps a promocionar-nos. Ens dediquem a tenir cura dels altres i no som notícia perquè la nostra feina es realitza en la intimitat. Com descriu la també infermera Rosamaria Alberdi, treballem a la “zona fosca”, perquè el context en què es realitzen les cures infermeres es desenvolupa, quasi sempre, en la intimitat. El Carles deia que “tenir cura no és notícia”, però ell ha fet que ho fos. Ha ajudat a fer que la societat s’aturi un moment i s’adoni que el professional que el va ajudar era una infermera. Ha contribuït a trencar estereotips que injustament i erròniament ens han penjat. Gràcies, Carles.

2) Ell s’ha fixat en la nostra tasca i ha contribuït a sensibilitzar la societat. Ell sap més coses de la professió que alguns professionals. L’11 de maig em va confessar que estava escrivint un article sobre Florence Nightingale, precursora de la infermeria moderna i creadora del primer mètode conceptual infermer. Llàstima, Carles. M’hauria agradat llegir-lo, i potser una de nosaltres ho farà. Gràcies!

3) Ha empoderat la professió, ens ha cridat a la revolució. Un dia em deia: “Quan les coses van malament, em costa que alguns professionals em demanin com estic i es quedin per escoltar la resposta. En canvi, les infermeres sempre hi sou, sou les que de veritat sabeu què s’hi cou”. “El col·lectiu haurà de trobar la manera de generar discurs, lluitar pel protagonisme que els mitjans li neguen i dir ben alt que podeu i heu de ser la força del canvi”, em deia. Aquest llenguatge ens arriba a l’ànima infermera, ens ajuda a creure encara més en nosaltres mateixes. En la situació actual de crisi, el llenguatge “revolucionari però pacífic” ens ajuda a agafar fermesa en la tasca diària i empenta per seguir o per tornar a engegar. Gràcies, Carles, continuarem lluitant!

4) Ens ha donat reconeixement. Ell diu que “perquè la vida tingui esperança sempre caldran persones que ens cuidin i donin la mà amb molt de tacte”. Ell ha parlat de la diferenciació entre curar (sovint associat a altres professionals) i tenir cura, que és l’essència de la infermeria. No hi ha res que sigui més satisfactori que tenir cura d’algú, però si a més es fixa en com i per què ho fas i, a més, ho fa públic, és que ho fa perquè ho creu i ho viu. I en aquests temps que corren, en què és més fàcil la crítica que el reconeixement, més fàcil dir “no m’agrada” que “dir coses boniques”, ell ha escollit dir coses boniques de nosaltres, les infermeres.

Gràcies, Carles, som les teves fans. Gràcies per ser-hi, i no pateixis més. Descansa. D’ara en endavant treballarem també amb la teva empenta i il·lusió, ho farem també per tu. Fins sempre, et portem al cor, perquè hi has arribat.

-------------------------------------------------------------

*És infermera del Grup 65, voluntària del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona i infermera de la Fundació Asil Hospital de La Garriga