Trapero, un escolta amb nervis d’acer

BarcelonaDes de la finestra veia com s’anaven acostant grups de policies caminant tranquil·lament, sense cap pressa; com herbívors desmenjats. Aquell matí de fa quatre anys Josep Lluís Trapero (Santa Coloma de Gramenet, 1965) havia convocat més de 200 comandaments del cos a una de les primeres reunions que dirigia com a comissari en cap dels Mossos d’Esquadra. A l’hora prevista en faltaven més de la meitat, però va començar puntual. Mentre la reunió avançava, durant ben bé un quart d’hora, van continuar entrant policies. Quan es va acabar els va avisar que no tolerava la impuntualitat i que allò no podia tornar a passar.La majoria no s’ho esperaven, els va deixar clavats a la cadira.

L’home que ha dirigit la resposta policial al primer atemptat jihadista contra Catalunya és directe. Els amics i els companys de feina tenen clar que diu les coses com les pensa -sense filtres, encara que siguin dures- però amb educació. S’enfada com tothom però no perd mai la calma ni crida enfadat, manté la sang freda. Els nervis d’acer l’han ajudat en la crisi més gran que han hagut d’afrontar mai els Mossos d’Esquadra. El rigor que conserva d’una carrera policial centrada en la investigació ha fet que no hagi permès que el cos comuniqués res que no estigués confirmat al 100%. És igual que els policies que van disparar a Younes Abouyaaqoub a Subirats el reconeguessin per les fotografies que se sabien de memòria. Fins que no en van confirmar la identitat per les empremtes dactilars, no va fer públic oficialment que havien mort l’assassí de 14 persones i que havia deixat més d’un centenar de ferits a la Rambla.

Resposta enginyosa

Els nervis d’acer no només els manté amb les crisis, també davant dels periodistes. El major sap que atendre’ls forma part de la seva feina, però no és la part que més li agrada, precisament, ni la que considera més important. A més, no tolera la mala educació. Per això, quan un periodista holandès va abandonar la roda de premsa de dilluns en què es va confirmar que Abouyaaqoub havia sigut l’autor de l’atemptat de Barcelona, es va haver de contenir. L’home va marxar a mitja roda de premsa queixant-se efusivament pel fet que també es fes en català -la volia tota en espanyol o en anglès-, i Trapero li va deixar anar: “Bueno, pues molt bé, pues adiós ”. La frase es va convertir en trending topic mundial a Twitter en qüestió d’hores. A la tarda l’il·lustrador Jordi Calvís havia convertit la frase en una il·lustració i al cap d’una estona ja se’n venien samarretes a internet.

Aquesta mena de ressò, per molt simpàtic que sembli, no agrada al major. No busca que el reconeguin per una sortida de to enginyosa, ni per cantar Serrat tocant la guitarra després d’una paella a casa de la periodista Pilar Rahola, a Cadaqués, acompanyat de tota mena de personalitats, com el president Carles Puigdemont. Vol que se’l prenguin seriosament. Tal com reconeix un company del cos, les relacions humanes no són el seu fort. I encara que en aquest sentit, afegeix, ha millorat molt, l’allau d’aquests dies l’està aclaparant. Abans, quan sortia de la comissaria a dinar i anava pel carrer, com que va sempre uniformat, molta gent l’aturava per demanar-li direccions, o ajuda sobre on podia trobar una comissaria per fer una denúncia o un tràmit. No el reconeixien com a major, explica un altre company de feina, sinó com a policia. I ell actuava com a tal: contestava si sabia la resposta i, si no, era capaç de preguntar a algun dels seus guardaespatlles si coneixien el carrer que demanava el ciutadà. Des de l’atemptat, es troba que encara que surti de paisà el reconeixen. Que hi ha gent que li demana que es fotografiï amb ells, o que l’atura per donar-li les gràcies. Després d’un aplaudiment espontani al mig del carrer, ha arribat a plorar d’emoció.

Llicenciat en dret, amb un postgrau en direcció de la seguretat pública i format amb un curs de l’acadèmia de l’FBI dels Estats Units, la passió i la vocació de Trapero sempre han sigut la investigació. Valora la responsabilitat, és rigorós i ho reclama als altres. No perdona la deslleialtat. Quan no treballa, vesteix auster amb uns texans i una samarreta, s’enfunda les botes i enfila muntanya amunt. Manté els valors de quan va ser escolta, expliquen el doctor Bonaventura Clotet i el periodista Joan Vehils, que el coneixen a fons: “Sempre comenta que l’escoltisme el va ajudar a créixer sanament”. Qui ha sigut escolta sap que quan se n’ha sigut, en certa manera se n’és sempre. Potser també és d’aquí d’on treu l’estima a la feina ben feta. L’exigència que es té per a si mateix aquest self-made man nascut al barri de Singuerlín que va entrar als Mossos com a agent ras amb 25 anys, la té amb tothom. Amb 52 anys ha arribat al càrrec de rang més alt dels Mossos d’Esquadra, el de major. Però insisteix que la seva feina, com a policia, és servir els ciutadans. Per això s’ha disculpat públicament, diverses vegades, per l’ull que els Mossos van treure a Ester Quintana a la manifestació de la vaga general del novembre del 2012. I ho ha fet sabent que aquest gest incomoda molts membres del cos.

Distant i proper

El major dels Mossos és un punt distant, però els qui el coneixen exliquen que també és transparent: encara que mantingui la calma, només veient-li la cara al matí saben de quin humor està. Encara que sigui reservat, també és proper als seus. Trapero, Clotet i Vehils, amb Pere Vehí, del Bar Boia, fan colla a Cadaqués, on intenten “ironitzar de tot i riure molt”. Allà intenta desconnectar de la feina, gaudeix del temps lliure, i quan té temps cuina. Diuen que hi té traça, que se’n surt i que s’entreté al mercat parlant amb la peixatera l’estona que calgui. Això sí, rentar els plats no és el seu fort. Si pot se n’està i és als amics que els toca netejar la cuina. També hi menja escopinyes. Segons Bonaventura i Vehils, n’és un autèntic addicte. En compra desenes de llaunes i les emmagatzema per cruspir-se-les amb els amics. Amb ells, diuen, evita parlar de feina, manté sempre la confidencialitat que li pertoca. Ells dos, encara que saben que li costa acceptar que li portin la contrària, no se n’estan, a l’inrevés. “Ho solem fer per fer-li la punyeta”, diuen.