Una tragèdia europea amagada als Alps
Enviat Especial / Seyne-les-alpesCada tragèdia és diferent, però el lloc dels fets sempre sembla el mateix. El soroll de les sirenes dels bombers, els llums fluorescents dels cotxes de policia, els remolins de vent cada vegada que s’enlaira un helicòpter, l’arribada de les autoritats i les corredisses dels periodistes.
El lloc dels fets d’aquesta tragèdia europea és a Seyne-les-Alpes, un poble de poc més de mil habitants dels Alps francesos. Som en una gran esplanada a 1.200 metres d’altitud, envoltats de muntanyes que arriben fins als 3.000. Ha començat la primavera, però encara s’hi veu molta neu. Impressiona pensar que just darrere d’aquestes muntanyes hi ha els cossos de cent cinquanta persones que ahir es van llevar d’hora per no perdre l’avió que els havia de dur de Barcelona a Düsseldorf. Un dimarts. El dimarts 24 de març del 2015. Uns hi anaven per feina, altres tornaven de vacances. “No hi havia cap motiu perquè els toqués a ells i no a uns altres. Per això costa tant d’entendre”. Ho escrivia diumenge Josep Ramoneda a propòsit dels atemptats de Tunis. Me n’he recordat avui, des del lloc dels fets d’aquesta catàstrofe aèria. Cada tragèdia és diferent, però totes s’assemblen.
Policies, bombers, soldats i periodistes. Tots som aquí. Les famílies de les víctimes encara no. Són a centenars de quilòmetres de distància, sense saber què dir ni què fer, desconsolats. Al lloc dels fets no hi ha llàgrimes. Les escenes d’emoció són a l’aeroport del Prat, al de Düsseldorf i a desenes i desenes de llars que, des d’avui, no tornaran a ser les mateixes. Algunes famílies catalanes viatjaran avui al matí cap a Seyne-les-Alpes per estar més a prop dels seus.
Al lloc dels fets només hi ha gent que treballa. Helicòpters que van i vénen de darrere les muntanyes. Quan tornen, volem saber què han vist. Benoît Develey és metge i treballa al cos de Bombers de Canes. El seu helicòpter és el segon que ha arribat a l’escenari de la tragèdia. “L’avió ha quedat fet a miques”, diu. Fa un silenci i repeteix la mateixa expressió -“fet a miques”- tres vegades. Ha vist restes de l’avió i també de cossos, impossibles d’identificar. De lluny se l’escolten dos homes que no van vestits de periodistes. No ho són. El Guy i l’Alan Mathieu són dos germans de Barcelonette, la localitat propera més important, que han agafat el cotxe i han fet quaranta quilòmetres fins a Seyne. Un avió que surt de Barcelona i s’estavella a Barcelonette. Els dos germans de Barcelonette són els únics curiosos que han arribat fins al lloc dels fets. Els altres -una cinquantena- han aparcat els cotxes a la vora de la carretera i ens miren des de la distància.
Qui també ha tornat de més enllà de les muntanyes és Virgile Llado, càmera i corresponsal a la regió de Provença-Alps-Costa Blava de la cadena de televisió France 2. Ha pogut filmar imatges de les restes de l’avió. “N’he vist un tros, que devia ser com la meitat d’un cotxe, era de color vermell”. El color corporatiu de Germanwings, la companyia alemanya de baix cost. Les imatges ja les ha passat a París. Parla per telèfon amb els seus caps. Han de decidir si les distribueixen a tot el món o si abans les volen emetre en exclusiva.
Les autoritats de París
De la capital francesa arriben les autoritats en helicòpter. Primer el ministre de l’Interior, Bertrand Cazeneuve, i després la ministra de Transports, Ségolène Royal. Al lloc dels fets l’espera un cotxe oficial que se l’emporta cap al poble, des d’on es coordinen les operacions de rescat. Els periodistes es divideixen. Alguns la segueixen i altres es queden a fer les connexions en directe.
Cada vegada hi ha més parabòliques, més unitats mòbils. Els càmeres trien els punts de directe des d’on, de fons, es vegin la dotzena d’helicòpters aparcats a l’herba. Identifico periodistes alemanys, anglesos, espanyols i també uns noruecs. Un taxi es para davant meu. En baixen dos reporters japonesos, que em demanen el lloc exacte on s’ha estavellat l’avió i si hi poden arribar a peu. Treballen per a la cadena privada TBS, Tokio Broadcasting System. Vénen de Tunísia.
Entre les víctimes de l’atemptat del nord d’Àfrica també hi ha turistes japonesos. De continent en continent, de tragèdia en tragèdia. L’impacte de l’accident a Europa serà enorme. Arriben els primers catalans: la Sion Biurrun, de TV3, i la Maria Rovira, de Catalunya Ràdio, set anys corresponsal a París, que impressiona els francesos amb el seu domini de l’idioma.
Escric aquesta crònica des del lloc dels fets. Des del cotxe. A fora, plou. Cada tragèdia és diferent, però totes les cròniques s’assemblen. Són les nou del vespre, els helicòpters han deixat de volar. Intento mirar més enllà de les muntanyes, però ja no es veu res.